Una vegada més l’ús social de la llengua, el deute pendent; poder viure en valencià en València sense ser observat com un espantall, un monstre, un friqui. Tan sols ser entés, per favor, clames en silenci a voltes. En la palestra política dels mitjans de comunicació catalans sempre posen el mateix exemple: u que demana un tallat i el cambrer no l’entén. M’ha passat, això del tallat. I quan demane si en el plat de falàfel pot posar arròs, la cambrera es violenta de sobte i amb to defensiu m’amolla:
—Por favor háblame en castellano porque no sé qué me estás diciendo, si eso es valenciano o qué es.
Efectivament, com sospitaves, és valencià. I tranquil·la, que no mossega. Ni el valencià ni el marcià que està parlant-lo, que només vol dinar en el teu restaurant. Ella no arriba a verbalitzar la disculpa, per descomptat, però alguna cosa se li ha regirat dins, perquè en tornar del taulell canvia d’actitud i m’acaba d’atendre amb molta cortesia, tractant-me de usted.
Un altre dia desistixes i, en el bar on t’agrada menjar tapes, t’adreces en castellà al cambrer italià (¿o és albanés?). La teua companya se n’adona i t’ho retrau (Bo, ben bé no et fa un retret; t’ho remarca mig seriosa mig en broma. Li agrada fer-te un poc la punyeta). Però és clar, fet i fet, l’últim viatge que vingueres també li parlares en castellà, ad ell i ad algun company de taula. L’anterior no; l’anterior encara li volgueres ensenyar què era un pitxer. ¿I a la senyora xilena que ven pastissets de matinada en el carrer de Dalt? Li acabes preguntant «a qué hora cierran» en comptes de «a quina hora tanqueu». I potser t’hauria entés perfectament, potser va a classes a l’escola d’adults.
Altres dies tot fa més bon carís. Per bé que s’usa poc en l’hostaleria, en les relacions client-proveïdor o entre desconeguts, el sents en l’àmbit familiar, captes frases en llengua autòctona en les boques de pares i fills i parelles que circulen per la ciutat. «¿Qui ha dit que no es parla valencià en la capital?», et dius.
Hui anaves al metge. Ahir volies tocar per telèfon, i buscares «Centre d’Especialitats de Montolivet» en Google. ¡Il·lús! No et compliques: la web de l’Ajuntament et facilitarà el número molt més ràpid si el busques en castellà. En la sala d’espera, una parella el parla. La metgessa t’entén i et diu «adeu» en eixir. ¿I què hi fa l’administració, la Conselleria de Sanitat? Peguem una mirada al voltant. Els cartells vells són un popurri de valencià i castellà (o van plens de faltes); en els nous ―eixos blaus, enormes, de bombo i plateret― han resolt el problema: el valencià deixa de ser testimonial per a trobar-se absent del tot. T’emprenya pensar que este pas és premeditat, que algú amb noms i cognoms ha donat eixa orde.
I si fóreu el cambrer italià o la senyora xilena, ¿aniríeu a l’escola d'adults?
Si canviem «conselleria» per consejería i «sanitat» per sanidad, ja hem arribat al final del procés
(Redacció modificada en octubre de 2024)
