Are you gonna be my girl?

Go!!

So 1, 2, 3, take my hand and come with me
because you look so fine
and I really wanna make you mine.

Vinga!

1, 2, 3, agafa’m de la mà i vine
Que eres molt bonica
I vull que sigues meua

I say you look so fine
that I really wanna make you mine.

Dic que eres tan bonica

Que vull que sigues meua

Oh, 4,5,6 c'mon and get your kicks
now you don’t need that money
when you look like that, do ya honey.

Oh 4, 5, 6, vinga diverteix-te una mica

No necessites eixos diners
Sent tan guapa, eh nena?

Big black boots,
long brown hair,
she's so sweet
with her get back stare.

Botes negres altes

Cabells castanys i llargs
És tan dolça
Quan posa eixa mirada que diu “ni ho intentes”

Well I could see,
you home with me,
but you were with another man, yea!
I know we,
ain't got much to say,
before I let you get away, yea!
I said, are you gonna be my girl?

Ja t’estava imaginant

A casa amb mi,
Però estaves amb un altre tio
Ja sé que ara
No tenim massa a dir-nos
Abans que deixe que te’n vages
Et dic: vols ser la meua xica?

Well, so 1,2,3, take my hand and come with me
because you look so fine
and i really wanna make you mine.

Bé, 1, 2, 3, agafa’m de la mà i vine

Que eres preciosa
I vull que sigues meua

I say you look so fine
that I really wanna make you mine.

Eres tan bonica

Que vull que sigues meua

Oh, 4,5,6 c'mon and get your kicks
now you dont need that money
with a face like that, do ya.

Oh 4, 5, 6, vinga diverteix-te una mica

No necessites diners
Amb eixa careta que tens, eh?

Big black boots,
long brown hair,
she's so sweet
with her get back stare.

Botes negres altes

Cabells castanys i llargs
És tan dolça
Quan posa eixa mirada que diu “ni ho intentes”

[es repeteix]

La casa dels follets

Davant de la porta de la casa dels follets, el xiquet Said xarrava amb una caterva de follets enjogassats. Tots el festejaven: les seues cares eren belles, els somriures, sincers i afectuosos, i li feien manyagues i li contaven acudits graciosos. Said estava tan feliç d’haver conegut aquells nous amics! Algú va proposar un ball, i tots s’agafaren de les mans, formaren un rogle i començaren a giravoltar.

Però al cap de poc de dansar, alguns follets van canviar el semblant i començaren a llançar mirades de desconfiança a Said. La dansa es va aturar. Uns es quedaren molt seriosos, i d’altres s’assegueren al llindar de la porta, ensopits i tristos. Said, desconcertat, volgué acostar-se a consolar-los, a repetir-los les paraules belles que cantaven feia uns instants; a demanar disculpes si els havia ofés d’alguna manera. Però ells li contestaven amb paraules aspres: «No, Said, deixa’ns».

Un d’ells agafà Said de la mà i el va fer girar com una trompa. Ell pensava que es tractava d’un nou ball, però quan es va aturar per fi, s’adonà que els follets havien desaparegut i que ell s’havia quedat tot sol. Va trucar diverses vegades a la porta de fusta de la casa, però no va obtindre resposta. Finalment, desesperat, es quedà plorant assegut al terra. Va començar a cridar: «Obriu, obriu! Per què vos enfadeu? Per què esteu tristos? Vull parlar amb vosaltres!». Però els follets s’havien tancat al seu cau, i no pareixia que anaren a eixir-ne.

En aquell moment, un home altíssim, vestit amb capell i llarga capa negra, va passar pel seu costat.

―Mira-te’l, fas llàstima. Què fas ací?

La seua veu era severa, i Said començà a somicar. L’home de negre dubtà un segon, com astorat pel plor del xiquet, i finalment passà de llarg i el deixà tot sol, assegut en terra.

Passaren les hores, es féu de nit i Said romania assegut davant la porta, capcot, parlant en veu molt baixeta, com amb si mateix, entrellaçant els dits de les mans. En això que l’home de negre va tornar a passar per davant de la casa dels follets. Féu un gest de sorpresa en veure que Said encara estava allí. S’acostà a ell i el va reprendre, esta vegada amb un to més suau:

―Es pot saber què fas encara ací?

―Esperant… Abans ha eixit un follet, i m’ha deixat jugar amb ell! Ens hem abraçat i després…

―Després què?

―Després n’ha eixit un altre, que també és amic meu, però m’ha mirat com si no em coneguera de res, i m’han dit coses lletges. Però segur que els passarà. Són així, els follets, a voltes no es troben bé.

