dijous, 29 d’abril del 2010

Parlar català en el Senat espanyol



Aquesta notícia m’ha cridat l’atenció. La socialista Leire Pajín (que, tot siga dit, no és ni molt menys fruit de la meua devoció) ha portat al Senat una proposta que em resulta positiva: la possibilitat per als senadors de fer servir, en la Càmera Alta, qualsevol de les llengües oficials de les comunitats autònomes de l’Estat. I em pareix positiu, senzillament, perquè sempre és bona notícia que la nostra llengua puga ser usada en qualsevol esfera de la societat, dins o fora de les nostres fronteres lingüístiques.

La part del parlament de Pajín que ha escamat i escandalitzat els senadors i alguns mitjans de comunicació estatals ha vingut quan, a mitjan intervenció, la socialista ha fet part del seu discurs ―simbòlicament, uns segons― en èuscar, valencià i gallec. Així i tot, a pesar que Leire s’ha expressat en “llengües espanyoles”, alguns senadors (vos podeu imaginar de quins partits) han preferit aücar-la a escoltar-la i ha calgut cridar a l’ordre diverses vegades…

Com dic, la proposta em pareix bona. A partir de veure el discurs, ja podem passar a comentar altres detalls, matisar coses, o a fer-nos preguntes: ¿ha estat l’oratòria de la socialista a l’alçada de les circumstàncies? ¿ha fet servir els arguments adients? ¿és creïble una proposta d’aquest tipus per part del Partit Socialista, o és una cortina de fum o una aclucada d’ull electoralista als nacionalistes catalans/valencians/gallecs/bascs? ¿penseu que Pajín sol utilitzar la llengua autòctona l’ús de la qual vol normalitzar al Senat? (al seu blog no ho fa) ¿ha estat massa ambigua en expressar la unitat de la llengua catalana? ¿és agosarada una mesura així, quan el valencià, a peu de carrer i en el País Valencià, no està normalitzat en molts llocs? O al contrari, ¿és aquest un pas més per a normalitzar-lo de dalt cap avall i donar-li prestigi?

M’he preguntat com s’ho fan en els parlaments de països amb diverses llengües oficials. He mirat com està Suïssa, país plurilingüe (i a més amb llengües “fortes”, de ressò internacional) i federal, i em pregunte si la situació a Espanya serà algun dia com la suïssa. He conegut algun suís en ma vida i certament tenen un domini de les llengües envejable, en part gràcies a un sistema educatiu plurilingüe. A nivell de què es parla en el Parlament, la meua recerca no ha estat exhaustiva ni massa reeixida, però a tall informatiu i per fer-nos-en una idea, potser són significatives les afirmacions que fa aquesta pàgina web, que pareix prou seriosa. Traduïsc:

Quant a l’oficialitat de les llengües a Suïssa

L’estat jurídic de les llengües és definit per la constitució suïssa. L'alemany, el francés, l'italià i el retoromànic hi són considerades llengües nacionals, però tan sols les tres primeres són llengües oficials. Tanmateix, el retoromànic s’utilitza en les comunicacions oficials amb les persones que parlen aquesta llengua. Aquests darrers tenen tot el dret d’utilitzar la llengua pròpia per adreçar-se a les autoritats federals.

La Constitució conté també disposicions que permeten les autoritats federals ajudar els cantons de Ticino i Grisons a protegir l’italià i el retoromànic.


(en francés ací)

Quant a l’ús de les llengües de Suïssa en àmbits públics federals:

En el marc de reunions d’assumptes públics o de conferències nacionals, sovint ocorre que cadascú pren la paraula en la seua llengua materna, suposant que serà comprés pels seus homòlegs. No obstant això, els oradors de Ticino i els qui parlen retoromànic s'adapten en general a la situació i recorren al francés o a l’alemany, tot i que cada vegada més s’expressen en anglés.

(en francés ací)

dimarts, 27 d’abril del 2010

La paraula de la setmana: «saquinada»


Una saquinada és un bac molt gran, una trompada, una caiguda que implica una bona sacsada o un colp, per exemple si caiem per les escales, o algú ens espenta violentament, o si esvarem i caiem amb un moviment brusc. Se sol dir «pegar-se una saquinada». Col•loquialment, en valencià, es pronuncia saquinà.