La paraula de la setmana: «adeu»

Direu «Xe Josep, que poc original la paraula d’esta setmana, ¿que no en tenies cap de bona?» No és això, de fet n’hi ha unes quantes de genuïnes fent cua, però és que les circumstàncies m’han forçat a recordar esta hui. I és que arriba a ser tràgic: pareix que alguns valencians s’han oblidat de dir una cosa tan bàsica com adeu. Sospite que açò es deu a l’imparable fenomen de l’«hasta luego» del castellà (taluego, talogo o fins i tot logooo) que cada vegada més servix com a comiat en les converses entre jóvens i no tan jóvens de València ciutat i contornada (si passa en més llocs, per favor feu-m’ho saber). És que ni tan sols diem hast’ara o hasd’ara (normativament, «fins ara»). No, millor talogo. El fenomen és curiós: A les nostres iaies, en algun moment del segle XX, els pegà per dir adiós en comptes de adeu, i ara nosaltres continuem fugint de la paraula autòctona. ¿Que li tenim mania? ¡Tan bonic que és dir adeu!

(Redacció modificada en maig de 2024)

Pepe Rubianes i Xavi Castillo

Anit no vaig poder evitar veure sencer el monòleg de Pepe Rubianes (actor que ha finat recentment) que retransmeteren per la TV3. Jo fins ara només havia vist alguna entrevista per TV o algunes declaracions polèmiques seues sobre la unitat d’Espanya. En la seua actuació, teòricament l’actor narrava la història de la seua vida. Aquesta no era una sincera biografia entranyable, un regal de comiat de l'actor. El motiu de la narració de la seua vida no era sinó una excusa per declamar una sèrie de divagacions (improvisades o no, mai no saps fins a quin punt és una cosa o és l’altra) barbaritats vulgars, brutes, sovint escatològiques, políticament incorrectes, que tractaven amb sarcasme extrem les relacions matrimonials i familiars, la solteria, el capitalisme salvatge, l’egoisme, etc. Malgrat el vulgarisme dels improperis que l’autor llança des de l’escenari, que poden ser gust de l’espectador fins a un cert punt –a vegades dius «ja val, home, ja va bé»– eixe tarannà de solter empedreït, eixa manera de fer-nos imaginar les absurditats més grans sense que en desviem l'atenció em va tindre enganxat fins que acabà. Aleshores vaig caure en la semblança dels recursos de Rubianes amb els de Xavi Castillo, monologuista d’Alcoi a qui sí he tingut l’oportunitat de veure en directe en diverses ocasions. I dic semblança quant a la inventiva d’històries estrambòtiques, la convenció a què fa entrar al públic, perquè ens les «creguem», l’aparent improvisació, l’assumpció de diversos personatges representats per diversos tons de veu...

Ambdós han provocat, també, les ires dels més conservadors i reaccionaris. Evidentment les diferències entre els dos són notables. Castillo em sembla bastant més polític i, artísticament, es basa molt més en la imitació, la disfressa; sovint s’ajuda d’atrezzo (accessoris) de tot tipus, mentre que Rubianes per si mateix omplia l’escenari. Probablement l’alcoià haja aprés molt de Rubianes. En qualsevol cas, que dure doncs l’humor, i a qui li pique, que es rasque. I Rubianes, descansa en pau.

Ací teniu un especial que ha penjat la TV3, on podeu veure diversos vídeos de l’actor galaicocatalà.

Ací un vídeo (entre tants) d'una actuació de Xavi Castillo.