dijous, 3 de desembre del 2009

Ell també el parla, ¿i tu?



Descobrisc aquest vídeo a Bloguejat. Sabíem que Vigo Montersen, a banda de parlar anglés, xarrava un espanyol argentinat molt correcte. Ara, que també sabia català ja és novetat. I és que sembla, que a banda de tindre els pares de Dinamarca i dels Estats Units, també té família a Rocafort...

dimecres, 2 de desembre del 2009

La paraula de la setmana: revolta


La paraula de hui té molt a veure amb la vida diària: el trànsit, els cotxes, el camí a la faena... Una revolta, com podeu veure a la foto, és el tros d’un camí, carrer, carretera o riu que es desvia, que canvia de direcció i deixa temporalment la línia recta. En català també és pot dir «revolt», en masculí, però pareix que els valencians la preferim femenina. Dins del cotxe, sovint se sent dir curva en detriment de «revolta». Curva, però, és un mot clavat al del castellà, que els diccionaris no accepten. En tot cas seria «corba», però aquest darrer no s’utilitza en aquest context, sinó com a adjectiu (una línia corba, un bec corb), i com a substantiu en contextos estrictament gràfics (corba analítica, corba de nivell). Per això, parlarem d’una «revolta perillosa» (o «revolt perillós») i d’una carretera amb moltes revoltes, de les revoltes d’un circuit...

A més de «girada», «revolta» significa, en el context ramader, «l’eixamplament d’un camí ramader, on es poden parar els animals».

Reivindiquem hui, doncs, aquesta paraula tan nostra. Per sort, tenim una expressió que ens la recorda: «menjar més que una revolta de riu», és a dir, menjar molt.

diumenge, 29 de novembre del 2009

He llegit: «La pell freda», d’Albert Sánchez Pinyol.


Molt bona, molt bona. «La pell freda» és una de les novel·les que més m’han sorprés aquest any. L’objectiu d’aquest post, diguem-ho ja, no és un altre que recomanar-vos-en la lectura. M'alegra comprovar com en la literatura catalana actual tenim obres que podem qualificar, sense por d’errar, d’universals. Poques vegades m’ha passat de llegir una novel·la en català que em recordara obres com The Lord of the Flies, Heart of Darkness, o 1984. I és que és lloable com Sánchez Pinyol ha aconseguit, mitjançant un llenguatge precís i entenedor («fer fàcil el que és difícil», com diu l’autor) tractar temes com el colonialisme, la violència, els conflictes bèl·lics, la por i la incomprensió entre cultures i nacions, les giragonses de l’amor i l’odi, l’afecte i el plaer. I tot per mitjà del la fantasia, d’una història extrema, del que en aparença és una novel·la d’aventures.

Cinc cèntims de l’argument: un activista irlandés, decebut amb el rumb polític que ha pres el país pel que tant ha lluïtat, s’autoexilia per despit en una diminuta illa deserta, perduda de la mà de Déu, amb l’excusa desenvolupar-hi durant un any una faena de tècnic meteorològic que no té gaires complicacions. Però no hi estarà sol. Hi ha també Batís, l’habitant del far, un germànic de passat fosc, un tipus, fred, calculador, simple i capquadrat. Tal volta un sonat. Molt prompte, l’aparició d’unes estranyes criatures a l’illa els obligaran a conviure junts en un espai reduït, en tensió i perill continus, en una lluita per la supervivència i amb una por malaltissa de l’enemic desconegut. L’extremisme de la situació, la falta de complicitat i la incomprensió amb el seu company, la situació i la successió dels esdeveniments i les relacions amb les bèsties faran aflorar en l’irlandés instints que desconeixia. El canviaran sense remei. Però, ¿qui són aquests monstres? ¿En què s’assemblen i en què es diferencien dels humans? Qui o què és el vertader enemic, si és que n’hi ha un?

El final... Sí, sol passar que no és com l’esperaves –però, què esperava? Podia cap final ser satisfactori?– Podria dir que és descoratjador, pessimista, claustrofòbic. O potser no? Depén. Fa una mica de ràbia perquè es queda a mitges. Queden preguntes en l’aire, misteris per resoldre. Se’t queda l’ànsia per saber més sobre Aneris, la mascota-bestiola d’en Batís; de la seua relació d’incomprensió i alhora necessitat mútua amb l’irlandés; per conéixer el món i la condició de les bestioles que habiten a les profunditats. Tal volta les respostes a eixes preguntes siguen irrellevants per al missatges que la història vol transmetre. Siga com siga, aquesta novel·la la gaudeixes des de la primera pàgina fins a l’última. El gaudi del treball ben fet.