L’home de negre sospirà, es va acotxar on ell era i li posà la mà damunt l’espatla. Said va tremolar de por, però sota el seu gest sever, l’home el fitava amb ulls comprensius i un somriure afectuós. A Said li paregué inclús que els ulls de l’home es posaven vidriosos. Llavors comprengué que ell era un amic.

―Escolta’m. Ara no entens el que et diré, però m’has de fer cas. Respecta’t, Said. Respecta’t i vés-te’n d’esta porta. No hauries de vindre més. No veus que ací no et volen? Tu has d’estar on et meresquen.

Said s’afanyà a retrucar, amb la veu entretallada:

―Això no és de veres! Em varen dir que érem els millors amics. Jo vull ser amic seu, i ells també volen! Cantarem, ballarem i contarem acudits, com sempre.

―Sí, Said, ells volen, però no poden. És la… la maledicció dels follets.

Said obrí uns ulls com a plats.

―Vol dir que són roïns?

―No, no són roïns… són… són víctimes. Eres molt jove per a entendre-ho.

―I vosté com sap eixes coses?

―Perquè el seu encís també em va captivar, una vegada, fa molt de temps… Said, anem-nos-en, t’acompanyaré a casa.

Ell dubtà uns instants. No volia abandonar els seus amics. I si el necessitaren? Eixirien de casa i no hi trobarien ningú. Estarien desemparats! Va mirar la porta.

―T’han convidat mai a entrar per eixa porta? ―preguntà de sobte l’home de negre.

―No… a vegades hi entren enfadats, però després ixen tan contents com sempre. Unes altres voltes no, i jo… jo no sé… ―Said començà a somicar una altra volta.

L’home ajudà a Said a alçar-se, agafant-lo de la mà. S’allunyaren a poc a poc, no sense que Said es girara ara i adés mirant la casa, amb els ulls curulls de llàgrimes, encara amb la vaga esperança que la porta s’obrira i els follets n’isqueren tan juganers, alegres i tendres com una vegada els havia conegut.

Quan hagueren caminat una estona i Said s’havia refet un poc, demanà a l’home de negre que el guiara.

―Jo no puc dir-te tot el que has de fer. Només et donaré un darrer consell.

―Quin?

―Que no faces com jo: no vistes de negre.

Passà el temps i Said es féu un home. I una volta va passar per davant de la casa dels follets. Llavors va comprovar que res no havia canviat. Hi havia més follets a la porta, que encisaven els xiquets i els deixaven sols a fora, plorant.

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2011-2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.

La xica del pàdel

Primera partida de pàdel. És com el tennis, però canvien les mides i la pista és com una gàbia on rebota tot. Per això, al principi colpege la pilota amb por. Als pocs minuts, algú ja ha enviat la pilota fora, així que m’alegre de no ser l’únic inexpert dels quatre. Isc jo a buscar-la, però una joveneta que jo no havia advertit se m’avança: en una correguda ha anat a arreplegar-la i ha tornat. Vaja, no esperava tindre espectadors, però un aplegapilotes ja és un luxe! Em dóna la pilota en la mà i em diu «Saps què? Allí hi ha més pistes de pàdel, però són diferents». Me la mire curiós des de la porta de la pista. «Ah sí? I com són?» «Doncs el pis és tot d’arena i les pilotes es tiren així per terra…» Fa un gest que ens fa riure. Es pensa que la petanca és un tipus de pàdel.

La xiqueta s’asseu a la xicoteta grada. Nosaltres continuem jugant com podem, i més pilotes ixen fora, que ella sempre arreplega sol•lícita. «Saps? M’està agradant açò del pàdel» em diu somrient amb una naturalitat que encisa. Torna a seure. Mentre parla decanta el cap i belluga les cames que pengen en l’aire, sense atrevir-se a mirar-nos directament als ulls. «Hui em pensava que faria fred i m’he posat uns leggins davall dels pantalons, mira» (s’alça un poc un camal i em mostra les malles negres). Continuem la partida i ella continua parlant sola («A mi l’esport que m’encanta és el futbol…») però no em puc parar a escoltar-la.

Mentrestant, li vaig agafant el gust al pàdel, m’envalentisc i comence a passar-ho bé. L’arena de la pista em fa esvarar més d’una vegada i em faig una ferideta al genoll que em porta un record vague d’infantesa. La xiqueta ha obert la porta de la pista: «Així vos veig millor», diu. Llavors pense que m’agradaria haver sigut com ella, desvergonyit, natural, confiat. Desitge que res no li entrebanque eixe do i em pega per pensar que en el futur, amb eixa espenta, farà el que voldrà amb sa vida.

Una companya jugadora fa una pausa per a anar al servici. Convidem la xiqueta a jugar, s’ho ha merescut.

Hui, dia dels aiguamolls

Purnejant sobre la marjal d'Almenara

Però tu què vols?

