Isc de l’edifici i em trobe en l’avinguda Blasco Ibáñez. Com em passa sovint, vaig atrotinat i travesse el carrer oblidant que existixen els passos de zebra i les voreres. Enfile un camí imaginari, el més curt, esquivant les bardisses del parc que hi ha al mig de l’avinguda, com en una carrera d’obstacles. No vullc que em passe com les dos últimes voltes, que haguí de resignar-me a vore com el bus passava de llarg quan jo estava a tocar de la parada, i per això havia arribat tard a un sopar i una cita.
Esta vegada no ocorre així, la carrera ha valgut la pena i complisc amb l’horari previst. De seguida que el cotxe de línia abandona la parada amb mi dins, m’adone que el trànsit discorre lent, i veig un poc més avant un grapat de policies i una caterva de manifestants que enarbora unes pancartes. Em pose a pensar si hui es commemora alguna cosa, però no hi caic. El bus s’acosta a poc a poc a la concentració. Els manifestants avancen normalment, escortats per policies, i el trànsit avança lent darrere d’ells. Pareix que el transport urbà té preferència al privat, de manera que deixen passar el nostre bus per un costat de la gentada. Tinc curiositat i els observe. Són una cinquantena de jóvens d’uns dèneu o vint anys. Les pancartes van firmades per un conegut sindicat estudiantil de l’esquerra independentista, i el lema de la capçalera de la manifestació és «Fora les empreses de la Universitat».
Quan estem passant-los davant, u dels xicots de les primeres files s’aparta del grup per a acostar-se al nostre bus. Colpeja amb el puny la finestra, primer fort ―proferix un crit: ¡Eeeh!― i després descarrega un segon colp molt més tímid, mentres ens amolla un ¡Hijos de puta! que comença valent però que s’apaga quan arriba al sinònim de bagassa. No ho ha dit enfurit, sinó mig rient-se, però els passatgers assentats a la finestra s’han esglaiat igualment. Un grapat dels companyons del xicot, que sostenen la pancarta, li riuen la gràcia.
Mentres el bus continua la seua ruta, jo em pregunte què ha fet pressuposar al manifestant que els passatgers no només som contraris a la seua causa, sinó enemics seus ―la nostra mare fuma―. També em demane per què ha canviat de llengua en dirigir-se a nosaltres.
***
I una altra, diferent, de manifestacions. La setmana passada vaig assistir a una conferència molt interessant sobre la problemàtica dels processos de normativització de llengües que tenien la característica de ser parlades en diversos territoris, sovint molt allunyats entre si (el portugués de Portugal i del Brasil, per exemple). Fon curiós comprovar com en estos casos, davant la diversitat dins d’una mateixa llengua, els assumpts purament lingüístics importaven poc, i els conflictes s’agreujaven o es resolien a través d’un estira-i-amolla purament polític i pragmàtic entre els països implicats (acadèmies de llengua en les quals cada país té la representació d’un nombre determinat d’acadèmics, concessions a tal o qual manera d’escriure una paraula, etc.).
Al final de la intervenció, en to més informal, el conferenciant contà una anècdota personal de quan era jove, en els anys setanta, i es manifestava a favor de l’ús del valencià i per a reivindicar els drets nacionals. Ens explicava que, a les dones majors que els feien la contramanifestació o que simplement es paraven a mirar-los estupefactes, els tenien preparat un lema: ¡Vosaltres, maries, us queden quatre dies! Molts anys després, l’home diu que s’ha adonat que aquell eslògan era un error, per la vulgaritat i falta de respecte que suposa menysprear el teu adversari polític per motiu de l’edat i la condició social, i també simplement perquè la societat també està composta per ames de casa de cinquanta anys en amunt; la seua veu comptava i compta, especialment davant propostes de canvi que impliquen a tot lo món. I quan el conferenciant conta això a mi em ve al cap aquella ―aquelles― manifestació del 25 d’abril, en què alguns ciutadans que s’hi trobaren de manera inesperada es veien seduïts ―o si més no encuriosits― per l’ambient festiu i el so de la dolçaina. No sé si això els faria acostar-se a les idees dels manifestants, però puc donar fe que almenys els tragué algun somriure.
(Redacció modificada en maig de 2024)
