Els schnauzer xicotets solen ser gossos amb molt de nervi, però este de la foto fa la impressió de ser bencregut.
Si ens diuen que algú és un cregut potser pensarem que és un vanitós, que es creu molt guapo o molt intel·ligent. Però segons el context i la situació, este adjectiu pot tindre un altre significat molt diferent, el de ‘obedient’, que fa cas del que li diuen o li manen. Normalment se diu dels xiquets que obedixen els pares o dels gossos que fan cas dels amos. A l’adjectiu se sol anteposar l’adverbi ben o molt;de fet, existix la variant aglutinada bencregut:
«És una gossa molt creguda: de seguida que la crides, ve».
«És un xiquet bencregut: no et donarà problemes».
No només l’adjectiu cregut (o bencregut) pot tindre el sentit d’obediència. El verb creure, en una de les seues accepcions, és sinònim de obeir:
Este gargot m’enxisà quan el vaig veure perquè, com un vers, fa disparar relacions d’idees i suggereix —o condensa— moltes coses, totes positives: convida a no ser passius, a ser lliures i a gaudir, a fer el que volem fer, a superar-nos, a moure’ns i a expressar-nos.
La màgia dels festivals massius a l’aire lliure. L’estesa de tendes a la zona d’acampada: cadires i taules plegables, neveres plenes de botelles, tonyina i pa de sandvitx; guitarres que sonen, animalades i crits individuals que esdevenen col·lectius, imitats per la massa amb ganes de gresca. La solidaritat amb els veïns de tenda —els somriures generosos de les veïnes—, les ampolles de rom barat que t’amagues entre les cames. El «ramadà» de comoditat que passes: la pudor dels vàters, les cues d’una hora sota el sol per a dutxar-se o per a agafar aigua… això és també màgia de festival. Només una cosa ens matava: la polseguera que alcen vora 50.000 persones en moviment, l’arena que s’acumula als narius. ¿Serà que ja no tenim edat per a estes coses?
Siga per fanatisme o per curiositat vols veure molts grups, aprofitar l’oportunitat. Veure una banda mítica com The Specials interpretar el seu mític «A message to you Rudy», fou efectivament especial. Amb els frenètics Toy Dolls tenia un deute pendent: qui m’anava a dir que els veuria quan heretí dels cosins aquella cinta de casset Live in Japan, ara fa més de quinze anys! Per no parlar d’Offspring, que és com parlar de la teua adolescència. A banda, la fusió de funk, rock i ritmes andalusos sempre armen gresca i ball, amb els sevillans O’funkillo i el seu baixista Pepe Bao, els Delinqüentes o el show del frenètic Muchachito Bombo Infierno —amenitzat per un artista que pinta un quadre durant el concert.
Tenia curiositat per veure Angelus Apatrida, l’única banda de thrash metal d’Albacete que han girat amb Slayer i Megadeth. No em van decebre i van sonar brutals, amb una cançó dedicada a Benet XVI i a la trobada de les famílies (¡Que continúen vírgenes!, fou el missatge que enviaren a les joventuts catòliques) i una altra al trio de les Açores.
Quant al rock urbà en castellà, els de Benetússer Benito Kamelas em deixaren una vegada més amb les ganes de sentir el seu tema estrella, «Qué más da», eixa fabulosa cançó de despit amorós. El pitjor fou la decepció amb el so de Los suaves, especialment de Yosi que, sense veu, l’hagueren de traure de l’escenari (devia estar borratxo una vegada més). I el directe més impecable i net, sens dubte, el del mestre Rosendo, amb solos que fan vindre les llàgrimes.
L’última nit tothom està cansat, es nota en el ritme del ball, tots com titelles. Un col·lega se’t desploma de son en terra i rius, rius molt. Pensava que anava a afartar-me’n, però de tornada a casa m’adone que al remat, lluny de llevar-me el mono, tinc més set de rock’n’roll.
Hui he anat a la universitat a arreplegar un títol, conscient que és un dia important i que no tornaré molt sovint a eixe edifici que em porta records alegres. Agafe número i m’assente en la sala d’espera, que al cap d’uns minuts, misteriosament i per sort per a mi, es queda buida. Veig com la senyoreta del mostrador, que m’està mirant, polsa repetidament una maquineta que canta números que corresponen a persones que no apareixen. Això crea una situació un poc còmica i, quan finalment em toca a mi, l’única persona a la sala, m’hi acoste i els dos somriem.
Després d’una salutació li explique que vinc a pel títol i em dona un formulari. Jo li parle en valencià i ella em contesta en castellà, com em passa sovint. No estaria malament que qui treballa a la Universitat fera servir el valencià si l’estudiant l’hi parla, però bé, tant se val —pensa u—, bon rotllo. Tampoc estaria malament que la megafonia cantara els números en valencià, tal com passa a la sala del costat, però com estem en zona Erasmus, ja se sap: a amagar la llengua.
