Les parets parlen: el blau i els carrers

Les parets parlen i poques vegades ho fan innocentment. De fet, sovint censuren o fins i tot tracten d’intimidar. En este sentit, hi ha un parell de carrers a Burjassot que són dignes de menció. En la primera foto veem esta pintada que dona suport a les joventuts del GAV (Grup d’Acció Valencianista), que és ―segons diuen ells― una Entidad fundada en 1977 por la defensa de la lengua, cultura e idiosincrasia valenciana. Això sonaria molt bonic si no fora perquè en realitat les joventuts de tan digna entitat estan lluny de ser uns erudits, estudiosos o simplement amants de la cultura: són més prompte uns jóvens alterats que no passen dels díhuit anys i que, a crits (crits en castellà, és clar) es dediquen a intimidar i a boicotejar qualsevol manifestació o acte catalanista o que simplement es faça en valencià, especialment quan està organitzat per una altra acció, Acció Cultural del País Valencià. (I ja em perdonareu que “compare” una amb l’altra. Per cert, no deixa de ser curiós que les dos porten la paraula acció en el nom).

Una vegada he deixat clar que la paraula acció sempre em dona, a priori, mal rotllo (i és que em recorda coses com allò de l’acció directa anarquista, una expressió gens pacífica) observem la resta de la pintada: Vaja, en castellà. ¡Bona manera de defendre la llengua valenciana! ¿No caldria abans començar a usar-la? Mmm… estos del GAV ja estan perdent punts. ¿I què em dieu de l’expressió núcleo duro? També és curiosa. No sé vosaltres a on l’heu sentida abans, però a mi me’n venen exemples al cap: núcleo duro de ETA, núcleo duro del Partido Comunista, núcleo duro de los hinchas… Però no: segur que este nucli dur és un grup de persones comprensives, dialogants i obertes. No sigam malpensats, que això de duro va amb bona intenció, home. ¡Estos xics són uns sants! (Caldrà vore què vol dir això del 71).



No abandonem la primera foto i empalmem amb la segona. I és que sempre hi ha gent a qui no agrada el nom de tal o tal carrer. ¿I què fan? Doncs tiren pel dret i l’esborren. I ara, qui busque l’Avinguda dels Esports a Burjassot més li val que algun autòcton li diga a on està, perquè en passar al costat del cartell només vorà una taca negra (i el cartellet del Gav). Anem al carrer del costat: «I este Vicent, ¿qui era, un catalaniste?». Doncs foc en ell. O esprai blau.

I esta és la societat de merda en què vivim. I jo em pregunte, ¿qui és tan insensat per a esborrar el nom d’un home que estima la vida i que li escriu al vi, al pimentó, a les cames i a l’amor de la seua dona? ¿A qui poden ofendre, per exemple, uns versos com estos?

No hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem des del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l’amor
I rodolem per terra entre abraços i besos.

[...]

No hi havia a València dos amants com nosaltres,
Car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs.

(Redacció modificada en octubre de 2024)

La paraula de la setmana: «andola»

L’andola és un lloc indeterminat per a on la gent trisca, un paratge de difícil accés, fora de camí. La paraula és un poc difícil d’entendre si no és dins de l’expressió córrer l’andola, que pareix que és bàsicament l’únic context en què s’utilitza. «Córrer l’andola», per tant, vol dir anar d’ací cap allà, vagant, corrent món, sense fer res de bo o de profit. L’expressió té, per tant, un punt negatiu, de crítica. Ja fa temps que la vaig llegir en una novel·la de Josep Lozano, Crim de Germania (allà es deia bandir i córrer l’andola) i casualment fa uns dies la meua iaia la digué, juntament amb una altra expressió sinònima, anar a la dula. Esta última s’aplica a sovint als xiquets, i vol dir anar en llibertat, sense control ni vigilància de ningú. Per això també se sol dir que un nano s’ha «criat a la dula».

«Andola» es pronuncia amb o oberta, tot i que pareix que això varia segons les zones geogràfiques. Jo he sentit la paraula pronunciada de les dos maneres per la mateixa persona. L’orige és un tant incert; podria provindre de l’àrab gandura, que vol dir «dona coqueta, gandula i frívola».

Vinguen d’a on vinguen estes paraules i expressions, el fet és que encara són vives, i crec que les hem de mantindre. Per tant, a més d’anar-se’n per ahí podem «córrer l’andola».

En Rodamots s’ha parlat d’esta paraula.