―¿Però tu què vols? ―podria haver-li preguntat.

―Vullc algú que somriga, algú que es riga de si mateix, algú que conspire amb mi rient-se del món, algú que em mire, que disfrute donant afecte, algú que estiga segur, algú que confie, algú alegre, algú que m’escolte, algú que no dubte, que no tinga por, algú que no es pose barreres, algú que disfrute de compartir, algú amb qui ser jo, algú que em valore, que em pregunte, que em bese quan no m’ho espere, algú afectuós, comprensiu, raonable, algú amb tacte, algú amb il·lusions, algú que es delisca per contar-me coses, algú amb les coses bàsiques clares; algú amb qui parlar, algú amb qui viatjar, algú amb qui brindar, algú amb qui planejar, algú amb qui avançar, algú amb qui construir. Algú amb qui estar tranquil i, alhora, apassionat. Vullc algú que em vullga.

―¿I eixe algú té noms i cognoms?

―Bé… li n’havia posat els teus.

[Però en realitat, mai no li feu cap d’eixes dos preguntes].

«De fora vindran?» (!)

El viatger s’adreça al taulell de l’aeroport. Com que va oblidar realitzar el check-in en línia quan va comprar el bitllet per Internet, ara la política de la companyia l’obliga a pagar un extra per a poder facturar la seua maleta, cosa que haurà de fer en una altra taquilla, que l’hostessa de terra li assenyala amb el dit: «Ha de fer-ho allí i després tornar ací. No caldrà que torne a fer cua, passe directament».

Un poc emprenyat amb la companyia però més amb ell mateix ―ha volat moltes voltes i sap com funciona el baix cost, ¿com se n’ha pogut oblidar?―, fa com li han indicat. Paga en un estand que hi ha a uns pocs metres i refà el camí cap al taulell on hi ha la senyoreta d’abans. En passar per davant de les desenes de viatgers que s’han posat a la cua mentre ell no hi era, un d’ells l’increpa: «¡Perdona, que aquí estamos haciendo cola!». El viatger es fa càrrec de l’enuig del senyor i, tan amable i suaument com pot ―amb una mà al pit i l’altra amb el palmell obert en direcció al taulell― li explica la situació: «No, mire, és que la xica m’ha dit que no calia que fera cua…». El senyor no el permet explicar-se i encara més sever i enutjat, li retruca «¿Me puedes hablar en español?». El viatger està acostumat a estos exabruptes, davant dels quals sol reaccionar d’una altra manera. Esta vegada, però, es resigna a canviar de llengua, s’explica en castellà i embarca sense més problemes.

Una vegada dins de l’avió, seu al costat d’una finestra. Es gira a i veu que a l’altra banda del corredor, a la seua mateixa altura, seuen una xiqueta i sa mare, d’aspecte estranger. A penes ha tingut temps de mirar la nena, quan d’un bot un home aterra al costat d’ell. És el senyor d’abans, que el saluda amb un «hola». En uns segons comprova que és marit de la dona i pare de la xiqueta. Tot seguit, entra una caterva de passatgers amb bufandes del Pamesa de bàsquet armant xivarri. El viatger s’adona que és l’equip infantil que va a jugar a l’estranger. De seguida, l’home entaula una conversa jocosa amb els entrenadors que seuen al davant. Una conversa, per cert, en valencià.

Al cap d’uns minuts de vol, quan tot el món s’ha calmat i regna un silenci relatiu, el viatger li pregunta l’hora al senyor. Este, que estava un poc ensopit, desperta tot d’una. Està de bon humor, ningú no diria que uns minuts abans s’havia enutjat tant amb ell. De fet, prompte comença a preguntar-li sobre la seua vida i pel motiu del viatge ―ara en valencià― i en un tres i no res, es posa a contar-li la seua pròpia vida: «Les dones de l’est són lo millor, xaval ―assenyala amb el polze la seua dona― Sigues llest i busca-te’n una d’allí. Et fan lo que vullgues: et cuinen, et cuiden bé… ja m’entens, bones, dòcils… dones de sa casa, xe! Fes-me cas, jo estiguí casat amb una espanyola i tot eren pegues. Que li deia que volia eixir amb els amics? Malament. Que t’has deixat la tovalla bruta en terra? Malament també. Estes, sin embargo…»

Després d’una llarga estona, el senyor atura el seu monòleg i demana al viatger:

―Per cert, xaval, jo pensava que tu eres català…

―No, jo sóc de Riba-roja…

El viatger deixa caure un poc el llavi inferior, com per continuar parlant ―quasi no havia badat boca―, i està a punt de preguntar-li per què ha pensat que era de Catalunya. Però s’ho repensa millor. Es gira, esguarda els núvols a través de la finestra i sospira brandant el cap lleugerament.

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2011-2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.