divendres, 20 d’agost de 2010

La paraula de la setmana: «micapà»

Preparació d’un micapà

Un micapà és un tipus de cataplasma o emplastre, un remei de la medicina popular hui en desús a causa de l’ús de fàrmacs. El micapà consistia en un drap calent al qual s’aplicava una pasta anomenada farina de llinós ―també llinosa, en català―, que està feta a partir de llavors de lli. El procediment era el següent: es calfava aquesta farina amb aigua en una cassoleta i es remenava fins que es formava una pasta amb una certa consistència, semblant a unes farinetes. Després s’estenia aquesta pasta damunt d’un drap porós o una gasa i es plegava perquè la pasta quedara dins, com un sandvitx. Una vegada fet això, amb el micapà estava llest i calent, calia aplicar-lo sobre el pit del malalt de refredat i deixar-l’hi unes hores ―normalment a la nit, fins que el micapà perdera la calor―. L’efecte era la descongestió i la millora del pacient.

Farina de llinós

Vaig descobrir aquesta paraula quan ma iaia em digué la frase «Això pareix un micapà», que és el mateix que dir que «això és un emplastre [o empastre]», és a dir, una «cosa mal feta, que revela ignorància o manca d’habilitat». Fou un dia que tenia gana entre hores i vaig picar un mosset de llonganissa seca de la nevera. En acabant vaig embolicar l’embotit amb paper d’estrassa (o com es diga el seu equivalent modern) ràpidament, sense prestar massa atenció si quedava ben endreçat, perquè tenia pressa i havia d’eixir ja de casa. Aquest bolic irregular i arrugat li recordà un micapà.

La paraula ve del llatí mica panis, ‘molla de pa’.

dimecres, 18 d’agost de 2010

Era tan fàcil...


Ahir vaig jugar a tennis. Feia cosa d’un any que vaig jugar la meua última partida, i uns quants més que no practicava aquest esport amb regularitat. És un poc frustrant veure’t maldestre amb la tècnica i els moviments que creies que mai oblidaries, però t’ho prens amb filosofia. Evidentment, m’ho vaig passar d’allò més bé, no m’hi anava la vida, en el partit. Ara pense especialment en el servici: vaig estar traient malament tota l’estona, malbaratant forces estúpidament perquè la pilota acabara sempre en la xarxa o fora del quadre on havia d’anar. Jo feia ―o això pensava― tal com m’havien ensenyat de xiquet: posava el peu mirant al pal dret, feia dos botets a la pilota que, tot seguit, em llançava a l’aire (a la una, si pensem en les agulles del rellotge) abans de colpejar-la amb força. Però era debades, entropessava una vegada i una altra amb la mateixa pedra, ço és, la xarxa, un altre quadre, o la part verda de fora de la pista.

Va ser cap al final de la sessió, quan el partit ja estava perdut i jugàvem uns punts extra per cremar el temps, que em va vindre la il•luminació… No, no va ser una il•luminació: fou un exercici conscient en què repassí cada un dels moviments que calia fer. Què m’hi mancava? La cosa era ben senzilla: doblega els genolls quan estigues a punt de llançar al vol la pilota, llança-te-la un poc més alt i fes un xicotet bot; mentrimentres gira el braç com un molinet ascendent i esmaixa. I entrava (que si entrava!), ¡com un professional! La sensació és, més que satisfacció, d’una eufòria momentània (els que sigueu de futbol, penseu quan marqueu un gol), tot i que això no implica necessàriament que el punt estiga guanyat.

I arran d’això del servici, la meua ment poc creativa barrinava un símil poc original. Amb els colps de tennis hom pot ser maldestre ―per oblit, falta de costum o per ser a l’inici de l’aprenentatge―, just igual que hom ho és en altres aspectes de la vida. Per exemple, amb les relacions personals. Amb tot, és en certa manera encoratjador pensar que, a voltes, la cosa és més senzilla del que penses, en la vida i en el tennis, si hom es para a fer una reflexió i aconsegueix traure'n una actitud: Lleva’t de davant les pedres amb què sempre entropesses (esbandeix el pessimisme, no tingues llàstima de tu mateix, estima’t) i fes el moviment adequat ―que serà el més còmode, el més plaent―. Després, com si fóra un miracle, tot rutllarà. I et sentiràs bé amb tu mateix, perquè n’has sigut capaç. I tant fa que al final la partida siga un èxit o un fracàs, sempre que penses que ha valgut la pena, que has gaudit del joc.

