En la dura tasca de la traducció de guions de televisió i del doblatge sovint es plantegen situacions lingüístiques i culturals difícils de resoldre. De vegades s’opta per abandonar la fidelitat a l’original, i es realitza una traducció més o menys lliure que s’adapta als referents culturals del públic destinatari i de la llengua d’arribada. Heus-ne ací un bon exemple.
dissabte, 3 d’octubre del 2009
dijous, 1 d’octubre del 2009
He llegit: «Ícar o la impotència», d’Artur Perucho
Tornem a regirar el calaix de la literatura valenciana del segle XX i ens n’anem a l’any 1930. Fa uns dies que vaig acabar de llegir la novel·la Ícar o la impotència, del periodista i polític valencià Artur Perucho. Conta la història d’un estudiant de València que emigra a París a realitzar els seus estudis. Arrere deixa Lutgarda, el seu amor de tota la vida amb qui semblava que havia d’estar per sempre, i que l’espera a València amb el cor dolgut. Durant els dies previs al començ de la vida acadèmica, Tristany, el protagonista, goja de la vida bohèmia de París, i es deixa dur per la llibertat sexual i la naturalitat de les relacions esporàdiques, que contrasta amb la realitat valenciana i espanyola del moment.
La seua rutina nocturna es guia per uns nivells de libido i d’alcohol desorbitats. Tristany, immadur i desorientat quant a l’objectiu de la seua estada a París, i sense full de ruta vital, es deixa eclipsar i fascinar per figures femenines que es creuen pel seu camí. Així, coneix la jove Marcelle, amb la qual compartirà nits de passió a l’habitació del seu hotel. Per ella i per altres dones, sentirà adés atracció i ara menyspreu. A Tristany li costa esbandir-se dels seus prejuïns moralistes: gojarà del sexe de Marcelle però la descartarà des del principi com a possible estimada en una relació estable.
En canvi, Margueritte, una dona casada de classe alta amb qui comparteix xarrades intel·lectuals i el plaer per la música, exercirà en ell una atracció in crescendo que Tristany tractarà de mitigar. La transformarà així en la seua ment en el paradigma de l’amor pur. Esdevindrà per tant inviolable, i la venerarà com a una santa.
Però després d’assabentar-se que Marcelle també tenia sentiments per ell, i que Margueritte necessita del plaer carnal com tots els humans, al pobre Tristany, atarantat, se li trenquen tots els esquemes. Llavors creu adonar-se de la joia que s’havia deixat a València. Pretén reconciliar-se amb ella i li escriu per prometre-li que tornarà. Com Ícar, creu que ja ha volat prou alt i sense traure trellat.
L’argument de la novel·la és bastant simple i tot el text té un cert aire de novel·leta rosa. En general, estèticament i literària no és una joia i el final és massa brusc, jo no sé si tal volta improvisat. Així i tot, m’ha resultat entretinguda i també útil per a iniciar-me en la narrativa valenciana en català d’aquesta època, que, pel que diuen els experts, és ben escassa.
La seua rutina nocturna es guia per uns nivells de libido i d’alcohol desorbitats. Tristany, immadur i desorientat quant a l’objectiu de la seua estada a París, i sense full de ruta vital, es deixa eclipsar i fascinar per figures femenines que es creuen pel seu camí. Així, coneix la jove Marcelle, amb la qual compartirà nits de passió a l’habitació del seu hotel. Per ella i per altres dones, sentirà adés atracció i ara menyspreu. A Tristany li costa esbandir-se dels seus prejuïns moralistes: gojarà del sexe de Marcelle però la descartarà des del principi com a possible estimada en una relació estable.
En canvi, Margueritte, una dona casada de classe alta amb qui comparteix xarrades intel·lectuals i el plaer per la música, exercirà en ell una atracció in crescendo que Tristany tractarà de mitigar. La transformarà així en la seua ment en el paradigma de l’amor pur. Esdevindrà per tant inviolable, i la venerarà com a una santa.
Però després d’assabentar-se que Marcelle també tenia sentiments per ell, i que Margueritte necessita del plaer carnal com tots els humans, al pobre Tristany, atarantat, se li trenquen tots els esquemes. Llavors creu adonar-se de la joia que s’havia deixat a València. Pretén reconciliar-se amb ella i li escriu per prometre-li que tornarà. Com Ícar, creu que ja ha volat prou alt i sense traure trellat.
L’argument de la novel·la és bastant simple i tot el text té un cert aire de novel·leta rosa. En general, estèticament i literària no és una joia i el final és massa brusc, jo no sé si tal volta improvisat. Així i tot, m’ha resultat entretinguda i també útil per a iniciar-me en la narrativa valenciana en català d’aquesta època, que, pel que diuen els experts, és ben escassa.
diumenge, 27 de setembre del 2009
La paraula de la setmana: «aborronar»
La paraula de hui apel·la a la vostra sensibilitat. Recorde sentir-li aquest mot tan bonic a una xicona de Pego. Últimament no l’he sentit gens. La gent sol utilitzar frases sinònimes com ara «posar els pèls de punta» o «la pell de gallina». Deu ser que hem oblidat l’aborronament?
Hom s’aborrona per efecte del fred, de la febre, de la por o de qualsevol altra emoció. El fenomen, científicament parlant, es diu reflex pilomotor, i ocorre quan els xicotets músculs de la pell es contrauen i posen així en erecció cada pelet del cos. És curiós: el cos reacciona de la mateixa manera davant d’una situació de perill i davant d’un estímul plaent. Al capdavall, siga per un motiu o per un altre, aborronar-se és un símptoma que estem vius.
La forma «aborronar» conviu amb la forma «esborronar», i em fa l’efecte que la segona té més èxit en llengua escrita. Ambdues provenen del mot «borró», que significa borrissol o pèl moixí, és a dir, pèl suau i curt, com el primer pèl que ix en nàixer la barba.
Esgarrifar-se, estremir-se, escarrufar-se... hi ha uns quants mots que, depenent del context, poden servir de sinònim d’aborronar. Quines coses vos aborronen?
Ara que ja hem recordat com es diu en català, mireu quantes maneres de dir que una cosa t’aborrona, en anglés:
It sends shivers down my spine
It makes my hair stand on end;
It gives me the chills
It gives me (the) goosebumps.
It gives me the creeps
It gives me goose pimples
I got goosebumps
Hom s’aborrona per efecte del fred, de la febre, de la por o de qualsevol altra emoció. El fenomen, científicament parlant, es diu reflex pilomotor, i ocorre quan els xicotets músculs de la pell es contrauen i posen així en erecció cada pelet del cos. És curiós: el cos reacciona de la mateixa manera davant d’una situació de perill i davant d’un estímul plaent. Al capdavall, siga per un motiu o per un altre, aborronar-se és un símptoma que estem vius.
La forma «aborronar» conviu amb la forma «esborronar», i em fa l’efecte que la segona té més èxit en llengua escrita. Ambdues provenen del mot «borró», que significa borrissol o pèl moixí, és a dir, pèl suau i curt, com el primer pèl que ix en nàixer la barba.
Esgarrifar-se, estremir-se, escarrufar-se... hi ha uns quants mots que, depenent del context, poden servir de sinònim d’aborronar. Quines coses vos aborronen?
Ara que ja hem recordat com es diu en català, mireu quantes maneres de dir que una cosa t’aborrona, en anglés:
It sends shivers down my spine
It makes my hair stand on end;
It gives me the chills
It gives me (the) goosebumps.
It gives me the creeps
It gives me goose pimples
I got goosebumps
Subscriure's a:
Missatges (Atom)