Un
dropo és algú que defuig el treball o que, com es diu col·loquialment, no en fa ni un brot. Un sinònim molt utilitzat és
gandul, però hi ha moltes altres maneres de referir-s’hi, com per exemple «malfaener», «gos» o –com
ja vaig assenyalar un dia– «
esgarramantes».
L’altre dia, un amic em va contar com aprengué la paraula «dropo» quan era un xiquet, a l’estadi Mundial 82 de Catarroja, mentres veia amb son pare un partit de futbol de l’equip local. Un aficionat, un home major probablement llaurador, estava indignat amb un dels jugadors perquè aquell ―des del seu punt de vista― no s’esforçava prou en la seua faena. L’home s’esgargamellava cridant al jugador
«¡Dropo! Ves a collir taronja! ¡Que eres un dropo!». El meu amic, encuriosit, preguntà el significat de la paraula a son pare, que li ho explicà de seguida.
El disc Si fots un crit, de Dropo, que encara conserve en cinta de casset
A mi, la paraula «dropo» em du uns altres records: quan anava al col·legi, a mitjans dels anys noranta, el professor de valencià ens portà al concert ―crec que en un teatret de València, no ho recorde bé― d’
una banda que es deia precisament així,
Dropo. Musicaven poemes de Vicent Andrés Estellés i també de Joan Fuster, però també tenien cançons pròpies. El concert em va emocionar. Tocaven rock’n’roll i a mi, que començava a sentir esta música de mà dels cosins majors, l’actuació em va deixar embadalit. Era la primera volta que veia un grup que tocava l’estil que m’agradava i que, damunt, cantaven en valencià. Malauradament, des de llavors no n’he trobat molts més així…
Però tornem al tema: la paraula
dropo prové del llatí
hydropicus, ço és «hidròpic», per la feixugor de moviments que tenen els que pateixen d’hidropesia, o siga, de
retenció de líquids.
