dilluns, 9 de febrer de 2009

Excursió als Frares de la Serrella (Quatretondeta)


Aquesta vegada anirem a Quatretondeta, en la comarca del Comtat. Pujarem a les Agulles o Frares de la Serrella. L’excursioneta serà bonica de veres, amb contrasts de paisatge, orografia, caminada dura i, com veureu, bones vistes.

Venim de l’Horta Sud a Cocentaina, el trajecte ha durat aproximadament una hora. D’ací seguim les indicacions cap a Quatretondeta. En arribar-hi, no entrem en el nucli urbà, sinó que deixem arrere l’entrada del poble i seguim uns metres més avant per aparcar el cotxe en un camí de terra al costat d’una antena. Amb les motxilles ja a l’esquena, fem via entre camps d’oliveres. Als pocs metres ens alegra la vista un arbre especial, una carrasca centenària (250 anys, en concret) que presideix el racó d’un bancal. Pareix que ha esdevingut símbol per al poble. Als seus peus, hi ha un cartell informatiu que ens en conta la història al voltant de l’arbre i dels habitants que l’han vist créixer. Hi ha també un parell de rodolins sobre les carrasques:

«Si vols tombar la carrasca, aferma’t, dura és la tasca», i
«De la carrasca l’alzina potser siga la veïna».

És curiosa l’orografia d’aquesta vall. Tots són tossals de terra d’aspecte àrid, fan cara de ser poc fèrtil. Comente amb el company Miquel que semblen més aviat dunes de desert. A pesar d’això, s’hi veuen bancals amb rengleres d’esquelets d’oliveres seques, negres i desnerides, que estan quasi soterrades per la terra que s’ha després dels bancals superiors. No sé si açò és el resultat d’una desertització o d’una desertificació. El que és clar és que ningú no se’n fa càrrec d’ençà molt de temps.

Sobre els nostres caps s’alça la serralada que hem d’assolir, així que anem per feina. Eixim del camí i comencem a pujar la falda de la muntanya, tot seguint les dues línies –blanca i groga– que marquen l’itinerari. Comença a haver-hi vegetació silvestre. Per si de cas no ens adonem de la riquesa de la flora del lloc, a mesura que ascendim uns cartells de fusta plantats en terra, amb fotos i escrits plastificats, ens informen de les plantes que ens envolten: fleix, teixos, corner, carrasca. S’agraeix la informació enciclopèdica, útil per als qui, com jo, distingeixen entre carrasca i pi, tomello i argelaga, i poca cosa més. De totes maneres, no ens entretenim gaire llegint.



Una vegada passem la zona de bosc, apareix un mar de cudols, com una cantera natural, serveix de catifa als anomenats Frares. Cal anar espai puix hi ha el perill d’esvarar-se i estimbar-se costera avall. Als pocs minuts arribem als peus de les Agulles. Semblen enormes menhirs, acabats en punta, d’aquells que carregava Obèlix en algun exemplar de tebeo de la meua infància. Vistos de costat, un darrere l’altre al llarg de la cresta, semblen claus d’una dentadura irregular, dents esmolades que s’inclinen cap a la vall. Fem la foto de rigor.

Són curiosos els efectes que l’erosió ha causat en aquestes parets de pedra: clevills, traus i, sobretot, aquests cudols traïdorencs, que si no vas amb bon calçat i bon ull, poden jugar-te-la. Entre aquests capritxos de la natura, destaca un enorme forat de la paret de pedra (d’uns 6 o 7 metres de diàmetre, a ull) que es veia ja des del poble. Ja som als seus peus. A dins sembla haver-hi tot un ecosistema, puix arbres i plantes (falgueretes) hi creixen a pleret, a recer del sol, afavorides per la humitat. Res a veure amb el pedregar que rau només uns metres més avall.



Però ací no s’acaba l’ascensió, no és pas aquest el cim. Per damunt dels Frares hi ha encara un tros de muntanya, tot ple de cudols que fan catacrac sota els nostres peus, que comencen a ressentir-se. Però prompte tornem a caminar entre arbusts, una miqueta d’esma, puix ja no s’hi veu cap sender marcat. La pujada, però, és bastant escarpada, no ens l’esperàvem. Pràcticament fem escalada en alguns trams. Coet, el xitxet valent de Vicent, puja valerós malgrat la pendent, però conscient del perill gemega perquè pateix quan perd de vista el seu amo. La cosa s’anivella ara i seguim un senderol envoltat d’arbustos. Sortegem aquest darrer obstacle i ja som a l’altra banda de la carena, per fi ens pega un poc el sol. Comencem a descendir i ens endinsem en un bosc de pins plantats per la mà de l’home (dones també n’hi plantarien, supose), als peus dels quals hi ha un fotimer de pinyes grosses com melons. Asseguts damunt la pinotxa (o pinassa), ens papem un merescut –ara sí– esmorzar. En acabant, pugem per un còmode camí al Cim de la Serrella, el punt més alt de hui (1359 m). Tractem d’esbrinar els llocs que es veuen des d’ací, i ens intentem orientar. Coincidim en què, si fem una ullada al llarg de la vall (Vall de Seta, es diu), s’hi veuen Alcoi, Cocentaina, Muro, Quatretondeta, i el cim Benicadell (que si porta capell, pica espart i fes cordell). La mar també es veu, des de diferents posicions. A mitjan camí entre on som i la mar hi ha un clap d’aigua, probablement l’embassament de Beniarbeig. (o és el pantà de Guadalest?) La vista és francament impressionant, els nostres ulls deuen abastar ara molts quilòmetres, unes quantes comarques.



No sabem del cert quin és el camí de tornada. No tornem per on havíem vingut, sinó que hem de vorejar la muntanya, per un camí més còmode, per tornar a l’altra banda i davallar cap a on hem deixat el cotxe fa quasi quatre hores. Fem cas a Vicent, que tracta de recordar el camí de memòria. Finalment ho aconseguim i seguim una pista forestal que ens mena a la Font Roja de la Serrella. D’ací ix un senderol que ens durà cap al punt inicial.

Per cert, cercant informació sobre noms del lloc vaig trobar aquest blog, que sembla estar exclusivament dedicat als paisatges d’aquesta vall i d’aquesta comarca. Ací teniu més imatges del lloc, i una crònica escrita en anglés d'uns que hi anaren a passar uns dies.