Et quedaràs mocat

Quant de temps feia que no anava a un concert de heavy metal? L’ocasió s’ho mereixia: Metallica i Judas Priest, els meus favorits. I tot i que no eren els autèntics —sinó bandes tribut―, el concert actuà en mi com un lenitiu, una xutada d’energia. Malgrat no omplir la sala, l’ambient era especial: tant rostres jóvens com velles cares conegudes de la nit; sacsejades de cap amb monyo estil Marty Friendman i d’altres que enyoraven antigues melenes; moviments de maluc insolents i alguna xavala en cuiro i tacons d’agulla. De Seek’em all em quede amb «els dits més ràpids de Catalunya» del guitarrista; de Killing Machine un Halford que a més de no cantar gens malament, sorprenia caracteritzat amb jupa de cuiro, fuet i ulleres de sol de pera. A esta última banda el show li va eixir brodat, tret d’una badada amb el pedal de guitarra just en el solo de Painkiller, que anava a ser l’última cançó. El públic li ho perdonàrem, i ens ho compensà amb el tema més pausat, macarra i ple d’actitud, que ara vos mostre traduït.

You’ve Got Another Thing Comin'

Et quedaràs mocat

One life I'm gonna live it up
I'm takin' flight said I'll never get enough.
Stand tall I'm young and kinda proud
I'm on top as long as the music's loud.
If you think I'll sit around as the world goes by
You're thinkin' like a fool 'cause it's a case of do or die.
Out there is a fortune waitin' to be had
If you think I'll let it go you're mad
You've got another think comin'.

Només hi ha una vida i pense viure-la al màxim
Alçar el vol, mai no en tinc prou
Amb el cap ben alt, sóc jove i orgullós
Mentre la música sone alta, jo sóc l’amo
Si et penses que m’estaré assegut mentre el món passa de llarg
T’estàs enganyant molt, açò és qüestió de vida o mort
Ahí fora hi ha una fortuna esperant que algú l’agarre
Si penses que la deixaré anar estàs boig
Et quedaràs mocat

That's right here's where the talkin' ends
Well listen this night there'll be some action spent.
Drive hard I'm callin' all the shots
I got an ace card comin' down on the rocks.

Correcte, ací és quan s’acaba la conversa
Bo, escolta, esta nit hi haurà un poc d’acció
Estar al meu costat no és fàcil, sóc jo qui mana
Tinc un as guardat per quan les coses vagen malament

If you think I'll sit around while you chip away my brain
Listen I ain't foolin' and you'd better think again.
Out there is a fortune waitin' to be had
If you think I'll let it go you're mad
You've got another think comin'.
In this world we're livin' in we have our share of sorrow
Answer now is don't give in aim for a new tomorrow.

Si et penses que em quedaré quiet mentre em corques el cervell

Escolta, açò no és broma, millor pensa-t’ho dos voltes.
Ahí fora hi ha una fortuna esperant que algú l’agarre
Si et penses que la deixaré anar estàs boig
Et quedaràs mocat

En este món tots tenim la nostra ració de patiment

La resposta ara és no rendir-se, per buscar un nou demà

Oh so hot no time to take a rest yeah
Act tough ain't room for second best.
Real strong got me some security
Hey I'm a big smash I'm goin' for infinity yeah.

Ara estem de puta mare, no hi ha temps per descansar
Sigues dur, no hi ha lloc per al que queda segon.
Fort de veres, em dóna seguretat
Ei sóc la revelació que apunta a l’infinit

He llegit: «Un amor a cada bar», de Lluís-Anton Baulenas

Tot i que lleva espai en la prestatgeria i imposa un poc de pressió, estic content d’acumular llibres. Fa només uns dies vaig poder llegir un dels meus regals de reis, Un amor a cada bar. Qui me’l regalà sabia que la fórmula «Barcelona + vida nocturna + anys huitanta» a priori m’anava a interessar. A pesar que la publicació és recent (2010), la majoria d’aquests relats van ser escrits fa vint anys, en la primera època de l’autor, qui sembla que després ha tingut èxit amb altres novel·les que de moment no he llegit. D’entrada, em cridà l’atenció ―i alhora em posà alerta― que en el pròleg Baulenas recalcara que ell ja no és la mateixa persona que va escriure aquests relats, i demana al lector «comprensió i indulgència».

Prompte u comprén per què. El text manca completament del que hui diríem correcció política —la qual cosa, com no, és un dels reclams del producte. El narrador maltracta verbalment els personatges: una pidolaire escarransida, un transvestit sotmés a les vexacions de clients rics capritxosos i del seu propi pare, un vella portera cruelment assassinada a mans del veí que la coneix des de xiquet, un gitano analfabet i ludòpata amb tendències assassines… I és que el text abunda de descripcions sòrdides, violentes, sexuals més o menys gratuïtes. El leitmotiv del recull és la descripció detallada la humiliació, la submissió i la mesquinesa dels personatges, sovint marginals. Una mena d’exercici literari sàdic que, la veritat, no m’ha fet el pes. Amb tot, té un cert efecte sorprenent, una certa originalitat, i és de fàcil lectura, puix que el llenguatge és clar, senzill, col·loquial. S’hi veu un autor que sap escriure i que fa provatures, a la recerca d’un estil propi.

[En la col·lecció a què pertany aquest volum hi ha també un recull de contes de Georges Moustaki, que jo no sabia que a més de cantar, escriguera. Tindrà res a veure l’estil de Baulenas amb l’alegria de la vida a què canta Moustaki? Em figure que no.]

Russafa és

Russafa és un adolescent que flipa sentint Ramones i mira encuriosit la cambrera d’estètica sinistra de El pequeño diablo. Russafa són uns acabats de llicenciar que es fan la foto de l’orla i en acabant ho celebren desvanits entre canyes. Russafa és un magrebí que t’ofereix costo en una cantonada; un borratxet que compra un entrepà de mortadel·la en un forn a les cinc de la matinada; una jove escriptora en un pis de renda antiga, a on reescriu la seua vida i persevera per publicar novel·les; una vella octogenària que cau un bac en sa casa i no té qui l’arreplegue; un vagabund que viu entre cartons; algú que invertix els estalvis en una guitarra. Dos jóvens que s’acosten als trenta parlen de desenganys amorosos entre pipades de narguil i glopets de te.

Ningú d’ells nasqué en Russafa; però sense ells no hi ha mite, no hi ha història, i Russafa pareix una xàrcia de carrers desèrtics pels quals tan sols corre el vent.

Vesprada de diumenge, carrers desèrtics, plens de sol, només corre el vent.

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2011-2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.