divendres, 26 de març de 2010

La paraula de la setmana: «mestrepeu»



The shoemaker, o el mestrepeu, del pintor nord-americà Norman Rockwell

La paraula d’aquesta setmana l’he sentida, fins ara, exclusivament en l’àmbit familiar. Ignore si està poc o molt estesa, però sospite que és un localisme que, a més, està caient en desús, ja que la cosa a què fa referència també està desapareixent. Doncs bé, l’ofici de mestrepeu no és un altre que el de sabater. Dit d’una altra manera: un mestrepeu és un home que arregla sabates. Segons em conten els meus majors, es diu «mestrepeu» per evitar dir la paraula «sabater» que, diuen, porta mala sort de dir, igual que duu malastrugança deixar les tisores obertes, deixar en taula una barra de pa cap per avall, o posar unes sabates –precisament!– damunt la taula (Ara bé, aquesta interpretació supersticiosa és, tal volta, personal del parlant que m'ho ha explicat).

Ja fa un temps que vaig buscar la paraula en diversos diccionaris, però no la vaig trobar enlloc. Cercant pel Google, no vaig obtindre tampoc cap resposta. Ahir, casualment, torní a provar per Internet i trobí aquesta referència a la Gramàtica Didàctica del Valencià, de Lo Rat Penat*, que copie tal qual:

Mestrepeu: Sabater de vell que arregla sabates: Has d’anar al mestrepeu per a que te pose unes tapetes. s.m. Etim: aglutinacio de mestre, del llati MAGĬSTER, en el mateix significat, i peu, del llati PĔDE, en el mateix significat. Esta forma no la recull cap de diccionari. Hui es denomina aixina al “sabater de vell que arregla sabates”, ya que el sabater no fa a hores d’ara sabates noves per ser un treball mecanisat. Esta forma imita unes atres que designen oficis com: mestre d’aigües, mestre d’aixa, mestre d’orguens, mestre d’obres, etc. Segurament se denominava aixina al sabater que fea sabates i que ara nomes les arregla. Este nom d’ofici no es una forma molt estesa, unicament la trobem en El Cabanyal i entre gent molt major. Eixemples: Has d’anar al mestrepeu pa [per a] que te pose unes tapetes. El mestrepeu me posa unes miges soles.

Efectivament, la paraula la conec a través d’una persona major d’El Cabanyal, que mai usa la paraula sabater –malgrat conéixer-la– sinó aquesta.

*A pesar de treballar fora del consens científic, amb criteris lingüístics reduccionistes, desgavellats i irresponsables amb la realitat de la llengua catalana –dit d’una altra manera, amb molt de sentiment però molt poc de trellat– a vegades una publicació de Lo Rat et sorprén amb algun encert, si més no per haver documentat un localisme o una expressió popular mancada de prestigi o ressò lingüístic.

dimecres, 24 de març de 2010

Xafardejos del heavy metal



Estem a principis dels 1980. A Los Angeles, una banda de rock marca tendències: sense ser punkies però amb actituds igualment rebels i transgressores, quatre jóvens toquen un heavy metal que s’allunya en música, en actitud i en estètica i del glamour que imperava llavors en el rock dur. Ha arribat el moment del thrash metal. Malgrat els daltabaixos de qualitat en els directes, i els dubtes sobre qui ha de ser el vocalista de la banda, Metallica esdevé un mite abans de traure cap disc oficial. Però en 1982, el grup decideix expulsar Dave Mustaine, guitarrista i vocalista, a causa de la seua addicció a les drogues i els seus brots violents. Mustaine mai no va pair aquesta decisió, que li va caure com un poal d’aigua freda. Al mateix temps que Metallica ascendia els escalons de l’èxit, l’ambició i inquietud artístiques de Mustaine el van portar a la creació de la banda Megadeth (ja n'hem parlat) que amb el temps esdevingué un gran referent de l’estil, en una de les anomenades 4 grans bandes de Thrash (Slayer, Anthrax, Metallica i Megadeth), i va passar així a competir obertament en el mercat amb la seua antiga banda –sense aconseguir mai, és clar, l’èxit comercial de Metallica. Des d’aleshores les declaracions d’hostilitat en ambdós sentits han aparegut ací i allà en entrevistes i declaracions als mitjans de comunicació. Mustaine mai no es va reconciliar amb els seus amics de Metallica, amb qui mantingué una relació freda i distant.

Tenint en compte aquest context, observem aquest vídeo, realitzat pocs dies després de l’11-S. El bateria de Metallica, Lars Ulrich, es reuneix en un hotel amb el seu excompany Dave. Aquesta conversa és un moment històric de retrobament entre dos vells amics, i forma part d’una sessió més ampla de teràpia de grup i entrevistes que van donar lloc al documental de Metallica “Some kind of monster”. Dave, per primera vegada en vint anys, es sincera i trau els fantasmes del passat. Amb actitud tranquil•la, però no exempta d’un to de retret, recorda a Lars que no ha oblidat el que va passar en 1982, i que això ha marcat tota la seua vida des de llavors. Lars, al seu torn, sentimentalment ja molt distanciat i mesurant les paraules, explica a Dave els motius de la seua expulsió.