dilluns, 16 d’agost de 2010

Poques lectures d’estiu, ensopiment i escapades consumistes


A quin insensat li abelleix anar a passejar-se per la ciutat en ple agost? Crec que només a quatre turistes i a mi ―acompanyats, per descomptat, pels quatre urbanites que tot just han encetat llur trastorn postvacances. Potser els núvols i les pluges que han donat una treva a aquesta calor insuportable convidaven a vagarejar per desduir-se, potser les parets de casa se’m menjaven, o potser era la nostàlgia d’agafar l’autobús, de la rutina, o la necessitat de fugir de l’ensopiment estival. Tal volta ―segurament― tot això és superflu (o directament mentida: per a començar, pràcticament no he passejat), i tot era una excusa barata per consumir i comprar-me un CD. Damunt, el CD d’un disc que ja tenia, original en cinta de casset, comprat ara fa dotze anys, mes amunt, mes avall.

Llavors, des del bus, en passar per alguns carrers que Ferran Torrent esmenta en la seua última novel•la, El bulevard dels francesos, he pensat en les lectures d’estiu. I és que, del que diem lectures estivals, lectures per plaer, que lliges per iniciativa pròpia, enguany les circumstàncies m’han deixat fer-ne poc més que aquesta. Volia parlar-ne, però no sé ben bé per on començar (doneu les gràcies, l’ensopiment m’impedirà ser exhaustiu, ço és, xafar-vos la novel•la o ser el que diuen un spoiler). El cas és que després d’haver llegit unes quantes novel•les del de Sedaví, u s’adona que, efectivament, aquesta és diferent: històries situades en l’època franquista, alternança de narrador extern i narrador en primera persona, absència d’humor… Torrent continua, però, descrivint ambients foscos fora de la llei (corrupció policial, extorsió cabaretera…) amb el plus d’explicar ferides i silencis imposats de la Guerra Civil i la postguerra. Entre les lloances, cal dir que ha plantejat un bon ventall de personatges encabits en l’època (un delatador penedit, un jove rebel contra el règim, un ratero honrat, una cabaretera traïdora, una jove pobletana innocent…). També cal reconéixer que ha enteixinat llurs històries de manera que tot queda redó i ben lligat. Es nota que hi ha hagut treball previ en aquest sentit (personatges-argument), una tasca que el mateix autor, en alguna ocasió, ha declarat que li resulta essencial.

Tanmateix, hi ha peròs importants, i encara que semble contradictori, en part remeten a les lloances: he de dir que la novel•la no m’ha seduït. L’he trobada desllavassada estèticament; literàriament. Quan la comprí (en abril!) m’atreia pel seu contingut sociològic (valencià, pròxim, sempre present en Torrent) i històric. Però per a mi fluixeja, com dic, el punch estètic. En llegir-la, no he sentit eixa espenta que et provoca la fam i el desfici per llegir, eixa sensació que transmeten els bons llibres, que et burxen a no aturar la lectura. No, no m’he embarcat en la perfecta lectura plaent, els ulls no lliscaven delerosos pàgina rere pàgina. Potser hi havia massa personatges amb massa històries darrere, ràpidament i superficialment explicades; potser no calia tant, potser amb menys es pot fer més. El text no em creava expectatives fortes, tal vegada li falta centrar-se amb més passió i credibilitat en alguna de les històries. Sí, crec que li falta passió. I tal volta n’hi havia massa, d’històries paral•leles, i no m’hi he pogut enganxar. Una cosa m’és segura: he tingut la desagradable sensació de trobar alguns diàlegs (precisament els diàlegs, en Torrent!) inversemblants, com si els interlocutors foren la mateixa persona. Es notava massa que les frases eren ordides per la mateixa ment ―la de l’autor― i no dites pels personatges amb una personalitat definida i diferenciada dels altres.

No obstant això, llegiu-la, i doneu-me el vostre parer. Com deia, és diferent de les altres. I respecte a les meues lectures d’estiu, farem el que podrem en el temps que queda! (resignació) De moment, damunt la taula se’m van acumulant novel•les i poemaris.