Les parets parlen: «confusos deseos»

«Muchas veces los confusos deseos nos impiden vivir felices satisfaciendo* nuestras necesidades básicas».

Tot un tema per a reflexionar. Les metes en la vida, les grans expectatives, la manca d'objectius (o la dispersió de múltiples objectius que no saps com assolir, si estàs segur que vols assolir-los, o no saps com), l'ambició com a característica profundament humana: l'ambició pels diners, per l'èxit, pel reconeixement en societat o família, l'ambició per una idea felicitat potser irreal... l'ambició sana (l'estat de flux, que deia Goleman) i l'ambició insana. Tot donant per fet que la cobertura de les necessitats bàsiques és una cosa que ens ve donada, i que d'esta manera no apreciem ja. No és prou amb això, en volem més.

És humà voler més coses. Però també ser conscients del que tenim. Jo hui he sigut molt feliç (si és que ser feliç és cosa d'un moment) en aplegar a casa i tastar la truita de creïlles i ceba que hi havia damunt de la taula.


* El gerundi m'ha cridat l'atenció: no seria millor dir habiendo satisfecho? O potser jo he entés el que m'ha donat la gana.

Descobrint Borges

A la terrassa d'un amic, fullege una antologia de Borges que he espigolat de la biblioteca de l'amo del pis, i els ulls cauen casualment sobre «El inmortal». Al sol fa calor, però no em moc; la prosa del conte m'abduïx i em seduïx d'una manera que feia temps que no em passava: l'odissea fins a la ciutat dels immortals, on ningú no vol parlar ja, l'etermitat absurda en què a u li dóna temps d'avorrir totes les coses. No me n'adone i, mentres lligc, m'està pegant massa el sol: avantbraços i pit em brillen, del front em cauen gotes de suor als ulls i el cap em bull. Encete «Tlön, Uqbar, Orbis Tertius» però l'espessor del text és massa per a un matí ressacós i bascós de dissabte. Ajorne la lectura i anem a prendre el bany a la piscina. Ara bé, em propose de reprendre Borges més avant: segur que és una bona compra. Ara falta traure el temps, perquè entre llibres deixats, regalats i comprats no done l'abast.

He llegit: «Trilogia de Nova York», de Paul Auster

Després de quedar-me amb una sensació agredolça amb Invisible, faig cas de recomanacions i lligc la Trilogia de Nova York de Paul Auster. Tres novel·les curtes estranyament lligades en què la busca del misteri d’una història i la busca d’escriure eixa mateixa història es fonen; tres textos en què els personatges pareixen un alter ego de l’escriptor. 

M’ha agradat que, com en una novel·la de detectius, sempre hi ha una incògnita a resoldre, i hi ha certs moments sorprenents i girs argumentals que m’han provocat eixe efecte estranyador que m’agrada trobar en literatura, eixa sensació que l’autor controla el seu text, en el qual no hi ha res improvisat. No obstant, crec que la investigació detectivesca tan sols és la manera que Auster utilitza per a mostrar-nos una altra cosa —que no sé si he acabat de comprendre—: la busca i la pèrdua de la identitat, l’obsessió de l’escriptor per desburgar la vida dels altres, per endinsar-se en les seues ments i relatar una història —a voltes no saps si lliges una novel·la, un assaig sobre literatura o un llibre filosòfic—. De fet, he de dir que hi ha haguts moments que m’han fet pensar que el que estava llegint no tenia trellat ni forrellat, i m’he preguntat: «¿què pretén contar-me est home?» I és que a vegades pareixia que la trama excel·lentment ordida haguera abocat i esgotat tots els arguments i vies possibles cap a un únic resultat masoquiste amb el qual Auster disfruta: la demacració total del seu personatge. Ací he reconegut l’«actitud pessimista» d’Auster, que pareix que contínuament vol mostrar-nos que la vida no té sentit. Amb tot, paradoxalment, m’he rist en alguns passatges de la trilogia.

Siga com siga, ha aconseguit entretindre’m i mantindre’m apegat al paper.

(Redacció modificada en octubre de 2024)

Frases que u sent: «...con mi choricito»

«Yo el café, con mi choricito»

Sí, conec algú que diu que diu que és ben capaç de menjar-ne de bon de matí. Si la sentira la profe de ioga…