divendres, 13 de novembre de 2009

Veges tu!


Passe sovint pel carrer Jesús, a València. L’altre dia caminava als peus de la Finca Roja i vaig veure dos cartells plantats a la vorera que anunciaven la rehabilitació de façana i cúpules; un del Pla E i l’altre de l’empresa adjudicatària. Els detalls els vaig saber en acostar-m’hi, ja que des de lluny, l’únic que vaig guipar va ser una frase a peu de cartell: «Vetges tu». Desafortunada espifiada ortogràfica, ja que «veges», del verb «veure», s’escriu amb «g» i no amb el dígraf «tg». Un cas típic d’ultracorrecció, una analogia amb formes de verbs que sí s’escriuen amb aquest dígraf, com per exemple desitges, viatges o petges.

Però molt més sorprenent que la falta d’ortografia –ja estem tan avesats a aquestes coses!– és la qüestió: ¿I eixa expressió? ¿Què pinta en un cartell d’obra?

Doncs bé, resulta que «Vetges tu i mediterrània» –aquest és el nom complet– és una empresa, un grup d’arquitectes que es dediquen a l’urbanisme i el paisatgisme. I «vetges» n’és el nom oficial, l’escriuen sempre així. Han fet bastants projectes a la ciutat de València, des de fa un bon grapat d’anys. Van dissenyar, per exemple, la Casa de l’Aigua (la comissaria del Túria) i un tram de riu fins a Nuevo Centro, que inclou les instal·lacions esportives i algunes fonts. Actualment són responsables de la restauració de la Plaça Redona i, com hem vist, també de la de la Finca Roja.

Alguns dels seus membres són professors d’urbanisme i projectes de la Universitat Politècnica. Pareix que alguns dels integrants o fundadors del grup són valencianoparlants. És bastant probable, doncs, que el nom de l’empresa vinga d'una conya seua. Potser és una invitació (passe i mire!) a veure les seues obres? En qualsevol cas, llàstima la falta d’ortografia.

dimecres, 11 de novembre de 2009

Converses de gimnàs

Vuit del vespre. Vestidors del gimnàs. Hora punta. Uns deu hòmens més o menys, uns més primets, d’altres més fornits, es visten amb roba neta o es despullen de la bruta, trauen o fiquen roba en els armariets. El forçut més gran del lloc (no un xic guaixat, no, sinó un gegant, hipermusculat, unflat, d’esquena blanca i rosada, peluda, bíceps com dos caps, cabells rapats capquadrats, mandíbula prominent i barba de quatre dies) parla en veu alta a un altre xicot que, des de dins les dutxes, assenteix, contesta de tant en tant, amb monosíl·labs, al que diu el forçut.

«¿Tú no tienes niños? Pff aún tienes suerte, ¿sabes? Así quisiéramos estar todos. Yo el otro día nano, tú flipa nano, mi suegro que le dice a mi mujer... le dice que si no dedico tiempo a los niños... ¿Sabes o qué nano? Chivándose ahí como si estuvieramos en el parvulario, ¿Sabes? ¿Que somos niños, o qué? Mira yo porque estaban los niños delante... que son pequeños, ¿sabes? ¿Qué estamos, en el parvulario o qué, nano?»

L’espectador, que no és pare, es fica en la dutxa i perd el fil del monòleg. Mentrimentres, pensa que si algú proper li diguera que no dedica temps als seus fills, li cauria la cara de vergonya, com a mínim el preocuparia, i l’últim que faria seria contar-ho en públic... Comença a pensar en coses seues, però en eixir de la dutxa i començar a vestir-se, s'adona que la conversa continua: el tema ha versat sobre l’economia i la feina.

«Mira nano... –ací el forçut alça la veu més encara, de manera que és impossible per a qualsevol en la sala no escoltar la història, i comença a trescar inquiet del banc on té la roba, a l’armariet, de l’armariet a l’espill, a batzegades, com un goril·la– ¿Tú sabes donde trabajaba yo antes? ¿Tú sabes dónde?Allí en la Pista, en las putis... Allí venía de todo, nano ¡pff! Ah y las tías menudos pibones, nada de feas, las cerdacas... –Goril·la es creix, satisfet per haver captat l’atenció–. Mira, yo no me follé a ninguna por respeto a mi mujer –ací l’interlocutor diu alguna cosa com «ah, ahí ya estabas con tu mujer?»–. Ah pero, que si te pillaban con alguna, al momento en la calle, ¿sabes nano? Molaba porque ganabas una pasta, ¿sabes? Dos años estuve allí. Lo que pasa, nano, es que me pasaba de cinco de la tarde a cinco a cinco de la mañana allí, ¿sabes? Y allí... pues de todo sabes. Yo me portaba bien, sabes. La liaba de vez en cuando, si se me iba la olla. Uno de allí mató a uno ¿sabes? –ací ja tothom al vestidor gira el cap en silenci durant un segon per mirar Goril·la–. Se ve que le empujó, sabes, ¡la movida era por una de adentro! Claro y aquel, pim pam, le metió un puñetazo en toa la cabeza y el tío al suelo, sabes nano. Total que va el tío va y se da con la nuca en el bordillo, y allí, nano, que empieza a salir sangre, tío... ¡buah! –ací el to és jocós, com si haguera contat un acudit– Que se lo había cargao, sabes. Dos días en coma en el hospital y muerto. ¡Salió en la televisión y todo!

dimarts, 10 de novembre de 2009

He llegit: «Una biblioteca en el desert»


Mai vos ha passat que trobeu en un llibre una paraula que no coneixíeu, i a l’endemà mateix la sentiu dir en la boca d’algú? Mai no heu llegit un llibre que esmenta, de passada, un lloc on heu estat recentment, o que coneixeu bé, o en el qual fins i tot vos trobeu en el moment precís de la lectura? Són casualitats que no deixen de sorprendre’m. «Quina parida», direu, però és que enguany me n’estan passant un fum. L’última va ser fa un parell de caps de setmana, que anava jo en el tren Euromed llegint un article de Joan Francesc Mira que parlava, precisament, dels seus viatges en aquest tren (!). Durant el mateix trajecte, m’assabentí que l’escriptor valencià visqué en un barri del Cap i casal que jo conec molt bé... les casualitats em persegueixen!

Aquesta era una petita excusa per parlar-vos d’un llibre bastant susceptible de ser llegit al tren, al bus... en qualsevol d’aquests mitjans de transport que hem convertit en llocs de lectura per no morir-nos de l’avorriment davant la visió dels mateixos edificis i voreres de tots els dies, o la conversa insulsa de les senyores del costat. Es tracta, doncs, d’«Una biblioteca en el desert», un recull d’articles de Mira –petits assaigs, curtets curtets– que aquest antropòleg, traductor i escriptor paisà nostre ha publicat al llarg dels anys en diferents mitjans de comunicació. Les seues mini-reflexions abracen tant la Història, la sociolingüística i la mitologia, com les simples anècdotes personals de viatges. És bastant entretingut, amanoset si no teniu massa temps per llegir, i interessant perquè incita a llegir i saber més sobre els temes de què parla. Temes que a vegades sonen a xinés, i que d’altres, se’ns apareixen tan propers.