Poison

L’altre dia Joaquín Sabina va dir en una entrevista que li feia Iñaki Gabilondo que no hi ha quasi cançons d’amor, sinó més aviat cançons que narren els moments anteriors o els moments posteriors a la fruïció de l’amor. Desig, primer, i desamor i despit, després. Comencí a pensar en cançons en què tot fóra de color de rosa i és cert, en són una minoria, que tenen molt poc d’interés i que –per què no dir-ho– fan malícia i tot.

Doncs bé, la que vos pose hui és de les que s’acosten més al desamor i al despit. Una de les bones, per tant. L’amor com una malaltia, un verí, és un tòpic vell però que no perd validesa. Pareix que Alice Cooper no va tindre una iaia que l’avisara que «les dones són molt roïnes», i començà a festejar amb una que no li convenia. En aquest hit de 1989, comercialíssim amb una tornada de les que se’t graven a foc, ens explica com encara no pot llevar-se-la del cap.

Your cruel device
Your blood like ice
One look could kill
My pain, your thrill

Els teus cruels enganys
La teua sang és com el gel
Una mirada pot matar
El meu dolor és la teua excitació

I want to love you, but I better not touch (Don't touch)
I want to hold you but my senses tell me to stop
I want to kiss you but I want it too much (Too much)
I want to taste you but your lips are venomous poison
You're poison runnin'thru my veins
You're poison, I don't want to break these chains

Vull estimar-te però millor no et tocaré
Vull abraçar-te però la raó em diu que no ho faça
Vull besar-te però ho vull massa i tot
Vull tastar-te però els teus llavis són verí maligne
Ets el verí corre per les meues venes
Ets verí, però no vull trencar aquestes cadenes.

Your mouth, so hot
Your web, I'm caught
Your skin, so wet
Black lace on sweat

La teua boca, tan calenta
La teua teranyina, hi estic atrapat
La teua pell, tan humida
Llenceria negra amerada de suor

I hear you calling and it's needles and pins (And pins)
I want to hurt you just to hear you screaming my name
Don't want to touch you but you're under my skin (Deep in)
I want to kiss you but your lips are venomous poison
You're poison runnin'thru my veins
You're poison, I don't want to break these chains

Sent la teua veu i note un formigueig
Vull fer-te mal només per sentir-te cridar el meu nom
No vull tocar-te però estàs aferrada a la meua pell (profundament)
Vull besar-te però els teus llavis són verí maligne
Ets el verí corre per les meues venes
Ets verí, però no vull trencar aquestes cadenes.

He llegit: «L'home manuscrit», de Manuel Baixauli

«L’home manuscrit» és una novel·la estranya i poc convencional. Un solitari lletraferit de Sueca està a punt de fer quaranta anys. Este fet suposarà una imminent «Intervenció» en la seua vida, i ell ho sap. Sap que té una cita, però desconeix amb qui. Ara bé, no és la primera intervenció que patix. N’ha viscut algunes temps arrere, des de ben menut. Però aquelles no eren cites, sinó missatges: frases escrites en el sostre, estranyes comunicacions radiofòniques... que li contaven històries sobre ell mateix, narracions en les quals personatges de la seua vida quotidiana, sotmesos a una distorsió quasi onírica, pareixia que volien revelar-li alguna cosa, donar-li una lliçó, llançar llum sobre el seu passat, i tal volta orientar-lo sobre el seu futur. En eixes revelacions, tornarà a vore els pares –morts en un accident–, coneixerà el germà major –que no sobrevisqué al part–, i fins morirà temporalment per a finalment gojar d’una segona oportunitat.

Si alguna cosa aprén d’estes «visions» és que la vida és qüestió de triar entre uns camins o uns altres, i que un esdeveniment puntual pot canviar-ho tot. Així, el camí que ell escull és el de la vida solitària al camp; allà, escriurà i reescriurà, al llarg dels anys, el seu Dietari, en el qual havia transcrit fil per randa els missatges de les intervencions. És la devoció per eixe quadern –que refà, corregix, amplia, depura contínuament– la que fa que li dedique la seua existència. A la contínua reflexió sobre si mateix, el seu passat i el seu present, a través de la literatura.

