divendres, 21 de novembre de 2008

Xenofòbia a València (I)

Octubre de 2008, exterior de l'Estació d'autobusos de València, 21 hores.

Per algun motiu, la línia de l'autobús que agafe normalment ha estat suprimida temporalment, i ara busque un bus que em deixe prop del carrer Jesús. Se m'acosta un home que eixia de l'estació amb una maleta, amb cara d'anar perdut i aspecte d'ésser del nord de l'Àfrica (pell morena, cabells curts i molt arrissats, etc). Em pregunta en castellà per l'autobús número vuit. L'indique on és, ja que acabe de veure la parada amb el numeret a la part de dalt, a pocs metres d'on estem, i m'hi acoste amb ell per veure si per casualitat a mi també em convinguera agafar-ne aquest. Mentre els dos mirem el trajecte de la línia instal·lat al panell de vidre de la marquesina, em torna a preguntar: ¿Alguno que vaya a la Estación del Nord? Se m'acut preguntar-li-ho a una dona grossa, d'uns cinquanta anys, que esperava a la parada. M'adone que aferra la seua bossa de mà amb un recel especial. Uy, eso, tendrás que coger el ocho pero en la otra dirección, o dar toa la vuelta... em respon. Observe que el 8 l'hi porta, però amb l'inconvenient que menciona la dona. De sobte, mentre li ho explique a l'home més lentament (en castellà) , que m'escolta atentament, la dona m'interromp bruscament i amb menyspreu amolla: Déjalo, da igual, ¿no ves que no te entiende? ¡Déjalo, estos no entienden nada! L'home, estupefacte, es queda sense saber que dir. Evidentment, entén perfectament tant a mi com a la dona. En eixe moment caic en què enfront de Nuevo Centro passen autobusos que van en direcció a plaça Espanya i per tant a l'estació. Dic a l'home "ven conmigo" i em segueix.

De camí anem xarrant i el xic està desolat per la manera en què la dona li havia parlat: "Pero si no he abierto la boca, no me conoce, pero ella en seguida 'No entiende nada, no entiende nada...'" Jo, avergonyit per l'actitud de la meua conciutadana, tracte de dir-li que no en faça cas, que és una estúpida, d'explicar-li que no tots som així. "Pero eso es normal, aquí en Valencia? Llevo 11 años en España y nunca me había pasado..." Mesurant les meues paraules, li explique que és tristament normal trobar actituds així en la gent gran, que tenen por i sovint molta incultura, però que això està canviant. Agafem el mateix bus i tinc l'oportunitat de xarrar amb ell una estona, cosa que em permet practicar el meu francés. És un xic algerià, amb trellat, que sap àrab, berber, francés, espanyol i un idioma local del qual no recorde el nom. Ha viscut a Barcelona i a Palma de Mallorca, i ara feia una visita a algú en Alacant. S'interessa per la llengua autòctona i em pregunta sobre la situació sociolingüística valenciana. Home curiós, ja en deu haver sentit alguna cosa. Li faig cinc cèntims de com està l'assumpte i l'anime a aprendre una miqueta de valencià. El xic , amb el seu castellà macarrònic, mostra el seu interés: Yo lo aprendo, yo lo hablo... pero no conozco nadie, en trabajo todos hablan castellano... i em diu alguna paraula en valencià. Arribe a la meua parada i li desitge sort, perquè potser faça tard al tren. Ell m'agraeix l'ajuda.

dijous, 20 de novembre de 2008

He llegit: El Mut de la Campana, de Josep Lozano

De ressenyes en podeu llegir moltes, així que resumirem: aquesta és la història d'un jove frare predicador valencià del segle XVII ―l'època de la pesta― que ascendeix en l'escala eclesiàstica i esdevé cèlebre per la seua art oratòria. Però hi ha una qüestió que entrebancarà la realització del seu ofici: és un calent de por. I hasta aquí puedo leer.

I ja com a reflexions meues, un peliu filològiques, vos he de dir que s'aprén moltíssim de llengua llegint Josep Lozano. Un s'adona que l'autor és un gran coneixedor tant del valencià actual com del que es parlava i s'escrivia en l'època. Un autèntic crac. Lozano m'ha fet treballar de valent, m'he vist cercant mots compulsivament al diccionari com quan, a principi de carrera, llegia novel·les en anglés i no n'entenia un borrall. Però ha estat un plaer, i no ens confonguem: no només he cercat paraules que desconeixia totalment, que n'eren moltíssimes, sinó també d'altres que no utilitze en el meu parlar quotidià, però que he sentides dir en comptades ocasions a gent gran: locucions, frases fetes, refranys, lèxic acurat sobre el camp, la roba, els sentiments... És això el que més m'ha cridat l'atenció. És un autèntic tresor. A vegades, ha calgut de fer malabarismes i confrontar diferents fonts per trobar algunes paraules, que després portaven l'etiqueta dialectals. Tot i això, sovint el diccionari no ha sabut recollir l'accepció o el sentit exacte que se'ls donava al text, que en definitiva, és el sentit que hi dóna la gent.

