dissabte, 12 de març del 2011

Donem les gràcies

L’altra nit se’m féu tard a la ciutat i, davall d’una marquesina, una xica em va informar molt amablement sobre les línies de bus i els horaris nocturns. Van ser uns minuts de conversa en què deguí donar-li una certa confiança, ja que, malgrat ser jo l’única persona a eixes hores pel carrer i ella una xica sola, no tardà a contar-me on treballava i el bus que havia d’agafar. Finalment, com que cap combinació a eixes hores em permetia tornar a casa, vaig decidir caminar avinguda avall fins a una altra marquesina per provar sort amb una altra línia, així que em vaig acomiadar d’ella.

De camí, vaig adonar-me que havia oblidat donar-li les gràcies.

I això em féu pensar en el fet d’agrair. Un gest que costa tan poc de fer i que ens obri portes en molts sentits. Donar les gràcies fa goig a qui les dóna i fa sentir bé a qui les rep, és una manera de mostrar-li a l’altre que ens ha fet un bé i que n’estem contents. L’altre se sent afalagat i content de saber que ha regalat un bé. No vos estic parlant de gràcies falses, protocol•làries, sinó de les sinceres, les que denoten, exterioritzen i verbalitzen que som conscients que algú ens ha fet un «regal». Agrair facilita la comunicació entre dos, provoca un somriure, relaxa tensions, fa feliç i aplana camins en les relacions. El fet de no soler (o no saber) donar les gràcies o demanar disculpes ―sovint les dos coses van unides, crec jo, però això és un altre tema― fa que prescindim d’una ferramenta que ens ajuda a tindre èxit en les relacions socials, laborals i personals; i això pot inclús ―esta és una opinió força personal— suposar-nos una tara davant eixos aspectes tan importants de la vida.

Donar les gràcies no és la clau única de la felicitat, però és un exercici molt sa que a voltes oblidem. En desconec les causes, no sé si per algun prejuí, moda o tendència en la cultura mediterrània, o si potser interpretem que agrair és sinònim de mostrar-nos dèbil davant de l’altre… En qualsevol cas, a mi la gratitud em fa sentir bé, quan és sincera. Tu m’has ajudat; m’has escoltat quan ho necessitava; m’has fet un regal; m’has donat un consell: gràcies. M’agrada dir-ho i que m’ho diguen: Gràcies!

divendres, 11 de març del 2011

He vist: «Primos», de Daniel Sánchez Arévalo



El tràiler destaca la conya, però hi ha un rerefons ben seriós

Dos amics dels quals em fie me la recomanen, és una pel•li d’humor i jo crec que necessite riure, així que vaig dret al cine a veure Primos. El film té una estructura senzilla, recognoscible, on tots els personatges s’estableixen ràpidament com fitxes en un tauler d’escacs. De fet, posats a criticar i a traure-li pegues, podríem dir fins i tot que tracta de manera simplista no pocs temes. Però estaríem enfocant la crítica des d’un punt de vista erroni, perquè el que importa és que és una bona pel•li d’humor que, sorprenentment, toca qüestions de fons interessants i ben serioses; que fa riure i ―depén de com t’agarre― plorar alhora. I per a mi, barrejar humor amb drama és un èxit en qualsevol pel•lícula.

Un film de persones jóvens que no volen estar a soles ―i potser tampoc no saben estar sols―, que estan disposades a donar tot el seu amor i a entregar-se. Ara bé, a qui? I si ens decidim per eixa persona, qui ens diu que amb el temps no canviarem d’idea, o que ella ens abandonarà enlluernada per uns altres cants de sirena? Què és voler o estimar? Val la pena, amb tant de patiment? És estimar dependre d’un altre? És donar i rebre? És una cosa caduca?

dijous, 10 de març del 2011

Frases que u sent: «que tenga coche»

«Escucha, tía, déjate de niñatos y vamos a buscarnos un tío que tenga coche. Yo no me considero una preciosidad, pero no soy fea [...] Uno de 19 no; muy joven. Uno de 20...»

La xavala de 16 anys que parla pel mòbil en el bus

dimecres, 9 de març del 2011

La paraula de la setmana: «sagí»


Es diu sagí del greix d’un animal. El de porc s’usa en gastronomia, per exemple, per a fer dolços, com esta coca de sagí que vaig pescar l’altre dia en un forn, feta amb este greix, amb farina, sucre i ous. Mmm! Tan senzill i tan bo!

El sagí també es pot dir saïm. De fet, la paraula ensaïmada ve d’ací, és el dolç elaborat amb saïm.

Frases que u sent: «Ya está todo hecho»

«El primer músculo que hay que ejercitar es la lengua. Si a una mujer la tienes contenta con eso, ya está todo hecho».

Un mazas del gimnàs

dilluns, 7 de març del 2011

He vist: «23F, la película»


Fa uns dies aní a veure 23F, la pel•lícula que han estrenat en el 30 aniversari del colp d’Estat. El film és un seguit de situacions tenses, d’hòmens que es desafien els uns als altres amb la mirada, d’amenaces a punta d’una pistola que mai s’arriben a complir, de colps de telèfon que tallen converses de quatre paraules. Això és molt lluïdor i impactant els primers minuts, però prompte trobes a faltar que la cosa avance, saber alguna cosa sobre el context polític del moment, sobre els detalls de què no se sol parlar en cada aniversari, sobre les reaccions dels polítics, el que deien o pensaven durant el seu segrest en el congrés… un muntó de coses que jo hauria trobat interessant que es mostraren. O almenys alguna cosa nova.

No hi ha pràcticament cap diàleg de més de tres frases seguides, regna el silenci i es dóna per fet que l’espectador coneix la història. Evidentment, és probable que una part dels protagonistes d’aquell dia ―els polítics―, en situació d’ostatges, no tingueren massa possibilitats de parlar, però no crec que això siga una excusa. Potser hom no ha volgut atrevir-se a posar paraules en boca de personatges que encara són públics? En qualsevol cas, trobe que hi havia moltes maneres d’aprofitar les possibilitats didàctiques que potencialment té el film, però aquestes no s’han aprofitat. Sobretot perquè les generacions jóvens sapiem què va passar, i perquè aquell dia no quede només en la frase Quieto todo el mundo ―que de tant de dir-la sona a paròdia― i en els tòpics que es repeteixen cada any en la tele (que Carrillo no es va acatxar, etc.).

El rei, com no, molt campechano, controlant la situació en un dia tan complicat, i sempre amb temps per dedicar un somriure a muller i fill.

Ara bé, si cal dir una cosa bona de la pel•li, és el paper que interpreta Paco Tous en el personatge de Tejero. La mirada de boig, la tossuderia… l’espectador quasi arriba a sentir empatia per ell, després que entre un general i l’altre es vagen llavant les mans i l’enganyen per tractar de fer-lo a ell l’únic responsable del colp, quan ja se sap que aquest és un fracàs.