divendres, 17 de juliol de 2009

Vilipendiats abans d'exercir


Com sabeu, durant aquestes darreres setmanes han tingut lloc els concursos d’oposició a professorat de secundària, de diverses especialitats. Potser ho sabeu perquè teniu coneguts que s’hi ha presentat, i que potser fins i tot han aprovat o han aconseguit plaça. (Des d’ací enhorabona als qui ho han aconseguit. En conec dos que de segur seran excelentíssims professors). En qualsevol cas, ho sabeu perquè ha estat notícia. I és el tractament que se li ha donat en diaris o televisions el que em deixa estupefacte. Aquests mitjans, lluny d’informar estrictament sobre l’esdeveniment (celebrable) que suposa la nova fornada de mestres i professors en les escoles públiques, que educaran els vostres fills, s’han dedicat a desprestigiar i a llançar merda, una vegada més i de manera (poc) subtil, sobre els professors i, per consegüent, sobre l’educació pública. No puc més que pensar açò després de la lectura de notícies en les quals es destaca, sobretot, la suposada falta de vocació de molts que s’hi presenten, el fet que molts es decideixen a opositar i exercir perquè si la crisi, que si la necessitat més peremptòria, que si és un treball fixe... i tota la tirallonga de tòpics que se solen dir, i que jo trobe que d'innocents, no tenen res. Aquestes –diguem-ne– tesis les alimentaven, a Canal 9, quan oferien declaracions molt ben triades d’alguns recent examinands que, bàsicament, declaraven no voler ser professors, però que no tenien altre remei. El diari Las Provincias, al seu torn, en un article hiper sensacionalista que vaig llegir l’altre dia, oferia als lectors els casos més extrems: quinquagenaris en atur, sense vocació i amb tres o quatre boques a alimentar, que no sabien què era una unitat didàctica ni que aquesta era necessària, i que abandonaven capcots el procés de selecció en assabentar-se que no podien continuar avant.

Si prenem la part pel tot, si destaquem l’anècdota, la misèria, la crítica gratuïta i donem una visió parcial del fet, ja no estem informant sinó manipulant. Quina serà, doncs, arran d’aquesta cobertura de la notícia, la imatge que l’opinió pública s’emportarà dels potencials nous funcionaris públics? No crec que calga resposta.

I jo em pregunte, posats a manipular i a destacar el tòpic, per què no els pega per vilipendiar, per exemple, els opositors a policia nacional? Imagineu la notícia destacant llur falta de vocació, i les càmeres de Canal 9, entrevistant-ne un: «No, si yo en la vida me había imaginao meterme aquí, pero mira, el hambre aprieta, y sólo con el graduao no iba a ningún lao, de currele en currele...» o les declaracions d’un veí d’un dels opositors: «El Josito? Mal ficha... ¿Y ese tiene que mantener la ley y el orden? Si se ha pasao la vida saltándose semáforos, con el coche tuneao, to ilegal...»*.

No seria això motiu d'escàndol? No desconfiarien els ciutadans, obertament i sense cap pudor, de les forces de seguretat de l'Estat? Sóc jo, l’únic que es fa aquestes preguntes? Sóc l’únic que ha flipat amb el tractament informatiu d’aquest esdeveniment?



*Amb tot el respecte als futurs policies de vocació i honrats, que penquen, estudien i es preparen per servir al ciutadà.

dimarts, 14 de juliol de 2009

La paraula de la setmana: «desbrafar»


Des de Massanassa, algú dubta si la paraula desbrafar, que li ix natural, existeix o se l’ha inventada. I tant que existeix! «Desbrafar» o «esbrafar» és la variant que fem servir els valencians del mot normatiu «esbravar». El significat de «desbrafar» és el que el parlant sospitava: «fer perdre la força a un vi o a un licor», i en el cas de begudes amb gas, afig jo, una beguda es desbrafa quan ha perdut aquest gas –la seua força– a causa d’estar la botella o el recipient que la conté obert un temps. En sentit figurat, desbrafar-se també significa deixar anar les forces, els nervis, els sentiments. En aquest cas, doncs, seria més o menys sinònim de «desfogar-se».

