dissabte, 17 de setembre del 2011

La paraula de la setmana: «cregut»


Els schnauzer petits solen ser gossos amb molt de nervi, però este de la foto fa la impressió de ser ben cregut.

Si ens diuen que algú és un cregut potser pensarem que és un vanitós, que es creu molt guapo o molt intel·ligent. Però depenent del context i la situació, este adjectiu pot tindre un altre significat molt diferent, i és el d’«obedient», que fa cas del que li diuen o del que li manen. Normalment es diu dels xiquets que obeeixen sos pares o dels gossos que fan cas dels amos. A l’adjectiu se sol anteposar l’adverbi ben o molt:

«És una gossa molt creguda: de seguida que la crides, ve».
«És un xiquet ben cregut: no et donarà problemes».

Tant el participi («cregut») com el gerundi del verb «creure» («creent» o «creient») es poden fer servir amb este significat, igual que la conjugació del verb en general, amb el sentit d’obeir: (Creu! Li diu el pare al fill).

dijous, 15 de setembre del 2011

Les parets parlen: «Viu, actua, parla, fes»


Este gargot m’enxisà quan el vaig veure perquè, com un vers, fa disparar relacions d’idees i suggereix —o condensa— moltes coses, totes positives: convida a no ser passius, a ser lliures i a gaudir, a fer el que volem fer, a superar-nos, a moure’ns i a expressar-nos.

dimecres, 14 de setembre del 2011

Getafe em revifa


La màgia dels festivals massius a l’aire lliure. L’estesa de tendes a la zona d’acampada: cadires i taules plegables, neveres plenes de botelles, tonyina i pa de sandvitx; guitarres que sonen, animalades i crits individuals que esdevenen col·lectius, imitats per la massa amb ganes de gresca. La solidaritat amb els veïns de tenda —els somriures generosos de les veïnes—, les ampolles de rom barat que t’amagues entre les cames. El «ramadà» de comoditat que passes: la pudor dels vàters, les cues d’una hora sota el sol per a dutxar-se o per a agafar aigua… això és també màgia de festival. Només una cosa ens matava: la polseguera que alcen vora 50.000 persones en moviment, l’arena que s’acumula als narius. ¿Serà que ja no tenim edat per a estes coses?

Siga per fanatisme o per curiositat vols veure molts grups, aprofitar l’oportunitat. Veure una banda mítica com The Specials interpretar el seu mític «A message to you Rudy», fou efectivament especial. Amb els frenètics Toy Dolls tenia un deute pendent: qui m’anava a dir que els veuria quan heretí dels cosins aquella cinta de casset Live in Japan, ara fa més de quinze anys! Per no parlar d’Offspring, que és com parlar de la teua adolescència. A banda, la fusió de funk, rock i ritmes andalusos sempre armen gresca i ball, amb els sevillans O’funkillo i el seu baixista Pepe Bao, els Delinqüentes o el show del frenètic Muchachito Bombo Infierno —amenitzat per un artista que pinta un quadre durant el concert.

Tenia curiositat per veure Angelus Apatrida, l’única banda de thrash metal d’Albacete que han girat amb Slayer i Megadeth. No em van decebre i van sonar brutals, amb una cançó dedicada a Benet XVI i a la trobada de les famílies (¡Que continúen vírgenes!, fou el missatge que enviaren a les joventuts catòliques) i una altra al trio de les Açores.

Quant al rock urbà en castellà, els de Benetússer Benito Kamelas em deixaren una vegada més amb les ganes de sentir el seu tema estrella, «Qué más da», eixa fabulosa cançó de despit amorós. El pitjor fou la decepció amb el so de Los suaves, especialment de Yosi que, sense veu, l’hagueren de traure de l’escenari (devia estar borratxo una vegada més). I el directe més impecable i net, sens dubte, el del mestre Rosendo, amb solos que fan vindre les llàgrimes.

L’última nit tothom està cansat, es nota en el ritme del ball, tots com titelles. Un col·lega se’t desploma de son en terra i rius, rius molt. Pensava que anava a afartar-me’n, però de tornada a casa m’adone que al remat, lluny de llevar-me el mono, tinc més set de rock’n’roll.

Deixadesa


Hui he anat a la universitat a arreplegar un títol, conscient que és un dia important i que no tornaré molt sovint a eixe edifici que em porta records alegres. Agafe número i m’assec a la sala d’espera, que al cap d’uns minuts, misteriosament i per sort per a mi, es queda buida. Veig com la senyoreta del mostrador, que m’està mirant, polsa repetidament una maquineta que canta números que corresponen a persones que no apareixen. Això crea una situació un poc còmica i, quan finalment em toca a mi, l’única persona a la sala, m’hi acoste i els dos somriem. Després d’una salutació li explique que vinc a pel títol i em dóna un formulari. Jo li parle en valencià i ella em contesta en castellà, com em passa sovint. No estaria malament que treballant a la Universitat fera servir esta llengua si l’estudiant l’hi parla, però bé, tant se val —pensa u—, bon rotllo. Tampoc estaria malament que la megafonia cantara els números en valencià, tal com passa a la sala del costat, però com estem en zona Erasmus, ja se sap, cal amagar la llengua. A mesura que emplene la sol·licitud —que sí que està en valencià—, m’escandalitze de veure que està plena de faltes per a tots els gustos: accentuació, puntuació, formes verbals directament en castellà… Amb el mateix to jovial en què ha transcorregut la nostra breu conversa, li demane si tenen una còpia en Word del formulari, perquè potser els interessaria modificar-la, ja que esta va plena de faltes. Quan comence a assenyalar-li-les la xica posa cara d’ànec i sense atendre’m m’interromp amb un ¡Anda, déjate, déjate! i un gest molt expressiu amb la mà, com si això no tinguera gens d’importància.

