La paraula de la setmana: «micapà»

Preparació d’un micapà

Un micapà és un tipus de cataplasma o empastre, un remei de la medicina popular hui en desús a causa de l’ús de fàrmacs. El micapà consistia en un drap calent al qual s’aplicava una pasta anomenada farina de llinós, que està feta a partir de llavors de lli. El procediment era el següent: se calfava esta farina amb aigua en una cassoleta i es remenava fins que es formava una pasta amb una certa consistència, semblant a unes farinetes. Després s’estenia esta pasta damunt d’un drap porós o una gasa i es plegava per a que la pasta quedara dins, com un sàndwitx. Una vegada fet això, amb el micapà estava llest i calent, calia aplicar-lo sobre el pit del malalt de refredat i deixar-li’l unes hores ―normalment per la nit, fins que el micapà perdera la calor―. L’efecte era la descongestió i la millora del pacient.

Farina de llinós

Vaig descobrir esta paraula quan ma iaia em digué la frase «Això pareix un micapà», que és com dir que «això és un empastre», és a dir, una «cosa mal feta, que revela ignorància o manca d’habilitat». Fon un dia que tenia gana entre hores i vaig picar un mosset de llonganissa seca de la nevera. En acabant vaig embolicar l’embotit amb paper d’estrassa (o com es diga el seu equivalent modern) ràpidament, sense prestar massa atenció si quedava ben endreçat, perquè tenia pressa i havia d’eixir ja de casa. Este bolic irregular i arrugat li recordà un micapà.

La paraula ve del llatí mica panis, ‘molla de pa’.

Era tan fàcil...

Ahir vaig jugar a tennis. Feia cosa d’un any que vaig jugar la meua última partida, i uns quants més que no practicava aquest esport amb regularitat. És un poc frustrant veure’t maldestre amb la tècnica i els moviments que creies que mai oblidaries, però t’ho prens amb filosofia. Evidentment, m’ho vaig passar d’allò més bé, no m’hi anava la vida, en el partit. Ara pense especialment en el servici: vaig estar traient malament tota l’estona, malbaratant forces estúpidament perquè la pilota acabara sempre en la xarxa o fora del quadre on havia d’anar. Jo feia ―o això pensava― tal com m’havien ensenyat de xiquet: posava el peu mirant al pal dret, feia dos botets a la pilota que, tot seguit, em llançava a l’aire (a la una, si pensem en les agulles del rellotge) abans de colpejar-la amb força. Però era debades, entropessava una vegada i una altra amb la mateixa pedra, ço és, la xarxa, un altre quadre, o la part verda de fora de la pista.

Va ser cap al final de la sessió, quan el partit ja estava perdut i jugàvem uns punts extra per cremar el temps, que em va vindre la il•luminació… No, no va ser una il•luminació: fou un exercici conscient en què repassí cada un dels moviments que calia fer. Què m’hi mancava? La cosa era ben senzilla: doblega els genolls quan estigues a punt de llançar al vol la pilota, llança-te-la un poc més alt i fes un xicotet bot; mentrimentres gira el braç com un molinet ascendent i esmaixa. I entrava (que si entrava!), ¡com un professional! La sensació és, més que satisfacció, d’una eufòria momentània (els que sigueu de futbol, penseu quan marqueu un gol), tot i que això no implica necessàriament que el punt estiga guanyat.

I arran d’això del servici, la meua ment poc creativa barrinava un símil poc original. Amb els colps de tennis hom pot ser maldestre ―per oblit, falta de costum o per ser a l’inici de l’aprenentatge―, just igual que hom ho és en altres aspectes de la vida. Per exemple, amb les relacions personals. Amb tot, és en certa manera encoratjador pensar que, a voltes, la cosa és més senzilla del que penses, en la vida i en el tennis, si hom es para a fer una reflexió i aconsegueix traure'n una actitud: Lleva’t de davant les pedres amb què sempre entropesses (esbandeix el pessimisme, no tingues llàstima de tu mateix, estima’t) i fes el moviment adequat ―que serà el més còmode, el més plaent―. Després, com si fóra un miracle, tot rutllarà. I et sentiràs bé amb tu mateix, perquè n’has sigut capaç. I tant fa que al final la partida siga un èxit o un fracàs, sempre que penses que ha valgut la pena, que has gaudit del joc.

