dimecres, 9 d’abril de 2008

Els plàtans de Barcelona

Sempre m’ha atret especialment tot el que té a veure amb la Guerra Civil i de la postguerra, amb el nostre passat recent. Saber de primera mà –de les historietes de la iaia– l’estil de vida que duien, les calamitats que hagueren de passar... De vegades també viatge a eixe passat per mitjà de la literatura. Són dues maneres d’acostar-s’hi prou més entenedores que les lliçons d’història de l’escola. He gaudit amb novel·les com Homenatge a Catalunya, de George Orwell, o Tropes de xoc de Pere Calders, que descriuen en primera persona eixe món de la guerra que ara ens sembla tan llunyà, però que no ho és tant, puix com qui diu fa quatre dies. Es tracta de l'experiència vital dels nostres pares i avis, de la qual crec que nosaltres, inconscientment i indirecta, hem begut idees i comportaments.

La novel·la que hui vos recomane, és Els plàtans de Barcelona (1966), de Víctor Mora. El seu creador, a més de ser l’autor del conegut tebeo Capitán Trueno, és un interessant escriptor tant en català com en castellà. La història conta de manera autobiogràfica –encara que estiga en tercera persona– l’exili a França d’un xiquet barceloní i la seua família, la seua tornada a Barcelona, durant la postguerra, com s'ho fa per aconseguir quaranta pessetes. De la ciutat, per cert, se’n fa un magnífic retrat. Tot amb un estil profundament realista. De fet el vocabulari que utilitza no escatima castellanismes i expressions populars o dialectals, quasi sempre –encertadament– marcats en cursiva.

L’autor està del costat republicà, per tant condemna –de manera ara evident, adés irònica– la dictadura franquista. Però no és una novel·la de política. És una història humana i personal, hi ha personatges bons i dolents a ambdós bàndols.

Pàgina web Fundació Víctor Mora
Blog personal de l'autor