divendres, 20 de novembre del 2009

Poison




L’altre dia Joaquín Sabina va dir en una entrevista que li feia Iñaki Gabilondo que no hi ha quasi cançons d’amor, sinó més aviat cançons que narren els moments anteriors o els moments posteriors a la fruïció de l’amor. Desig, primer, i desamor i despit, després. Comencí a pensar en cançons en què tot fóra de color de rosa i és cert, en són una minoria, que tenen molt poc d’interés i que –per què no dir-ho– fan malícia i tot.

Doncs bé, la que vos pose hui és de les que s’acosten més al desamor i al despit. Una de les bones, per tant. L’amor com una malaltia, un verí, és un tòpic vell però que no perd validesa. Pareix que Alice Cooper no va tindre una iaia que l’avisara que «les dones són molt roïnes», i començà a festejar amb una que no li convenia. En aquest hit de 1989, comercialíssim amb una tornada de les que se’t graven a foc, ens explica com encara no pot llevar-se-la del cap.

Your cruel device
Your blood like ice
One look could kill
My pain, your thrill

Els teus cruels enganys
La teua sang és com el gel
Una mirada pot matar
El meu dolor és la teua excitació

I want to love you, but I better not touch (Don't touch)
I want to hold you but my senses tell me to stop
I want to kiss you but I want it too much (Too much)
I want to taste you but your lips are venomous poison
You're poison runnin'thru my veins
You're poison, I don't want to break these chains

Vull estimar-te però millor no et tocaré
Vull abraçar-te però la raó em diu que no ho faça
Vull besar-te però ho vull massa i tot
Vull tastar-te però els teus llavis són verí maligne
Ets el verí corre per les meues venes
Ets verí, però no vull trencar aquestes cadenes.

Your mouth, so hot
Your web, I'm caught
Your skin, so wet
Black lace on sweat

La teua boca, tan calenta
La teua teranyina, hi estic atrapat
La teua pell, tan humida
Llenceria negra amerada de suor

I hear you calling and it's needles and pins (And pins)
I want to hurt you just to hear you screaming my name
Don't want to touch you but you're under my skin (Deep in)
I want to kiss you but your lips are venomous poison
You're poison runnin'thru my veins
You're poison, I don't want to break these chains

Sent la teua veu i note un formigueig
Vull fer-te mal només per sentir-te cridar el meu nom
No vull tocar-te però estàs aferrada a la meua pell (profundament)
Vull besar-te però els teus llavis són verí maligne
Ets el verí corre per les meues venes
Ets verí, però no vull trencar aquestes cadenes.

dimecres, 18 de novembre del 2009

He llegit: «L'home manuscrit», de Manuel Baixauli


«L’home manuscrit» és una novel·la estranya i poc convencional. Un solitari lletraferit de Sueca està a punt de fer quaranta anys. Aquest fet suposarà una imminent «Intervenció» en la seua vida, i ell ho sap. Sap que té una cita, però desconeix amb qui. Ara bé, no és la primera intervenció que pateix. N’ha viscut algunes temps arrere, des de ben menut. Però aquestes no eren cites, sinó missatges: frases escrites en el sostre, estranyes comunicacions radiofòniques... que li contaven històries sobre ell mateix, narracions en què personatges de la seua vida quotidiana, sotmesos a una distorsió quasi onírica, semblaven voler revelar-li alguna cosa, donar-li una lliçó, llançar llum sobre el seu passat, i tal volta orientar-lo sobre el seu futur. Així, en aquestes revelacions, tornarà a veure els pares –morts en un accident–, coneixerà el seu germà major –que no va sobreviure el part–, i fins i tot morirà temporalment per finalment gaudir d’una segona oportunitat.

Si alguna cosa aprén d’aquestes «visions», és que la vida és qüestió d’escollir entre uns camins o uns altres, i que un esdeveniment puntual pot canviar-ho tot. Així, el camí que ell escull és el de la vida solitària al camp. Allà, escriurà i reescriurà, al llarg dels anys, el seu Dietari, on havia transcrit fil per randa els missatges de les intervencions. És la devoció cap a aquest quadern –que refà, corregeix, amplia, depura contínuament– al que dedicarà la seua existència. A la contínua reflexió sobre si mateix, el seu passat i el seu present, a través de la literatura.

