dimarts, 8 de desembre de 2009

La paraula de la setmana: rebordonit


La d’aquesta setmana és una paraula ben curiosa, amb significats i matisos diversos; un mot tot terreny que, a més, s’utilitza arreu del domini lingüístic. «Rebordonir», significa, en el context agrícola, parar de créixer –un arbre o planta– abans d’estar ben format, no tindre un desenrotllament normal. Una planta que s'ha rebordonit, doncs, es quedarà esquifida i neulida sense haver arribat a la maduresa. També es diu un arbre rebordonit al que, essent ja bord de per si, se li posa un empelt perquè deixe de ser-ho, però així i tot aquell s’encabota a traure branques que continuen sent bordes. D'altra banda, «rebordonit» s’anomena també al bròquil, concretament el bròquil tardà (l'espècie que tarda més a desenrotllar-se). Rebordonides es diuen les figues tardanes, que no arriben a madurar. També es diu rebordonit l’arròs bord i salvatge, el qual cal separar del bo.

El més interessant és quan deixem el context agrícola i apliquem el mot a les persones. Parlem, doncs, d’una persona rebordonida quan aquesta és borda, trapella, a qui li agrada fotre i fer eixir de polleguera a la gent. També es diu d'algú de caràcter poc amable i que, igual que l’arbre, no té remei perquè aquest caràcter és crònic. Un fill rebordonit pot ser, per exemple, aquell que ha eixit ateu en el si d’una família fermament religiosa. I és que un es guanya la fama de rebordonit quan actua de manera dolenta respecte del que s’esperava d’ell atenent els seus antecedents familiars. Rebordonir, doncs, en aquest context, significa desviar-se del bon camí, perdre la bondat que se’t pressuposa per motiu dels seus orígens.

Amb aquest sentit de cosa cosa corrompuda, desviada, borda, impura, roïna... el mot d'aquesta setmana es pot aplicar, en sentit figurat –i no cal dir-ho, negatiu– en una infinitat de contextos. Podem parlar, per exemple, d’una democràcia rebordonida (o siga, corrompuda), d’una adolescència rebordonida (o siga, tardana, o que no ha seguit el ritme de creixement correcte), d’una llengua o d’una paraula rebordonida (corrompuda, transformada, descurada i influenciada per una altra).

Si parlem de fidelitat a les arrels o raïls, direm que un valencià rebordonit (o un francés, un espanyol etc.) és un paisà que s’ha desarrelat, corromput, que renega o que traeix els costums, tradicions o valors del seu país. En definitiva, un mal valencià, un mal francés o un mal espanyol. El «rebordoniment», per tant, es pot aplicar a la pèrdua o la desviació de la pròpia personalitat o identitat, la que s’ha heretat. Sense deixar aquest sentit d’abandonament i renúncia, també parlem de «rebordonir-se» quan algú abandona els estudis, especialment els teològics (el que se sol dir «penjar els hàbits»). També es diu que «el temps ha rebordonit» quan l’oratge es gira cap arrere, i per exemple, tona a fer calor quan ja havia arribat l’hivern.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Hola, m'ha cridat l'atenció aquesta paraula, perquè a casa meua s'utilitza mogolló. Els meus pares són d'un poblet entre el sud de Tarragona i el nord de Castelló, i sí que és utilitzada en tots els sentits que has dit. I moltíssimes vegades m'ho han dit a mi quan no estava d'acord amb les decissions que prenien, o coses així. Salutacions!!
Raquel

delapunx javier ha dit...

Els meus pares son de Peníscola i també a casa meua s'utilittza molt, encara que més per a parlar de un desviament de conducta.