Poques lectures d’estiu, endormiscament i escapades consumistes

¿A quin insensat li abellix passejar per la ciutat en ple agost? Crec que només a quatre turistes i a mi ―acompanyats, per descomptat, pels quatre urbanites que comencen a patir el trastorn postvacacional. Potser els núvols i les pluges que han donat una treva a esta calor insuportable convidaven a vagar per a desduir-se, potser les parets de casa se’m menjaven, o potser era la nostàlgia d’agarrar el bus, de la rutina, o la necessitat de fugir de l’endormiscament estival. Tal volta ―segurament― tot això és superflu (o directament mentira: per a començar, pràcticament no he passejat), i tot era una excusa barata per a consumir i comprar-me un CD. Damunt, el CD d’un disc que ja tenia, original en cinta de casset, comprat ara fa dotze anys, any amunt, any avall.

Llavors, des del bus, en passar per alguns carrers que Ferran Torrent esmenta en la seua última novel·la, El bulevard dels francesos, he pensat en les lectures d’estiu. I és que, del que diem lectures estivals, lectures per plaer, que lliges per iniciativa pròpia, enguany les circumstàncies m’han deixat fer-ne poc més que esta. Volia parlar-ne, però no sé ben bé per a on començar (doneu les gràcies, l’endormiscament m’impedirà ser exhaustiu, o siga, xafar-vos la novel·la o ser el que diuen un spoiler). El cas és que després d’haver llegit unes quantes novel·les del de Sedaví, u s’adona que, efectivament, esta és diferent: històries situades en l’època franquista, alternança de narrador extern i narrador en primera persona, absència d’humor… Però Torrent continua descrivint ambients foscs fora de la llei (corrupció policial, extorsió cabaretera…) amb el plus d’explicar ferides i silencis imposats de la Guerra Civil i la postguerra. Entre les lloances, cal dir que ha plantejat un bon ventall de personatges encabits en l’època (un delatador penedit, un jove rebel contra el règim, un ratero honrat, una cabaretera traïdora, una jove pobletana innocent…). També cal reconéixer que ha enteixinat les històries de manera que tot queda redó i ben lligat. Es nota que hi ha hagut treball previ en eixe sentit (personatges-argument), una tasca que el mateix autor, en alguna ocasió, ha declarat que li resulta essencial.

No obstant, hi ha peròs importants, i encara que parega contradictori, en part remeten a les lloances: he de dir que la novel·la no m’ha seduït. L’he trobada desllavassada estèticament; literàriament. Quan la comprí (¡en abril!) m’atreia pel seu contingut sociològic (valencià, pròxim, sempre present en Torrent) i històric. Però per a mi fluixeja, com dic, el punch estètic. Al llegir-la, no he sentit eixa espenta que et provoca la fam i el desfici per llegir, eixa sensació que transmeten els bons llibres, que et burxen a no aturar la lectura. No, no m’he embarcat en la perfecta lectura plaent, els ulls no esvaraven delerosos per la pàgina. Potser hi havia massa personatges amb massa històries darrere, ràpidament i superficialment explicades; potser no calia tant, potser amb menys es pot fer més. El text no em creava expectatives fortes, tal vegada li falta centrar-se amb més passió i credibilitat en alguna de les històries. Sí, crec que li falta passió. I tal volta n’hi havia massa, d’històries paral·leles, i no m’hi he pogut enganxar. Una cosa m’és segura: he tingut la desagradable sensació de trobar alguns diàlegs (¡precisament els diàlegs, en Torrent!) inversemblants, com si els interlocutors foren la mateixa persona. Es notava massa que les frases eren ordides per la mateixa ment ―la de l’autor― i no dites pels personatges amb una personalitat definida i diferenciada dels altres.

De tota manera, llegiu-la, i doneu-me’n el vostre parer. Com deia, és diferent de les altres. I respecte a les meues lectures d’estiu, ¡farem lo que podrem en el temps que queda! (resignació) De moment, damunt de la taula se m’acumulen novel·les i poemaris.

(Redacció modificada en octubre de 2024)