És converteix així, cap als seus quaranta anys, en un home insociable, capficat amb el seu manuscrit, un home que esdevé, ell mateix, un personatge... que sempre ho ha sigut, sense saber-ho. Ací és quan la seua tragèdia s’acosta, quan arriba el dia de la cita i s’adona que qui el convoca és el seu vertader jo. El convocat no era més que un personatge, com els del seu Dietari; una ficció inventada pel jo real, que l’ha imaginat per oblidar la seua vida grisa. Un «jo» que ha fet una recreació mental de si mateix amb un destí diferent, el de l’opció que voldria haver escollit, la de l’home solitari, que es dedica a la literatura, sol i en pau amb si mateix. L’escena de la conversa entre es dos «jos» és del millor de la novel·la, amb el «real» que ha decidit eliminar l’altre, absorbir-lo. Un passatge tens amb pinzellades de novel·la negra, primers plans, xamades de cigarreta que es fan eternes...

Aquest llibre és un bucle literari, un llibre dins d’un llibre, una reflexió sobre la literatura i sobre la recerca de la pròpia personalitat. I, potser, també, una ferramenta contra l’oblit de la vida de persones anònimes, les que ni tan sols arriben a ser tinta en un paper. Cap al final, a més, resulta ser un autèntic drama. La contratapa de l’edició de l’editorial Moll diu que la lectura demana «un cert grau d’exigència». És de veres que en algun punt del llibre el lector es troba desconcertat, buscant un fil conductor, tractant d’ubicar personatges i d’establir nivells de ficció en un text que és fantàstic i que va més enllà de la versemblança. Però crec que potser aquest xicotet «grau d’exigència» –que per a mi no ho ha sigut, puix no podia parar de llegir– és precisament el que a vegades un bon llibre ha de tindre. Diguem-li doncs «grau d’originalitat», o de capacitat sorprenedora. És un tòpic dir-ho, però aquesta és una lectura que no deixa indiferent.

diumenge, 15 de novembre del 2009

La paraula de la setmana: «raïl»


En qualsevol llengua, i potser especialment en la nostra, l’evolució d’una paraula sovint dóna lloc a múltiples formes dialectals arreu del domini lingüístic*. És clar que és normal i desitjable que llengua estàndard ens aclarim amb una sola forma. A vegades, però, hi ha l’opció d’utilitzar dues variants formals (per exemple unflar/inflar, servei/servici...) i això, lluny d’embolicar la troca, crec que enriqueix la llengua i hi dóna molt de joc. En la pràctica, és clar, sempre hi ha una variant que triomfa més que una altra, si una de les dues té, per exemple, un àmbit més restringit. Un cas de les que no triomfen, i que hui m’interessa recordar, és potser el del mot «raïl». «Raïl» és una variant formal i normativa del mot «arrel». Em fa la impressió que aquest últim s’usa de manera més generalitzada, si més no, en llengua escrita. La forma «raïl», que apareix com a entrada secundària als diccionaris normatius, és la que utilitzem no només els valencians, sinó també un grapat de catalans de les comarques occidentals. I curiosament, sembla, és la forma més antiga. Una raïl, no cal dir-ho, és la part inferior del vegetal, generalment subterrània, que serveix per fixar la planta en la terra i per prendre’n les substàncies nutritives.

El mot d’aquesta setmana prové del llatí radīce, que va passar a rahiu i d’ací a «raïl». De «raïl» es formà «rel», i d’ací passà a «arrel», per l'aglutinació de la -a de l'article la. De fet, en la llengua oral, amb la forma «raïl» hi ha la mateixa aglutinació. Pregunteu a la gent major: diuen arraïl i l’arraïl. I és ben curiós, perquè aquest és un fenomen idèntic al que ocorre amb paraules com amoto i arràdio, hui considerades tan vulgars. L’únic és que en el cas de raïl –i a diferència d’arrel, etimològicament impròpia– la forma aglutinada no ha passat als diccionaris normatius.

*Pensem en l’anglés realize/realise, theater/theatre, color/colour on en el castellà yerba/hierba, aliaga/aulaga, garroba/garrofa/algarroba, etcètera.