Ell també el parla, ¿i tu?

Descobrisc aquest vídeo a Bloguejat. Sabíem que Vigo Montersen, a banda de parlar anglés, xarrava un espanyol argentinat molt correcte. Ara, que també sabia català ja és novetat. I és que sembla, que a banda de tindre els pares de Dinamarca i dels Estats Units, també té família a Rocafort...

La paraula de la setmana: revolta

La paraula de hui té molt a vore amb la vida diària: el trànsit, els cotxes, el camí a la faena... Una revolta és el tros de camí, carretera o riu que es desvia a dreta o esquerra i deixa temporalment la línia recta. En català també és pot dir revolt, en masculí, però pareix que els valencians la preferim femenina. Hi ha gent que diu curva en lloc de revolta, però curva és un mot clavat al del castellà que els diccionaris no accepten. En tot cas seria «corba», però eixa paraula no s’utilitza en este context, sinó com a adjectiu (una línia corba, un bec corb) i com a substantiu en contexts estrictament gràfics (corba analítica, corba de nivell). Per tant, parlarem d’una «revolta perillosa» i d’una carretera amb moltes revoltes, de les revoltes d’un circuit...

Reivindique hui esta paraula nostra. Per sort, tenim una expressió que ens la recorda: «Menjar més que una revolta de riu», és a dir, menjar molt.

He llegit: «La pell freda», d’Albert Sánchez Pinyol.

Molt bona, molt bona. La pell freda és una de les novel·les que més m’han sorprés enguany. L’objectiu d’este post, diguem-ho ja, no és un altre que recomanar-vos-en la lectura. M’alegra comprovar com la literatura catalana actual té obres que podem qualificar, sense por d’errar, d’universals. Poques vegades m’ha passat de llegir una novel·la en català que em recordara obres com The Lord of the Flies, Heart of Darkness, o 1984. I és que és lloable com Sánchez Piñol ha aconseguit, mitjançant un llenguatge precís i entenedor (fer fàcil el que és difícil, com diu l’autor) tractar temes com el colonialisme, la violència, els conflictes bèl·lics, la por i la incomprensió entre cultures i nacions, les giragonses de l’amor i l’odi, l’afecte i el plaer. I tot per mitjà del la fantasia, d’una història extrema, del que en aparença és una novel·la d’aventures.

Cinc cèntims de l’argument: un activiste irlandés, decebut amb el rumb polític que ha pres el país pel qual tant ha lluïtat, s’autoexilia per despit en una diminuta illa deserta, perduda de la mà de Déu, amb l’excusa de desenvolupar-hi durant un any una faena de tècnic meteorològic que no té massa complicacions. Però no hi estarà sol. Hi ha també Batís, l’habitant del far, un germànic de passat fosc, un tipus, fred, calculador, simple i capquadrat. Tal volta un sonat. Molt prompte, l’aparició d’unes estranyes criatures a l’illa els obligaran a conviure en un espai reduït, en tensió i perill continus, en una lluita per la supervivència i amb una por malaltissa de l’enemic desconegut. Esta situació extrema, la falta de complicitat i la incomprensió amb el seu company, junt amb la successió dels esdeveniments i les relacions amb les bèsties faran aflorar en l’irlandés instints que desconeixia, i el canviaran sense remei. Però, ¿qui són eixos monstres? ¿En què es pareixen als humans i en què se’n diferencien? ¿Qui o què és el verdader enemic, si és que n’hi ha un?

El final... Sí, sol passar que no és com l’esperaves –però, ¿què esperava? ¿podia cap final ser satisfactori?– Podria dir que és descoratjador, pessimiste, claustrofòbic. ¿O potser no? Depén. Fa una miqueta de ràbia perquè es queda a mitges. Queden preguntes en l’aire, misteris per resoldre. Se’t queda l’ànsia per saber més sobre Aneris, la mascota-bestiola d’en Batís; de la seua relació d’incomprensió i alhora necessitat mútua amb l’irlandés; per conéixer el món i la condició de les bèsties que habiten les profunditats. Tal volta les respostes a eixes preguntes siguen irrellevants per al missatge que la història vol transmetre. Siga com siga, esta novel·la la gaudixes des de la primera pàgina fins a l’última. El gaudi del treball ben fet.

(Redacció modificada en maig de 2024)