Com que més tard he de fer papers en altre lloc, faig temps i m’allargue a la biblioteca. Mentre busque un llibre al catàleg, veig el missatge que teniu a la foto apegat a la torre de l’ordinador, amb la reivindicació damunt en retolador, que no ha tingut cap efecte. Vaig a la sala, trac el llibre, i quan isc del recinte universitari, sospire i pense que el que vinga darrere que arree.

dimarts, 13 de setembre del 2011

Un valencià a l'Orient Mitjà

Un amic ha tornat de fer una estada a Israel. Hi va anar sense brandar cap bandera, amb la ment i les orelles obertes, l’ànim d’ajudar si en tenia l’oportunitat i la intenció de parlar amb tothom, conscient que el nuc d’un conflicte enquistat no es pot desfer si les parts contendents no en parlen. Ha tractat amb bona gent, tant amb jueus —israelians, russos i nord-americans—, com palestins —de confessió musulmana i també cristiana—. M’ha explicat de primera mà alguns fenòmens lingüístics curiosos, com la recuperació d’una llengua morta o l’abandó de l’àrab per part d’alguns jueus; la multiculturalitat i el multilingüisme dins d’Israel, el seu ventall d’identitats davall d’eixa aparença monolítica que s’han esforçat a construir. L’he inquirit sobre solucions possibles, i hem raonat sobre la solució dels dos Estats, que seria salomònica, irreal i complicada, però a hores d’ara l’única llum al final del túnel. Hem conclòs que entre aquell popurri de gent el que caldria és que s’aclariren per viure junts i en pau en un país multicultural, però això sembla una utopia i hi ha un immobilisme a dues bandes que ho faria impossible.

El meu amic no és el que es diu un «activista palestí», però té ulls i no s’ha estat de contar-me la part fosca d’aquell país, un país que volen per a uns i no per a uns altres, que exerceix una política d’apartheid on l’estranger és rebut amb honors si és jueu, mentre els autòctons palestins són tractats com uns pàries estrangers en la pròpia terra; on amb l’excusa de la seguretat hom s’apropia de terres que no són seues o escorcollen tothom amb arrogància i fins a la vexació. Un país militaritzat, un país que no és normal.

Afortunadament per als qui no hem sigut testimonis de què passa a Israel, Gaza i Cisjordània, este viatger d’ulls curiosos ha arreplegat part de les seues vivències en un blog.

dilluns, 12 de setembre del 2011

Assegut al moll de la badia

Ahir Ràdio 3 dedicava un especial a l’artista de soul Otis Redding per commemorar el 70 aniversari del seu naixement. Una de les seues cançons més conegudes és «Sitting on the dock of the bay» (‘Assegut al moll de la badia’), que escrigué junt amb Steve Cropper i que enregistrà en 1967, tan sols uns dies abans de morir en un accident d’avió. La cançó fou un èxit i encimbellà l’artista encara més en el món de la música.



Sitting on the dock of the bay
Assegut al moll de la badia

Sitting in the morning sun
I’ll be sitting when the evening come
Watching the ships roll in
And then I watch ‘em roll away again, yeah

Assegut al sol del matí
Continuaré assegut quan arribe la nit
Mirant com els vaixells entren
I com s’allunyen de nou després, sí
I’m sitting on the dock of the bay
Watching the tide roll away
Ooo, I’m just sitting on the dock of the bay
Wasting' time

Estic assegut al moll de la badia
Mirant com canvia la marea
Oh, tan sols m'assec al moll de la badia
Perdent el temps
I left my home in Georgia
Headed for the ‘Frisco bay
‘Cause I’ve had nothing to live for
And look like nothing’s gonna come my way

Vaig deixar a Geòrgia la meua llar
Vaig enfilar cap a la badia de San Francisco
Perquè no he tingut cap motiu per viure
I no pareix que haja de passar-me res
So I’m just gonna sit on the dock of the bay
Watching the tide roll away
Ooo, I’m sitting on the dock of the bay
Wasting time

Així que seuré al moll de la badia
A veure com canvia la marea
Oh, assegut al moll de la badia
A perdre el temps
Look like nothing’s gonna change
Everything still remains the same
I can’t do what ten people tell me to do
So I guess I’ll remain the same, yes

Pareix que no ha de canviar res
Tot continua igual
No sóc capaç de fer el que deu persones em diuen que faça
Així que crec que em quedaré igual, sí.
Sitting here resting my bones
And this loneliness won’t leave me alone
It’s two thousand miles I roamed
Just to make this dock my home

Assegut ací descansen els meus ossos
I aquesta soledat no em deixarà sol
He vagat durant milers de milles
Només per fer d’aquest moll ma casa
Now, I’m just gonna sit at the dock of the bay
Watching the tide roll away
Oooo-wee, sitting on the dock of the bay
Wasting time
Ara tan sols seuré al moll de la badia
Mirant com canvia la marea
Sí, assegut al moll de la badia
Perdent el temps