Estômago. Fa poc vaig veure aquesta pel·lícula al Cine Babel de València, en versió original en portugués (afortunadament subtitulada, no vos penseu que s’entén fàcilment!). Raimundo Nonato, un ningú que no té on caure mort, arriba a la ciutat, on comença des de zero a guanyar-se les garrofes gràcies a les seues innates habilitats culinàries. Fins i tot conquerirà el cor ―o hauríem de dir l’estómac?― d’una prostituta que li farà perdre l’oremus. Amb moltes concessions a l’humor i sense pudor quant al sexe, veurem com Nonato es forneix d’un entorn social que li augurarà unes modestes expectatives de millora de la seua qualitat de vida. Tanmateix, aquest estrany geni, ignorant i sompo com ell sol, tot just s’ha guanyat el nostre afecte comença a tindre ramalades violentes que fan que comencem a comprendre la seua soledat fins al moment.
La pel·lícula alterna dos moments en el temps, la seua vida en lliberat i la seua estada a la presó. En ambdós llocs, Nonato guanyarà poder a través de la seua art innata: tallar ceba, afegir espècies, combinar ingredients que complauen els paladar de tothom. A mesura que se succeeixen les escenes, augmenta l’intriga de l’espectador per saber per quin motiu ingressa en la presó, com la seua nova vida se n’anirà altra vegada en orris.
Només trac una pega a aquesta pel·li: el gir sinistre de l’actitud del protagonista cap al final del film em pareix una miqueta inversemblant (també algun detall humorístic sobre els homosexuals en les últimes escenes, sembla no vindre a tomb i no casa amb res del que ha aparegut adés). Potser aquell canvi tracta de ser el colofó d’una crítica sobre les condicions de vida a les presons, que corromp les persones negativament, en comptes de rehabilitar-les. Ara, hi havia altra manera d’acabar la història? A aquest espectador almenys li haguera agradat un lieto fine. En qualsevol cas, paga la pena de veure-la, puix és força original i cruament humana.
La pel·lícula alterna dos moments en el temps, la seua vida en lliberat i la seua estada a la presó. En ambdós llocs, Nonato guanyarà poder a través de la seua art innata: tallar ceba, afegir espècies, combinar ingredients que complauen els paladar de tothom. A mesura que se succeeixen les escenes, augmenta l’intriga de l’espectador per saber per quin motiu ingressa en la presó, com la seua nova vida se n’anirà altra vegada en orris.
Només trac una pega a aquesta pel·li: el gir sinistre de l’actitud del protagonista cap al final del film em pareix una miqueta inversemblant (també algun detall humorístic sobre els homosexuals en les últimes escenes, sembla no vindre a tomb i no casa amb res del que ha aparegut adés). Potser aquell canvi tracta de ser el colofó d’una crítica sobre les condicions de vida a les presons, que corromp les persones negativament, en comptes de rehabilitar-les. Ara, hi havia altra manera d’acabar la història? A aquest espectador almenys li haguera agradat un lieto fine. En qualsevol cas, paga la pena de veure-la, puix és força original i cruament humana.
