Vilipendiats abans d'exercir

Com sabeu, durant les darreres setmanes han tingut lloc els concursos d’oposició a professorat de secundària, de diverses especialitats. Potser ho sabeu perquè teniu coneguts que s’hi ha presentat, i que potser fins i tot han aprovat o han aconseguit plaça. (Des d’ací enhorabona als qui ho han aconseguit. En conec dos que de segur seran excelentíssims professors). En qualsevol cas, ho sabeu perquè ha sigut notícia. I és el tractament que s’ha donat al tema en diaris i televisions el que em deixa estupefacte. Estos mitjans, lluny d’informar estrictament sobre l’esdeveniment (celebrable) que suposa la nova fornada de mestres i professors en les escoles públiques, que educaran els vostres fills, s’han dedicat a desprestigiar i a llançar merda, una vegada més i de manera gens subtil sobre els professors, i, per consegüent, sobre l’educació pública. No puc més que pensar açò després de la lectura de notícies en les quals es destaca, sobretot, la suposada falta de vocació de molts que s’hi presenten, el fet que molts es decidixen a opositar i exercir de docents perquè si la crisi, que si la necessitat més peremptòria, que si és un treball fix... i tota la tirallonga de tòpics que se solen dir, i que jo trobe que d’innocents, no tenen res. Estes, digam, tesis les han alimentat, en Canal 9, quan oferixen declaracions molt ben triades d’alguns dels examinands que, bàsicament, declaraven no voler ser professors, però que no tenien altre remei. El diari Las Provincias, al seu torn, en un article hipersensacionalista que vaig llegir l’altre dia, oferia als lectors els casos més extrems: quinquagenaris en atur, sense vocació i amb tres o quatre boques a alimentar, que no sabien què era una unitat didàctica ni que esta era necessària, i que abandonaven el procés de selecció amb el cap catxo en assabentar-se que no podien continuar avant.

Si prenem la part pel tot, si destaquem l’anècdota, la misèria, la crítica gratuïta i donem una visió parcial del fet, ja no estem informant, sinó manipulant. ¿Quina serà, doncs, després d’esta cobertura de la notícia, la imatge que l’opinió pública s’emportarà dels potencials nous funcionaris públics? No crec que calga resposta.

I jo em pregunte, posats a manipular i a destacar el tòpic, ¿per què no els pega per vilipendiar, per exemple, els opositors a policia nacional? Imagineu-vos la notícia destacant la seua falta de vocació, i les càmeres de Canal 9, entrevistant un aspirant: 

«Yo en la vida me había imaginado meterme aquí, pero mira, el hambre aprieta, y sólo con el graduado no iba a ningún sitio, de curro en curro.» 

O les declaracions d’un veí d’un dels opositors: 

«El Josito? Mal ficha... ¿Y ese tiene que mantener la ley y el orden? Si se ha pasao la vida saltándose semáforos, con el coche tuneado, to ilegal...»*.

¿No seria això motiu d’escàndol? ¿No faria que els ciutadans desconfiaren de les forces de seguretat de l’Estat? ¿Soc jo l’únic que es fa estes preguntes o que ha flipat amb el tractament informatiu de la notícia de les oposicions?

*Amb tot el respecte als futurs policies de vocació i honrats, que penquen, estudien i es preparen per servir al ciutadà.

La paraula de la setmana: «desbrafar»

Des de Massanassa, algú dubta si la paraula desbrafar, que li ix natural, existix o se l’ha inventada. ¡I tant que existix! Desbrafar i esbrafar són les variants que fem servir els valencians del mot normatiu esbravar (actualització de 2024: les tres formes són normatives segons el Diccionari normatiu valencià). El significat és el que el parlant sospitava: «fer perdre la força a un vi o a un licor», i en el cas de begudes amb gas, afigc jo, una beguda es desbrafa quan ha perdut eixe gas –la seua força– a causa d’estar la botella o el recipient que la conté obert un temps. En sentit figurat, desbrafar-se també significa donar eixida a les forces, els nervis, els sentiments. En este cas, doncs, seria més o menys sinònim de desfogar-se.

