En qualsevol llengua, i potser especialment en valencià, l’evolució d’una paraula a sovint dona lloc a múltiples variants per tot el territori lingüístic*. És clar que és normal i desitjable que llengua estàndard ens aclarim amb una sola forma; però a vegades hi ha l’opció d’utilitzar dos variants formals (per exemple unflar/inflar, servei/servici...) i això, lluny d’embolicar la troca, crec que enriquix la llengua i li dona molt de joc. En la pràctica, és clar, sempre hi ha una variant que triomfa més que una altra, especialment si una de les dos es gasta en un àmbit més restringit.
Un cas de les que no triomfen, i que hui m’interessa recordar, és potser el de raïl, una variant formal i normativa de arrel. Em fa la impressió que esta última s’usa de manera més generalitzada, almenys en llengua escrita. La forma raïl, que apareix com a entrada secundària en els diccionaris normatius, és la que utilitzem no només els valencians, sinó també un grapat de catalans de les comarques occidentals. I curiosament, pareix que és la forma més antiga. Una raïl, no cal dir-ho, és la part inferior del vegetal, generalment subterrània, que servix per a fixar la planta en la terra i prendre’n les substàncies nutritives.
El mot d’esta setmana prové del llatí radīce, que va passar a rahiu i d’ací a raïl. D’esta forma es va passar a rel, i d’ací a arrel, per l’aglutinació de la -a de l’article la. De fet, en la llengua oral, amb la forma raïl hi ha la mateixa aglutinació. Pregunteu a la gent major: diuen arraïl i l’arraïl. I és ben curiós, perquè este és un fenomen idèntic al que ocorre amb paraules com amoto i arràdio, hui considerades vulgars. L’únic és que en el cas de raïl –i a diferència d’arrel, etimològicament impròpia– la forma aglutinadano ha passat als diccionaris normatius. (Actualització de 2024: tant raïl com arraïl tenen entrada en el Diccionari normatiu valencià).
El mot d’esta setmana prové del llatí radīce, que va passar a rahiu i d’ací a raïl. D’esta forma es va passar a rel, i d’ací a arrel, per l’aglutinació de la -a de l’article la. De fet, en la llengua oral, amb la forma raïl hi ha la mateixa aglutinació. Pregunteu a la gent major: diuen arraïl i l’arraïl. I és ben curiós, perquè este és un fenomen idèntic al que ocorre amb paraules com amoto i arràdio, hui considerades vulgars. L’únic és que en el cas de raïl –i a diferència d’arrel, etimològicament impròpia– la forma aglutinada
*Pensem en l’anglés realize/realise, theater/theatre, color/colour o en el castellà yerba/hierba, aliaga/aulaga, garroba/garrofa/algarroba, etcètera.
(Redacció modificada en maig de 2024)
3 comentaris:
A Sollana ho diuen en plural "les arrails". Curiosament jo sempre havia considerat que era una mena de castellanisme (de raiz) i és ben evident que en aquest cas mai no he consultat el diccionari (mea culpa). Són realment d'agrair els teus apunts.
Al Principat també hi ha gent que fa elisió i diu "rel".
A la Marina Alta diem rel i arrel i arrancar de soca-rel.
Publica un comentari a l'entrada