A mesura que òmplic la sol·licitud, que sí que està en valencià, m’escandalitze de vore que està plena de faltes per a tots els gusts: accentuació, puntuació, formes verbals directament en castellà… Amb el mateix to jovial en què ha transcorregut la nostra breu conversació, li demane si tenen una còpia en Word del formulari, perquè potser els interessaria modificar-la, ja que esta va plena de faltes. Quan comence a assenyalar-li-les, la xica posa cara d’ànec i, sense atendre’m, m’interromp amb un ¡Anda, déjate, déjate! i un gest molt expressiu amb la mà, com si això no tinguera gens d’importància.
Com que més tard he de fer papers en un altre lloc, faig temps i m’allargue a la biblioteca. Mentres busque un llibre en el catàleg, veig el missatge que teniu en la foto apegat en la torre de l’ordinador, amb la reivindicació damunt en retolador, que no ha tingut cap efecte. Vaig a la sala, trac el llibre, i quan isc del recinte universitari, sospire i pense que el que vinga darrere que arree.
Un amic ha tornat de fer una estada en Israel i Palestina. Hi va anar sense brandar cap bandera, amb la ment i les orelles obertes, l’ànim d’ajudar si en tenia l’oportunitat i la intenció de parlar amb tot lo món, conscient que el nuc d’un conflicte enquistat no es pot desfer si les parts contendents no en parlen. Ha tractat amb bona gent, tant amb jueus —israelians, russos i nord-americans— com amb palestins —de confessió musulmana i també cristiana—. M’ha explicat de primera mà alguns fenòmens lingüístics curiosos, com la recuperació de l’hebreu, una llengua morta, o l’abandó de l’àrab per part d’alguns jueus; la multiculturalitat i el multilingüisme dins d’Israel, el seu ventall d’identitats davall d’eixa aparença monolítica que s’han esforçat a construir.
L’he inquirit sobre solucions possibles, i hem raonat sobre la solució dels dos Estats, que seria salomònica, irreal i complicada, però a hores d’ara l’única llum al final del túnel. Hem conclòs que entre aquell popurri de gent lo que caldria és que s’aclariren per a viure junts i en pau en un país multicultural, però això pareix una utopia i hi ha un immobilisme a dos bandes que ho faria impossible.
El meu amic no és ben bé un «activiste palestí», però té ulls i no s’ha estat de contar-me la part fosca d’aquell país, un país que volen per a alguns i no per a uns altres, que exercix una política d’apartheid on l’estranger és rebut amb honors si és jueu, mentres que els autòctons palestins són tractats com uns pàries estrangers en la pròpia terra; a on amb l’excusa de la seguretat alguns s’apropien de terres que no són seues o escorcollen la gent amb arrogància i fins a la vexació. Un país militaritzat, un país que no és normal.
Afortunadament, per als qui no hem sigut testimonis de què passa en Israel, Gaza i Cisjordània, este viatger d’ulls curiosos ha arreplegat part de les seues vivències en un blog anomenat Lost in the Middle East.
Ahir Ràdio 3 dedicava un especial a l’artiste de soul Otis Redding per a commemorar el 70 aniversari del seu naiximent. Una de les seues cançons més conegudes és «Sitting on the dock of the bay» (‘Assentat al moll de la badia’), que escrigué junt amb Steve Cropper i que gravà en 1967, tan sols uns dies abans de morir en un accident d’avió. La cançó fon un èxit i encimbellà a Redding encara més en el món de la música.
Sitting on the dock of the bay
Assentat al moll de la badia
Sitting in the morning sun
I’ll be sitting when the evening come
Watching the ships roll in
And then I watch ‘em roll away again, yeah
Assentat al sol del matí
Continuaré ací quan arribe la nit Mirant com els barcos entren I com s’allunyen de nou després, sí
I’m sitting on the dock of the bay
Watching the tide roll away
Ooo, I’m just sitting on the dock of the bay
Wasting' time
Estic assentat al moll de la badia
Mirant com canvia la marea Oh, simplement estic al moll de la badia Perdent el temps
I left my home in Georgia
Headed for the ‘Frisco bay
‘Cause I’ve had nothing to live for
And look like nothing’s gonna come my way
Deixí ma casa en Geòrgia
Enfilí cap a la badia de San Francisco Perquè no he tingut cap motiu per a viure I no pareix que haja de passar-me res
So I’m just gonna sit on the dock of the bay
Watching the tide roll away
Ooo, I’m sitting on the dock of the bay
Wasting time
De manera que m’assentaré al moll de la badia
A vore com canvia la marea Oh, assentat al moll de la badia Perdent el temps
Look like nothing’s gonna change
Everything still remains the same
I can’t do what ten people tell me to do
So I guess I’ll remain the same, yes
Pareix que no ha de canviar res
Tot continua igual No soc capaç de fer lo que deu persones em diuen que faça De manera que crec que em quedaré igual, sí.
Sitting here resting my bones
And this loneliness won’t leave me alone
It’s two thousand miles I roamed
Just to make this dock my home
Assentat ací descansen els meus ossos
I esta soledat no em deixarà a soles He vagat durant milers de milles Només per fer d’este moll ma casa
Now, I’m just gonna sit at the dock of the bay
Watching the tide roll away
Oooo-wee, sitting on the dock of the bay
Wasting time
Ara simplement m’assentaré al moll de la badia
Mirant com canvia la marea
Sí, assentat al moll de la badia
Perdent el temps