He llegit: «Sense la terra promesa» i «Enllà de l’horitzó»

Fa uns dies acabí de llegir el cicle de Cassana, la trilogia d’Enric Valor. L’orde de lectura no ha sigut massa ortodox, ja que comencí pel segon llibre (vos ho contí) i més tard he atacat el primer i el segon. No passa res, els tres llibres es poden llegir per separat. Enguany Valor ha sigut una descoberta per a mi, ja que he comprovat que no només és un autor de rondalles, un recol·lector de la cultura popular i un important lingüiste, sinó també un bon novel·liste, quasi un croniste del seu segle en el seu espai, el País Valencià meridional.

Les històries de la trilogia ocorren amb el teló de fons de la Primera Guerra Mundial (Sense la terra promesa), els tensos moments precedents a la Guerra d’Espanya (Temps de batuda) i el transcurs de la guerra fins al seu fatal desenllaç (Enllà de l’horitzó). Les tres estan narrades des d’un prisma molt concret, el del context local de Cassana, un poble inventat del migdia valencià (però basat en un de ben real: Castalla) de pautes socials i costums molt marcats, de personatges amb noms i cognoms. Tot i que es tracta de ficció, d’alguna manera mentres llegia he tingut la sensació d’aguaitar dins de vides ben reals, d’estar aprenent història des de les alcoves dels personatges que la protagonitzaren. La trilogia reïx molt bé a explicar l’univers social del món rural i a reflectir els comportaments protocol·laris i estantissos de l’època, així com els incipients conflictes de classes.

La vida dels protagonistes i el ritme de la narració estan encabits i mesurats pel rellonge narratiu de la natura: l’oratge, les estacions… en definitiva, els cicles naturals tenen un paper fonamental i indispensable en Valor, gran coneixedor i amant de la muntanya, que quasi podria ser un personatge més. En eixe sentit, un al·licient a la lectura és la llengua en si: Valor és un pou de vocabulari en les seues descripcions, a més d’un plasmador de locucions, girs i modismes del valencià oral més genuí dut a la literatura. Per això, les tres novel·les del cicle de Cassana són per a llegir pausadament i tranquil·la, amb una llapissera a la mà per a prendre notes. Però la passió per la natura no és la única passió: la busca de l’amor per part dels personatges principals ―tant de l’esporàdic com especialment el romàntic, l’ideal, el durador― és una constant que es fa especialment patent en la tercera novel·la, de moments obertament eròtics.



La primera part, Sense la terra promesa, és la que para més lluny de nosaltres. La història gira al voltant d’un conflicte amb una herència: dos germans aristòcrates es veuen privats de l’esperada herència de sa tia, i quasi tot els diners i propietats acaben en mans del ―ja de per si ric― cacic local, Rafel Olcina. La tensió silent entre el nebot de la rica traspassada i el cacic sura al llarg de tota la història. Però la novel·la no seguix únicament este argument, sinó que és més prompte un collage de personatges i històries creuades, de picabaralles entre lliberals i conservadors i entre beats i ateus de Cassana. Al caliu del conflicte, suren els vells odis familiars i de classe: denúncies de beates, incendis misteriosos… El personatge més interessant de la novel·la ―que podria ser alter ego de l’autor― és Joan Monlió, àlies Garibaldi, un home solitari d’inquietuds filosòfiques que, respectat per tots i des de la prudència tracta de posar pau. Però Garibaldi té també coses de què avergonyir-se: la seua relació amb Maria la botiguera (dona casada i no satisfeta pel seu marit) serà alhora la seua il·lusió per viure i el seu corc de culpabilitat.



De Temps de Batuda ja vos en parlí. Esta novel·la enganxa especialment amb l’última part, Enllà de l’horitzó, que tal volta és la meua favorita, puix parla d’una època molt més pròxima i d’un tema del qual no em canse de sentir històries: la guerra civil. La narració té més acció, més escenaris geogràfics i crec que, si és possible, més contingut autobiogràfic. Està contada en primera persona per Frederic Genovard, un jove professor cult, amant de la natura que, a pesar de ser família tradicionalment aristòcrata, té fortes conviccions progressistes. En començar la guerra ingressa en el Partit Comuniste per a dirigir la col·lectivització de la terra de Cassana, però prompte és cridat a lluitar. A través de les seues anades i vingudes tant al front (port Escandón, Terol) com a quarters de Gandia o a despatxos d’Alacant, veem la progressió de la guerra i com a poc a poc la República es va afonant. Enmig d’este desori, Frederic, que ja ronda la trentena, trobarà de colp el delerat amor ―un amor perillós― en una dirigent comunista madrilenya. Però la guerra li esgarrarà eixa il·lusió, que Frederic retrobarà més tard en els ulls de la camperola Irene, el seu amor platònic d’estiu. No obstant això, les vicissituds de la contesa l’allunyen d’ella i li porten davant altres dones, altres amors, altres passions que el faran dubtar en la seua ja de per si incerta situació d’imminent exiliat.

(Redacció modificada en setembre de 2024)