Sobre l’origen de la paraula, no tinc clar si ve del llatí exvaporare (evaporar), de la combinació «ex + brau» (que perd les forces), de «ex + baf» (que perd el baf, aire o vapor), o del creuament d’estes dos últimes.

Per cert, des de sempre m’ha agradat la coca-cola desbrafada, encara que fa temps que no en bec. Deu ser que m’hi acostumí quan de xiquet tinguí gastroenteritis i remenava Coca-cola en un got... però eixe és un altre tema.

Per votació popular, afegim «desbravar» com a variant del mot molt comuna.

(Redacció modificada en maig de 2024)

He llegit: «La dona forta», de Maria Beneyto

En la meua incursió personal per la narrativa valenciana del segle XX, he topat amb l’escriptora valenciana Maria Beneyto i la seua novel·la La Dona Forta, publicada per primera vegada en 1967. Pel títol i per l’època, i pel fet que l’autora fóra dona, m’imaginava que estava davant d’una espècie de manifest feminista, però no és exactament (ni molt menys) així. En el context de la repressió franquista de postguerra i de la misèria econòmica generalitzada, l’autora ens presenta una sèrie d’històries que giren al voltant d’un club els membres del qual són només dones. Una espècie de pensió, amb unes normes ben estrictes, on dones fadrines, separades o sense cap relació estable amb un home, organitzen conferències, cursos i fins i tot hi viuen. Algunes membres amb forta personalitat dominen la línia ideològica del club, mentre d’altres, més apocades, difereixen en silenci de les idees revolucionàries i incendiàries en contra del patriarcat que quatre oradores deixen caure a través de les reunions periòdiques que mantenen. Així, Beneyto ens ofereix les vides de diversos personatges, femenins la majoria, i les seues relacions, frustracions i conflictes interns. Hi ha la dona que vol esmerçar el seu amor ajudant xiquets orfes i desvalguts i que, sense mitjans per fer-ho, es casa amb un home ric que no estima perquè hi pose els diners; hi ha la model enamorada d’un home que vol a una altra, a la qual l’enveja la portarà a tirar per terra la seua carrera i la seua dignitat; la xicota que només vol cosir, escriure i servir el seu home i que no entén les idees del club; la xica amb tendències lèsbiques; la mare exigent que no sap comunicar-se amb el seu fill, i que veurà com aquest se li’n va de les mans fins que serà massa tard per dir «t’estime»; la dona escapada de casa, que abandona fills i marit, i que finalment se’n penedeix...

La mateixa Beneyto avisava en una introducció escrita més de 25 anys després d’haver escrit la novel·la, que la versió primerenca de l’obra era diferent de com definitivament va quedar, i sembla fins i tot lamentar que el lector puga trobar-la masclista. És cert que a mesura que lliges, en ocasions fa un cert tuf a masclisme. Especialment quant a la resolució dels conflictes, puix quasi tot personatge acaba doblegant el seu pensament o eixint del club per avindre’s amb un home que no ha fet l’esforç per canviar. La dona rebel esmaperduda redirigeix les seues regnes cap a el camí esperat per la societat. Així i tot, trobe que fóra injust etiquetar la novel·la de masclista i bandejar-la de la història literària valenciana (l’obra no s’ha reeditat des de 1990, deu ser això normal?). En perspectiva, i tractant de ser molt conciliador, crec que el que l’autora féu és ensenyar-nos els problemes amb què una dona espanyola de l’època es podia trobar, tant a nivell professional com familiar, i les maneres no sempre exitoses d’acarar aquests conflictes. Si hi ha alguna tesi, potser és que home i dona han de viure en situació d’igualtat, i que la lluita pels drets no ha de convertir-se en lluita de sexes, no ha de passar per l’odi al sexe contrari. Eixa, crec jo, seria la idea de Beneyto en aquell moment, i és natural que potser no reeixira al 100% a explicar-la, atés el context de censura i autocensura tan acusat com el de l'Espanya de l'època.