Octubre de 2008, exterior de l'Estació d'autobusos de València, 21 hores.
Per algun motiu, la línia de l’autobús que agarre normalment ha sigut suprimida temporalment, i ara busque un bus que em deixe prop del carrer Jesús. Se m’acosta un home que eixia de l’estació amb una maleta, amb cara d’anar perdut i aspecte de ser del nord d’Àfrica (pell morena, cabells curts i molt rulls). Em pregunta, en castellà, per l’autobús número 8. Li indique on està, ja que acabe de vore la parada amb el numeret en la part de dalt, a pocs metres d’a on estem, i m’hi acoste amb ell per a vore si, per casualitat, a mi també em convinguera agarrar eixe bus.
Per algun motiu, la línia de l’autobús que agarre normalment ha sigut suprimida temporalment, i ara busque un bus que em deixe prop del carrer Jesús. Se m’acosta un home que eixia de l’estació amb una maleta, amb cara d’anar perdut i aspecte de ser del nord d’Àfrica (pell morena, cabells curts i molt rulls). Em pregunta, en castellà, per l’autobús número 8. Li indique on està, ja que acabe de vore la parada amb el numeret en la part de dalt, a pocs metres d’a on estem, i m’hi acoste amb ell per a vore si, per casualitat, a mi també em convinguera agarrar eixe bus.
Mentres els dos mirem el trajecte de la línia instal·lat en el panell de vidre de la marquesina, em torna a preguntar: ¿Alguno que vaya a la Estación del Nord? Se m’ocorre preguntar-li-ho a una dona grossa, d’uns cinquanta anys, que esperava a la parada. M’adone que s’aferra a la seua bossa de mà amb un recel especial.
—Uy, eso, tendrás que coger el ocho pero en la otra dirección, o dar toa la vuelta... —em respon.
Observe que el 8 l’hi porta, però amb l’inconvenient que menciona la dona. De sobte, mentres li ho explique a l’home més lentament (en castellà), que m’escolta atentament, la dona m’interromp bruscament i amb menyspreu amolla:
—Déjalo, da igual, ¿no ves que no te entiende? ¡Déjalo, estos no entienden nada!
L’home, estupefacte, es queda sense saber que dir. Evidentment, entén perfectament tant a mi com a la dona. En eixe moment caic que davant de Nuevo Centro passen autobusos que van en direcció a la plaça d’Espanya i, per tant, a l’estació.
—Ven conmigo —li dic a l’home.
I ell em seguix. De camí anem xarrant i el xic està desolat per la manera en què la dona li ha parlat: "
—Pero si no he abierto la boca, no me conoce, pero ella en seguida 'No entiende nada, no entiende nada...'"
Jo, avergonyit per l’actitud de la meua conciutadana, tracte de dir-li que no en faça cas, que és una estúpida, d’explicar-li que no tots som així.
—Pero eso es normal, aquí en Valencia? Llevo 11 años en España y nunca me había pasado...
Mesurant les meues paraules, li explique que és tristament normal trobar actituds així en la gent major, que tenen por i a sovint molta incultura, però que això està canviant. Agarrem el mateix bus i tinc l’oportunitat de xarrar amb ell una estona, cosa que em permet practicar el meu francés. És un xic algerià, amb trellat, que sap àrab, berber, francés, espanyol i un idioma local del qual no recorde el nom. Ha viscut a Barcelona i a Palma de Mallorca, i ara feia una visita a algú en Alacant. S’interessa pel valencià i em pregunta sobre la nostra situació sociolingüística. Home curiós, ja en deu haver sentit alguna cosa. Li faig cinc cèntims de com està l’assumpte i l’anime a aprendre una miqueta de valencià. El xic, en un castellà macarrònic, mostra el seu interés:
—Yo lo aprendo, yo lo hablo... pero no conozco nadie, en trabajo todos hablan castellano... —i em diu alguna paraula en valencià.
Arribe a la meua parada i li desitge sort, perquè potser farà tard al tren. Ell m’agraïx l’ajuda.
