Elvis o xaranga?

Conduïsc pel barri amb les finestres obertes, escoltant Elvis no pots sinó bellugar els muscles i fer petar els dits al ritme de la música. ¡Quina llum, és tan agradable tornar a sentir el sol sobre els braços! Però una corrua de fallers disfressats de llauradors endiumenjats interrompen el moment —i el trànsit d’un dels carrils— amb una xaranga fallera. Un d’ells, sexagenari, increpa una xica muntada en una escúter que tracta d’esquivar-los. De poc no cau ell o la fa caure a ella tractant d’engrapar el seient de la moto. ¡Ai, la tradicional concòrdia, educació, tolerància i el respecte entre fallers i ciutadans! Què dir-ne… Ara recorde l’apunt faller de l’any passat, encara perfectament vàlid.

Jo no sóc gens faller, però tampoc visc al marge de la festa. Ja he complit algun dels pocs i particulars rituals, com és veure un concert de la Pato Daniel. Me’n falten un parell més i estaré pagat. A banda, m’agradaria veure un castell, però ja em veig atrapat en un dels ponts, envoltat d’una multitud que fuig aterrida perquè algun graciós ha llançat un borratxo des de la llera del riu… Algú ofereix una terrassa amb vistes al Túria?

Aprendre a aprendre; aprendre [a conduir]

Tindre el carnet de conduir t’autoritza a manejar vehicles, però això és com quan fas 18 anys: eres oficialment un adult però només sobre el paper, perquè encara has d’aprendre quasi tot. Així, de la potencialitat i la capacitat falta fer el salt a la pràctica, a la realitat. I és ben curiós observar com, quan u acaba d’obtindre el permís de conducció i puja al cotxe, esdevé un subjecte poregós i terriblement susceptible, que es pensa que tot el trànsit al seu voltant s’ha posat d’acord per a fer-li la vida impossible: el camió del carril del costat pareix dos voltes més gran del que és en realitat i et fa la impressió que s’acosta temeràriament a tu; els carrils d’incorporació són un malson a on mai veus el moment d’incorporar-te; pareix que totes les llums que fan els altres cotxes van dirigides a tu, per retraure’t alguna maniobra incorrecta que has fet i que no saps ben bé quina és. Així, durant un temps, el conductor novell és un manoll de nervis i un ser humà frustrat, que patix; una víctima i inclús un individu esguitós, puix que, conscient de la seua malaptesa, oscil·la entre compadir-se a si mateix o pagar-ho amb el copilot.

Afortunadament, amb l’experiència i quan u s’enfronta a les coses, aprén a conduir: s’adona que no hi havia cap conspiració contra ell —els conductors al seu voltant no eren tan roïns—, que dur un cotxe no era tan difícil i que podia ser inclús una activitat plaent. Llavors mira arrere i pot permetre’s el goig de riure’s de si mateix. I igual li passa a qui aprén a parlar en públic, a prendre decisions… a qui aprén, en general, a viure. I aprenent u progressa i es fa una persona millor.

(Redacció modificada en octubre de 2024)

Acolorim el dia

Xe mira això, si té color!

En este dia ennuvolat, podria parlar de moltes coses. Podria parlar de la mort recent de l’escriptora valenciana Maria Beneyto, de la seua novel•la La dona forta, que vaig descobrir gràcies a l’assagista Josep Iborra ―també recentment traspassat― i la seua Trinxera literària, un recull d’articles que m’obriren les portes a la literatura valenciana del segle XX. Podria parlar de les sensacions arran de la tragèdia que estan patint els japonesos, o també de la vida desgraciada de l’home que pidola en la porta del supermercat i que em crida paraules inintel•ligibles.

Però mireu, he decidit que, almenys en el blog, acoloriré una miqueta el dia recordant un bon àpat i una cançó que sempre suscita en mi una alegria immediata. Espere que acolorisca també un poc el vostre.

No puedo concebir que tú seas tan idiota
El triunfo del poder siempre es una derrota
Y te has quedao colgao y la verdad es otra
El mundo es de papel y con papel se compra.
Si no me gusta así, tiro de la cadena
No sufro por llegar, sé que nadie me espera
Y tantos homenajes por personajes muertos
Primero el puñetazo, luego el monumento.

