Purga, de Sofi Oksanen, és u d’eixos llibres que abat l’ànim, una història en la qual tots els personatges són uns desgraciats, a on quasi ningú pareix bona persona; un relat que combina la violència i la repressió polítiques amb la violència sexual: els hòmens són repressors, violadors i proxenetes (els russos) o bé uns llastimosos clandestins (l’estonià anticomuniste); les dones, còmplices i envejoses, però també víctimes.
No és estrany que l’aparent debilitat i impotència dels personatges femenins prompte o tard desaparega i es transforme en una inesperada violència per a combatre l’abusador i sobreviure: eixos actes de justícia poètica constituïxen els pocs moments en què el lector sospira de satisfacció.
El desassossec que em genera esta novel·la no és massa del meu gust (no sé per què, me recorda un llibre de Rafael Chirbes que no acabí de llegir); però narrativament he de dir que la lectura es fa dinàmica per l’estructura dels capítols, que alternen entre dos èpoques diferents del segle XX, fet que ajuda a mantindre l’interés. També és notable la capacitat de l’autora per a recrear l’ambient quotidià i alhora tens d’una casa, a força de detalls sobre textures, olors, gests i mirades.
No cal dir-ho: si llegiu este llibre i altres articles de l’autora, vos adonareu de seguida que Sofi Oksanen és una escriptora anticomunista que condemna la sovietització del país de sa mare, Estònia, la consegüent col·lectivització de les terres estonianes, el totalitarisme estaliniste i la migració dels russos (en paraules seues: colonització) cap a països bàltics i altres nacions de l’esfera soviètica.
