divendres, 16 d’abril de 2010

Concentració per la transparència i la pluralitat a Canal 9


Perquè estic fart de veure debats televisius precuinats, en què tots els tertulians tenen la mateixa opinió, amb matisos insignificants. Perquè estic cansat que s’ometa informació i que s’explique l'actualitat des d’un únic punt de vista, el d’un partit, el del que governa la Generalitat. Perquè estic fastiguejat que un mitjà de comunicació públic, que paguem tots, exercisca descaradament de plataforma propagandística d’aquest partit, i perquè això no està justificat per molta majoria de votants que els done el seu suport. Perquè la democràcia i la participació ciutadana no és només votar cada ics anys. I perquè ens estan prenent el pèl contínuament, demà dissabte 17 d'abril, a les 18 hores, a la plaça de la Mare de Déu de València, acudiré a la Concentració per la transparència i la pluralitat a Canal 9.

Ens hi veurem?

dilluns, 12 d’abril de 2010

La paraula de la setmana: «dropo»

Un dropo és algú que defuig el treball o que, com es diu col•loquialment, no fa un brot. Un sinònim molt utilitzat és gandul, però hi ha moltes altres maneres de referir-s’hi, com per exemple «malfaener», «gos» o –com ja vaig assenyalar un dia– «esgarramantes».

L’altre dia, un amic em va contar com aprengué la paraula «dropo» quan era un xiquet, a l’estadi Mundial 82 de Catarroja, mentre veia, amb son pare, un partit de futbol de l’equip local. Un aficionat, un home major, probablement llaurador, estava indignat amb un dels jugadors perquè aquell ―des del seu punt de vista― no s’esforçava prou en la seua faena. L’home s’esgargamellava cridant al jugador «Dropo! Vés a collir taronja! Que eres un dropo!». El meu amic, encuriosit, preguntà el significat de la paraula a son pare, que li ho explicà de seguida.


El disc Si fots un crit, de Dropo, que encara conserve en cinta de casset

A mi, la paraula «dropo» em duu uns altres records: quan anava al col•legi, a mitjans dels anys noranta, el professor de valencià ens portà al concert ―crec que en un teatret de València, no ho recorde bé― d’una banda que es deia precisament així, Dropo. Musicaven poemes de Vicent Andrés Estellés i també de Joan Fuster, però també tenien cançons pròpies. El concert em va emocionar. Tocaven rock’n’roll i a mi ―que començava a sentir aquesta música de mà dels cosins majors― l’actuació em va deixar embadalit. Era la primera volta que veia un grup que tocava l’estil que m’agradava i que, damunt, cantaven en valencià. Malauradament, des de llavors no n’he trobat molts més així…

Però tornem al tema: la paraula «dropo» prové del llatí hydropicus, ço és «hidròpic», per la feixugor de moviments que tenen els que pateixen d’hidropesia, o siga, de retenció de líquids.

La mona de Pasqua salada

Mai m’havia parat a pensar massa en això tan típic nostre que és la mona de Pasqua. Xarrant amb una amiga sevillana, ignorant de mi, em vaig assabentar que no és una cosa que es conega a tot l’Estat. I és que resulta que aquest dolç típic només es coneix amb aquest nom a Catalunya, País Valencià, Balears, i algunes zones de Múrcia; o siga, majorment en els anomenats Països Catalans ―altrament dits regió mediterrània o Levante español, segons gustos―. I no és que la mona no existisca en altres indrets de les Espanyes, que sí que existeix, però l’anomenen hornazo. Els valencians som els més conservadors a l’hora de preparar-la, amb un sol ou bullit, tot i que el costum de menjar-se’l de xocolate ―com sabem, tan típic de Barcelona― s’ha estés pertot arreu. Sobre el motiu de ficar un ou dins del dolç, pareix que es tracta d’un símbol de la resurrecció primaveral. Amb tot, l’explicació que em resulta més convincent és que en el passat l’ou es considerava carn, per tant no es podia menjar els dies de Quaresma, però sí després, durant la Pasqua. D’ací que durant els dies d’abstinència els conservaren cuits i els aprofitaren i se’ls menjaren després.



Mona de Pasqua salada, típica de Titaigües

Però la meua descoberta d’enguany és que no totes les mones de pasqua són dolces. A Titaigües, poble de la Serrania de Xelva, la mona de pasqua és una empanada farcida de costella de porc i llonganissa, una autèntica bomba de rellotgeria ―pesa i tot!― gens apta per a qui es cuide la línia ―la paraula hornazo se li adiu bastant, vaja, tot i que ells també en diuen mona―. La gent la prepara a casa i la duu a la cooperativa perquè la coguen en forn de llenya. La de la foto és tan sols un terç de mona que, a diferència de la típica dolça, portava tres ous.