Perdido entre dos mares, sin viento, sin bandera
No quiero escaparates, quiero la vida entera
Soy un bufón errante, buscando una princesa.

A veces he pensao pero me da agujetas
Cuidao, que mi guitarra es una metralleta
¡Maldito desgraciao, tu voz no es la de todos!
Ponte el traje de luces que te coge el toro.

Perdido entre dos mares, sin viento, sin bandera...

No necesito llaves para cruzar las puertas
Me quedaré en el aire para no pisar la mierda
Soy un bufón errante buscando una princesa
Si esta noche te apetece... ¡deja la ventana abierta!

He llegit: «Moderato cantabile», de Marguerite Duras

3 euros (amb copa de vi inclosa) no és un mal preu per aquesta edició

Reprenc les lectures en francés amb una novel•la curta certament estranya. Moderato cantabile és d’aquests textos que desconcerten, que suggereixen més que diuen, on els instints i les sensacions prevalen sobre cap argument. Sense haver-me apassionat —no sé si és la lectura que ara «necessitava»— ha sigut curiosa i no m’ha deixat mala boca.

Anne Desbaresdes és una dona rica porta el seu fill a classes de piano. En el bar de baix d'on rep les lliçons, un home assassina la seua dona. A partir d’aquest fet, Anne passejarà pel port cada dia amb el seu xiquet fins fer cap en aquest bar. Allí, bevent impulsivament copes de vi, conversarà amb Chauvin, un obrer del port, al qual inquirirà sobre què va dur a l’home a matar la seua parella. Ell suggerirà que la dona va tolerar l'assassinat, que la parella és va veure abocada a eixa situació com a conseqüència de la passió. Però Chauvin no en diu res clar i sovint es desvia d’aquest tema: obviant les preguntes curioses d’Anne, enceta un diàleg paral·lel, en el qual li mostra que coneix detalls de sa casa, dels seus costums i de la seua intimitat. La cosa pareixeria un destrellat si no fóra perquè davall d’aquesta aparent conversa de sords, on cada u parla d’una cosa, hi sura una tensió sexual forta. Ella tremola davant la seua presència, el to de veu d’ell és dominant, la té sotmesa. Chauvin també depén d’ella, necessita que li parle —el descans dels obrers és curt. Anne vol saber sobre la passió de la parella (la passió i la sexualitat que ella no té, que no sap desenvolupar) i vol sentir-ho de la veu d’eixe home que la té dominada. Hom diria que Chauvin és un mascle assassí i salvatge, i que Anne té ganes, necessitat i alhora por de ser presa per ell; que Anne cerca una passió com la de la parella, encara que aquesta siga també destructiva, violenta, i puga acabar amb la seua vida.

Independentistes

Es[p]aña una nación, Cataluña uana mierda

De l’autor de la pintada deduïsc dos coses:

1) És un mal espanyol, que no sap escriure el nom del seu país (ni tampoc el artículo indeterminado «una»)

2) És independentista (i això sí que no ho sospita...)

Al fons la mar

Hui, des del cotxe, ha vist al lluny la mar; el seu color turquesa li ha captivat la mirada. Este dia ple de llum podria ser una treva; podria deixondir-lo del malson d’un hivern encapotat i amarg. Tanmateix, el cos es ressent de fiblades recents, i és com si la claror fera visibles les cicatrius d’un interior lacerat, que grinyola, que cruix. És normal que els ulls traspuen tímidament recordant altres primaveres; els abelleix, ho necessiten. Assegura les mans en el volant i torna la vista al davant, a la carretera i al cel blau. Per fi pot obrir un badall de la finestra i omplir el pit, conscient, de l’aire del present.

La primavera que naix evidencia que algunes coses són cícliques; d’altres han canviat per sempre.

Frases que u sent: «Sin delantal no soy feliz»

«Yo, en casa, sin el delantal puesto no soy feliz».

Una mestressa de casa