Però vaja, creieu-me si vos dic que malgrat tot, la virtut de la seua prosa és, precisament, que sense la necessitat de fer de rata de biblioteca, la novel·la s'entén perfectament i, llegint-la, es gaudeix de veres. Aquesta rastellera de mots desconeguts o poc habituals (almenys per a mi) es fan perfectament entenedors en la boca dels personatges i del narrador, i ens porten a submergir-nos, amb total naturalitat, en el trosset de segle XVII que Josep Lozano ha volgut mostrar-nos.

dimecres, 19 de novembre de 2008

Vamos a ver, ONG no es el nombre de ninguna asociación



La regidora de Patrimoni:La relación de locales que usted me pide, me solicita, con las siglas ONG, en Patrimonio no figura ninguno. Sí figuran otras asociaciones como San Miguel, la Cruz Roja, etc. Pero con esas siglas, no

I l’acalde que ho vol arreglar: “Evidentemente ha sido una concaneta... concanetación de errores

La notícia

La reflexió: haurien de retransmetre tots els plens municipals perquè els ciutadans coneguem com de ben preparats estan els polítics.

dimarts, 18 de novembre de 2008

Sis coses que et fan sentir feliç

Des de Cornadas para todos, m'ha arribat aquest mem. Que per cert, que complicat és el concepte mem, i que agosarat anomenar-lo una unitat de transmissió cultural. Però vaja, açò ara no ens interessa. Bé, bàsicament açò és un joc, en què primer de tot cal enllaçar qui t'ha passat el mem (en aquest cas és Andrés Verdeguer, per a tu, seré jo) i després complir-ne la regla, que sol ser crear una entrada al teu blog sobre aquest mateix tema. Aquest mem ens diu que cal fer una llista de 6 coses ―aparentment― sense importància, que et fan sentir feliç, i després passar el mem a 6 persones, que hauran de fer el mateix al seu blog. Ací va la llista que em ve al cap a mi:

- Que se m'ericen els pèls escoltant, cantant o tocant una cançó, un divendres a la nit

- Acariciar-li les cames, amunt i avall, sense pressa.

- Esclafir de riure amb un amic sense aturador, per qualsevol bajanada.

- Trobar, en les línies d'un llibre, o en una conversa, que no només jo pensava això

- La sensació de saber que arribes, que pots, de sobra, que ho faràs

- Un dia estival de fartada d'arròs amb llamàntol, passeig pel bosc/platja i partida de frontó


I ara passe el mem a:

Almudena, que ja que és escriptora, pressuposem que és una hedonista filantropa
José GDF, aficionat (però molt professional) de les noves tecnologies, ens pot sorprendre
Txema, perquè sé que aquestes foteses iniciatives li plauen especialment
Lupe, amant dels detalls de la vida i de parlar-ne, a qui pense que pot fer gràcia la proposta
Blai, erudit de les llengües clàssiques
Tere, músic (o música?) que sens dubte deu saber apreciar els plaers de la vida.

PS: Espere que vos animeu. Perdó per aquesta benintencionada forma d'spam

dilluns, 17 de novembre de 2008

El misteri dels mocadors



Hi ha una cosa dins el meu lavabo que m'està inquietant aquests darrers dies. Va ser un dia que hi vaig entrar per satisfer una necessitat comuna a tot ésser humà: volia canviar l'aigua a les olives, i no hi havia paper. No és tan greu, vaig pensar. Llavors vaig veure que en comptes del rotllo hi havia aquest paquet de mocadors (pañuelos blancos), de color blanc mat, que em féu vindre sobtadament a la memòria imatges borroses d'altres temps, com quan notes una olor que et mena no saps ben bé on en la teua infància. Els mocadors eren ni més ni menys que... del Continente!! Agafí la peça de col·leccionista, l'antigalla, el paquet badat. Algú ja n'havia fet servir algun. El vaig olorar. N'emanava una flaire d'antigor. Mirí al meu voltant, nostàlgic però alhora i intrigat pel sinistre de l'assumpte. Sí, en vaig fer servir un. I encara no he pogut averiguar com aquell paquet ha arribat al meu servici. Paquet que continua allí, esperant que usem el següent mocador.