En l’assignatura «Literatura i cultura contemporània II» del màster treballàrem la literatura concentracionària, és a dir, la que sorgix de les experiències viscudes en camps de concentració. Les lectures que férem foren les de dos autors catalans: Crist de 200.000 braços d’Agustí Bartra, que parla del camp de concentració d’Argelers, i K. L. Reich d’Amat Piniella, l’acció de la qual ocorre en un camp nazi. Del relat de Bartra recorde un estil introspectiu, de regust poètic, que se centrava més en la manera en què aquella vivència desgraciada afectava un grup d’amics; del text de Piniella, diria que era una novel·la més prototípica i més extensa, que explicava de manera explícita les atrocitats perpetrades pels nazis, amb un narrador omniscient que penetrava en els personatges (entre els quals hi havia l’alter ego de l’autor) i els jutjava. D’esta i altres obres concentracionàries parla un article de Vicent Simbor: «Les novel·les dels camps de concentració» (revista Caplletra, núm. 36, 2004, pàg. 217-246).
Això era l’any 2008. Setze anys després de cursar l’assignatura, he llegit una de les novel·les que esmentava Simbor en el seu article, i que és de les més conegudes de la literatura concentracionària europea: Si això és un home, de Primo Levi. Igual que en altres del gènere, el supervivent parla de la crueltat, el patiment i la deshumanització a què se sotmetia els presoners en els camps de concentració i extermini nazis. En este cas, es tracta d’un relat autobiogràfic, i, per tant, subjectiu i narrat en primera persona.
Ha sigut una lectura fluida. Apunte només dos qüestions que m’han cridat l’atenció: una que Levi no recordara els fets amb un ressentiment explícit cap als guàrdies i oficials nazis; l’altra, eixa divisió entre el món de dins del Lager i el de fora; el fet que, per exemple, dins del camp no existira la moral tal com s’entén fora, de manera que els robatoris no eren una cosa reprobable, ja que l’audàcia era necessària per a sobreviure. En efecte, segons Levi, el que es limitava a complir les regles del camp acabava mort en poques setmanes.