Es convertix així, cap als quaranta anys, en un home insociable, enfrascat en el seu manuscrit, un home que esdevé, ell mateix, un personatge... que sempre ho ha sigut, sense saber-ho. Ací és quan la seua tragèdia s’acosta, quan arriba el dia de la cita i s’adona que qui el convoca és el seu jo autèntic. El convocat no era més que un personatge, com els del seu Dietari; una ficció inventada pel jo real, que l’ha imaginat per a oblidar la seua vida grisa. Un «jo» que ha fet una recreació mental de si mateix amb un destí diferent, el de l’opció que voldria haver triat, la de l’home solitari, que es dedica a la literatura, a soles i en pau amb ell mateix. L’escena de la conversació entre es dos «jos» és dels millors passatges de la novel·la, amb el «real» que ha decidit eliminar l’altre, absorbir-lo. Un escrit tens amb pinzellades de novel·la negra, primers plans, xamades de cigarret que es fan eternes...

Este llibre és un bucle literari, un llibre dins d’un llibre, una reflexió sobre la literatura i sobre la busca de la pròpia personalitat. I potser, també, una ferramenta contra l’oblit de la vida de persones anònimes, les que ni tan sols arriben a ser tinta en un paper. Cap al final, a més, resulta ser un autèntic drama. La contratapa de l’edició de l’editorial Moll diu que la lectura demana «un cert grau d’exigència». És de veres que en algun punt del llibre el lector es troba desconcertat, buscant un fil conductor, tractant d’ubicar personatges i d’establir nivells de ficció en un text que és fantàstic i que va més allà de la versemblança. Però crec que potser eixe xicotet «grau d’exigència» –que per a mi no ho ha sigut, puix no podia parar de llegir– és precisament el que a vegades un bon llibre ha de tindre. Digam-ne, doncs, «grau d’originalitat», o de capacitat sorprenedora. És un tòpic dir-ho, però esta és una lectura que no deixa indiferent.

© Josep Lluís Navarro Peiró, 2009-2024. Ús permés amb atribució i enllaç a l’entrada original.

(Redacció modificada en setembre de 2024)

La paraula de la setmana: «raïl»

En qualsevol llengua, i potser especialment en valencià, l’evolució d’una paraula a sovint dona lloc a múltiples variants per tot el territori lingüístic*. És clar que és normal i desitjable que llengua estàndard ens aclarim amb una sola forma; però a vegades hi ha l’opció d’utilitzar dos variants formals (per exemple unflar/inflar, servei/servici...) i això, lluny d’embolicar la troca, crec que enriquix la llengua i li dona molt de joc. En la pràctica, és clar, sempre hi ha una variant que triomfa més que una altra, especialment si una de les dos es gasta en un àmbit més restringit. 

Un cas de les que no triomfen, i que hui m’interessa recordar, és potser el de raïl, una variant formal i normativa de arrel. Em fa la impressió que esta última s’usa de manera més generalitzada, almenys en llengua escrita. La forma raïl, que apareix com a entrada secundària en els diccionaris normatius, és la que utilitzem no només els valencians, sinó també un grapat de catalans de les comarques occidentals. I curiosament, pareix que és la forma més antiga. Una raïl, no cal dir-ho, és la part inferior del vegetal, generalment subterrània, que servix per a fixar la planta en la terra i prendre’n les substàncies nutritives.

El mot d’esta setmana prové del llatí radīce, que va passar a rahiu i d’ací a raïl. D’esta forma es va passar a rel, i d’ací a arrel, per l’aglutinació de la -a de l’article la. De fet, en la llengua oral, amb la forma raïl hi ha la mateixa aglutinació. Pregunteu a la gent major: diuen arraïl i l’arraïl. I és ben curiós, perquè este és un fenomen idèntic al que ocorre amb paraules com amoto i arràdio, hui considerades vulgars. L’únic és que en el cas de raïl –i a diferència d’arrel, etimològicament impròpia– la forma aglutinada no ha passat als diccionaris normatius. (Actualització de 2024: tant raïl com arraïl tenen entrada en el Diccionari normatiu valencià).

*Pensem en l’anglés realize/realise, theater/theatre, color/colour o en el castellà yerba/hierba, aliaga/aulaga, garroba/garrofa/algarroba, etcètera.

(Redacció modificada en maig de 2024)