Sobre l’origen del mot, no està clar si ve del llatí exvaporare (evaporar), de la combinació «ex + brau» (que perd les forces), de «ex + baf» (que perd el baf, aire o vapor), o si del creuament d’aquestes dues últimes.

Per cert, des de sempre m’ha agradat la coca-cola desbrafada, encara que fa temps que no en bec. Deu ser que m’hi acostumí quan de xiquet vaig tindre gastroenteritis i remenava Coca-cola en un got... però això és un altre tema.

Per votació popular, afegim «desbravar» com a variant del mot molt comuna.

diumenge, 12 de juliol de 2009

He llegit: «La dona forta», de Maria Beneyto


En la meua incursió personal per la narrativa valenciana del segle XX, he topat amb l’escriptora valenciana Maria Beneyto i la seua novel·la La Dona Forta, publicada per primera vegada en 1967. Pel títol i per l’època, i pel fet que l’autora fóra dona, m’imaginava que estava davant d’una espècie de manifest feminista, però no és exactament (ni molt menys) així. En el context de la repressió franquista de postguerra i de la misèria econòmica generalitzada, l’autora ens presenta una sèrie d’històries que giren al voltant d’un club els membres del qual són només dones. Una espècie de pensió, amb unes normes ben estrictes, on dones fadrines, separades o sense cap relació estable amb un home, organitzen conferències, cursos i fins i tot hi viuen. Algunes membres amb forta personalitat dominen la línia ideològica del club, mentre d’altres, més apocades, difereixen en silenci de les idees revolucionàries i incendiàries en contra del patriarcat que quatre oradores deixen caure a través de les reunions periòdiques que mantenen. Així, Beneyto ens ofereix les vides de diversos personatges, femenins la majoria, i les seues relacions, frustracions i conflictes interns. Hi ha la dona que vol esmerçar el seu amor ajudant xiquets orfes i desvalguts i que, sense mitjans per fer-ho, es casa amb un home ric que no estima perquè hi pose els diners; hi ha la model enamorada d’un home que vol a una altra, a la qual l’enveja la portarà a tirar per terra la seua carrera i la seua dignitat; la xicota que només vol cosir, escriure i servir el seu home i que no entén les idees del club; la xica amb tendències lèsbiques; la mare exigent que no sap comunicar-se amb el seu fill, i que veurà com aquest se li’n va de les mans fins que serà massa tard per dir «t’estime»; la dona escapada de casa, que abandona fills i marit, i que finalment se’n penedeix...

La mateixa Beneyto avisava en una introducció escrita més de 25 anys després d’haver escrit la novel·la, que la versió primerenca de l’obra era diferent de com definitivament va quedar, i sembla fins i tot lamentar que el lector puga trobar-la masclista. És cert que a mesura que lliges, en ocasions fa un cert tuf a masclisme. Especialment quant a la resolució dels conflictes, puix quasi tot personatge acaba doblegant el seu pensament o eixint del club per avindre’s amb un home que no ha fet l’esforç per canviar. La dona rebel esmaperduda redirigeix les seues regnes cap a el camí esperat per la societat. Així i tot, trobe que fóra injust etiquetar la novel·la de masclista i bandejar-la de la història literària valenciana (l’obra no s’ha reeditat des de 1990, deu ser això normal?). En perspectiva, i tractant de ser molt conciliador, crec que el que l’autora féu és ensenyar-nos els problemes amb què una dona espanyola de l’època es podia trobar, tant a nivell professional com familiar, i les maneres no sempre exitoses d’acarar aquests conflictes. Si hi ha alguna tesi, potser és que home i dona han de viure en situació d’igualtat, i que la lluita pels drets no ha de convertir-se en lluita de sexes, no ha de passar per l’odi al sexe contrari. Eixa, crec jo, seria la idea de Beneyto en aquell moment, i és natural que potser no reeixira al 100% a explicar-la, atés el context de censura i autocensura tan acusat com el de l'Espanya de l'època.