Quan veus gent pel carrer abillada de tan diverses maneres, amb vestimenta, complements i pintures extravagants, sense que ningú s’escarote (en la conservadora València això seria objecte de mirades i rialles, motiu d’oprobi).
Quan un indi o pakistanés t’oferix pel carrer un pot de cervesa (cervesa-bier, per a ser exactes) en un català perfectíssim i, per acabar-ho d’adobar, es despedix de tu i els teus amics amb un castís Déu vos guard.
Quan camines per carrerons del Born a hores intempestives i trobes en un raconet un mur antiquíssim, una clapa d’història amb la imatge d’algun sant, o una antiga font arrecerada, i intentes fer-li una foto amb el mòbil, però és inútil.
Quan veus una de les cues més llargues que mai has vist per a entrar en una discoteca, un dilluns per la nit.
Quan tornes a patir una calor desmesurada en els llarguíssims passadissos del metro, que contrasta amb la gelor de dins del comboi, on una caterva de turistes del sud de França criden, canten i fan el moniato com si foren xiquets que van de colònies.
Quan et veus corrent, atrotinat i patint per perdre el tren, per estos passadissos del metro, i t’adones que no eres l’únic estressat que pareix que corre la marató.
Quan no pares de trobar-te més i més gent francòfona, i estos ja no són turistes.
Quan tractes de prendre una canya en alguna plaça de Gràcia (Virreina, del Diamant...) però és inútil, totes estan plenes de gent.
Quan caminant per este barri, a soles, pares l’orella i quasi tots els transeünts parlen en català, i es trenca una vegada més el tòpic que havies sentit dir: «la llengua oficial i la retolació de Barcelona estan en una llengua, però la ciutat parla en una altra».
Quan comproves, amb un somriure als llavis que ningú sap desxifrar, que als peus dels arbres que engalanen la ciutat, una placa oportuna t’informa sobre
el nom de l’espècie, en català, llatí i castellà.
(Redacció modificada en juliol de 2024)
