La paraula de la setmana: «atracar-se»

Atraca’t, no tingues por

Des de la Marina Baixa m’informen sobre el verb atracar-se, que significa «acostar-se» i que per aquella zona s’usa molt; per exemple, quan algun conegut te veu de llunt i et diu «atraca’t home!», per a que t’acostes a saludar-lo. La paraula probablement prové del context mariner, ja que «atracar» és el que fan els barcos quan arriben al port. Me pareix un exemple bonic de com el medi i la manera com vivim afecta el nostre llenguatge.

L’origen del mot, segons he consultat, és incert. Per cert, això del context mariner m’ha recordat una altra paraula més comuna que té un orige semblant al d’atracar: arribar, que prové del llatí arrīpāre, i significa «vindre fins a la riba», de la mar o del riu.

(Redacció modificada en octubre de 2024)

«Prop d’allò que…» o relacions d’idees ràpides

Un guardabosc que cala foc al bosc.

Un mestre d’escola que abusa sexualment d’un xiquet.

Un escorta que davant l’alto el foc i el cessament de les bombes, es queixa que no té faena.

Fets lamentables i realitats cruels. A voltes preferiries no haver vist les notícies.

Deixadea lingüística, una vegada més

Renfe és un exemple de desídia lingüística. ¿Tant costava consultar el diccionari?

No és cap novetat la manca flagrant de rigor lingüístic que, per error o per deixadea, mostren algunes empreses i institucions valencianes en l’ús del valencià. Això en el cas que gasten esta llengua (cosa positiva, però no justifica que ho facen malament). Podríem parlar, en l’àmbit privat, d’establiments o centres comercials, però la cosa és especialment greu quan parlem d’ajuntaments o diputacions, que teòricament disposen de personal que vigila que els texts estiguen ben redactats.

Esta despreocupació es reflectix en multitud de faltes d’ortografia fàcilment evitables o en traduccions literals i absurdes del castellà. Si pensem en empreses de transport com ara Renfe (en teniu un exemple dalt i vos en podria mostrar uns quants més) o EMT, que estenen els seus cartells pertot (marquesines, estacions...), la quantitat de texts deficients i confusos escampats per ciutats i pobles es multiplica. I això ens faltava, confondre massivament els ciutadans i difondre mals usos lingüístics en una situació sociolingüística delicada com la que tenim, en la qual el coneiximent escrit ―i en certes zones, parlat― de l’idioma no és precisament l’ideal.

Cartell informatiu de Valenbisi, el sistema de transport urbà amb bicicleta de l’Ajuntament de València, exclusivament en castellà.

Per això, i especialment en l’àmbit públic, nosaltres hem d’exigir un bon ús de la llengua i informar-los dels errors per a que els rectifiquen. No n’hi ha prou amb escarotar-nos, fer la foto i escriure-ho en el blog. Afortunadament, tenim els formularis de queixa o les bústies de suggeriments. I hui, en eixe sentit, m’he endut una xicoteta alegria. El cas és que enguany, durant els meus viatges en l’autobús urbà, cada dia sentia com el sistema de megafonia del bus cantava les parades en valencià, amb una pronunciació tan castellana que quasi n’impedia la comprensió: no existien les vocals obertes, ni les jotes, ni les esses sonores. Per això, un dia de gener vaig enviar un correu a l’empresa de transports, que després em va remetre a Bussi, l’empresa encarregada de la megafonia. Em respongueren uns quinze dies després amb evasives i m'explicaren, ni més ni manco, el romanç següent: «L’ús d’una veu valenciana tenia l’inconvenient de la lentitud de resposta davant els canvis de parada» (!) M’entraren ganes d’enviar-los a pastar fang davant d’esta presa de pèl, però em vaig contindre.

Hui, huit mesos després (no sé si per la meua queixa, per altres, o perquè simplement tocava canviar la megafonia), comprove que la veu canta les parades amb una pronunciació bona i correcta.

(Redacció modificada en octubre de 2024)