La paraula de la setmana: «bellugar»

Encetem l’any nou amb bons desitjos i més parauletes de la setmana, una recopilació personal de mots que usem els valencians, i que crec que hauríem de fer servir encara més. La faig, de primer, per a aportar un granet d’arena contra l’empobriment de la llengua oral –crec que moltes de les paraules que comente comencen a ser desconegudes entre les generacions jóvens, inclosa la meua–; també simplement per un afecte estètic i personal cap a certes paraules i, per descomptat, per a aprendre de les aportacions que vosaltres, lectors del blog, pugueu fer en la secció. Fem memòria de les que hem vist fins ara...

Estralejar, enguiscar, rastell, caparra, enforfoguir, esgarramantes, caterva, comboi, xitxo, purnejar, adéu, guaixat, forigol/furó, saforejar, terròs, sofraja/sofrage, llongo, marraixa, eixamorar, desbravar, escamar, brofegada, panderola, aborronar, albelló, desllavassat, refilar, rebentat, raïl, colgar, revolta, rebordonir, pitxer, pellissa

...i continuem. Tornem amb un altre verb nostrat: bellugar.

Bellugar significa, segons el Gran Diccionari de la Llengua Catalana, fer moure alguna cosa lleugerament. L’ús pronominal (bellugar-se) és també molt comú. Si peguem una mirada al Diccionari Català-Valencià-Balear, trobarem que afig un altre matís interessant a la definició quan diu que bellugar-se és moure’s «agitadament, com en ebullició o intensament i seguit». Per tant, bellugar es pot usar com a sinònim de moure o moure’s, però no –normalment– amb el sentit d’eixir d’un lloc o anar en una direcció que té moure, sinó amb un matís d’agitació, ebullició, de moure sense un recorregut o distància concreta o lineal –d’ací el lleugerament. El sentit exacte del mot s’entén ràpidament si n’observem l’origen: prové del llatí vulgar *bullĭcare (del llatí bullire 'bollir') que significa 'borbollejar', 'posar-se en ebullició'. D’ací passà a bullegar, i per metàtesi –inversió d’orde de les vocals– a l’actual bellugar. Encertada, per tant, la definició del DCVB. I és ben curiós que, de la vaporització d’un líquid i del moviment que això implica, els parlants l’aplicaren per a definir el moviment de qualsevol objecte. Bellugar-se és, per tant, molt similar a estar bollint, perquè et meneges igual que l’aigua bullent.

Em fa la impressió que esta paraula es diu cada vegada menys, eclipsada per altres de sentit més ample com ara moure, i sobretot per sinònims com menejar. Fa uns dies, en una conversa que mantenia amb un home d’uns cinquanta anys, ell utilitzà la paraula «bellugar-se», i em cridà l’atenció que immediatament es corregira i utilitzara el mot menejar-se. Parlava de motos, i la frase, simplificant, era una cosa així:

Tota la moto es belluga (es meneja) quan s’engega el motor.

¿Pensà conscientment que jo no l’entendria, per ser més jove?

Si voleu un altre exemple de coses que es poden bellugar, penseu, ara que encara estem en Nadal, en les cigales i gambes fresques de la pescateria, que damunt del gel encara es belluguen, perquè estan vives. Però no aniran molt lluny...

Actualització de 2024: Bellugar té entrada en el Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.