L’altra nit se’m féu tard a la ciutat i, davall d’una marquesina, una xica em va informar molt amablement sobre les línies de bus i els horaris nocturns. Van ser uns minuts de conversa en què deguí donar-li una certa confiança, ja que, malgrat ser jo l’única persona a eixes hores pel carrer i ella una xica sola, no tardà a contar-me on treballava i el bus que havia d’agafar. Finalment, com que cap combinació a eixes hores em permetia tornar a casa, vaig decidir caminar avinguda avall fins a una altra marquesina per provar sort amb una altra línia, així que em vaig acomiadar d’ella.
De camí, vaig adonar-me que havia oblidat donar-li les gràcies.
I això em féu pensar en el fet d’agrair. Un gest que costa tan poc de fer i que ens obri portes en molts sentits. Donar les gràcies fa goig a qui les dóna i fa sentir bé a qui les rep, és una manera de mostrar-li a l’altre que ens ha fet un bé i que n’estem contents. L’altre se sent afalagat i content de saber que ha regalat un bé. No vos estic parlant de gràcies falses, protocol•làries, sinó de les sinceres, les que denoten, exterioritzen i verbalitzen que som conscients que algú ens ha fet un «regal». Agrair facilita la comunicació entre dos, provoca un somriure, relaxa tensions, fa feliç i aplana camins en les relacions. El fet de no soler (o no saber) donar les gràcies o demanar disculpes ―sovint les dos coses van unides, crec jo, però això és un altre tema― fa que prescindim d’una ferramenta que ens ajuda a tindre èxit en les relacions socials, laborals i personals; i això pot inclús ―esta és una opinió força personal— suposar-nos una tara davant eixos aspectes tan importants de la vida.
Donar les gràcies no és la clau única de la felicitat, però és un exercici molt sa que a voltes oblidem. En desconec les causes, no sé si per algun prejuí, moda o tendència en la cultura mediterrània, o si potser interpretem que agrair és sinònim de mostrar-nos dèbil davant de l’altre… En qualsevol cas, a mi la gratitud em fa sentir bé, quan és sincera. Tu m’has ajudat; m’has escoltat quan ho necessitava; m’has fet un regal; m’has donat un consell: gràcies. M’agrada dir-ho i que m’ho diguen: Gràcies!
De camí, vaig adonar-me que havia oblidat donar-li les gràcies.
I això em féu pensar en el fet d’agrair. Un gest que costa tan poc de fer i que ens obri portes en molts sentits. Donar les gràcies fa goig a qui les dóna i fa sentir bé a qui les rep, és una manera de mostrar-li a l’altre que ens ha fet un bé i que n’estem contents. L’altre se sent afalagat i content de saber que ha regalat un bé. No vos estic parlant de gràcies falses, protocol•làries, sinó de les sinceres, les que denoten, exterioritzen i verbalitzen que som conscients que algú ens ha fet un «regal». Agrair facilita la comunicació entre dos, provoca un somriure, relaxa tensions, fa feliç i aplana camins en les relacions. El fet de no soler (o no saber) donar les gràcies o demanar disculpes ―sovint les dos coses van unides, crec jo, però això és un altre tema― fa que prescindim d’una ferramenta que ens ajuda a tindre èxit en les relacions socials, laborals i personals; i això pot inclús ―esta és una opinió força personal— suposar-nos una tara davant eixos aspectes tan importants de la vida.
Donar les gràcies no és la clau única de la felicitat, però és un exercici molt sa que a voltes oblidem. En desconec les causes, no sé si per algun prejuí, moda o tendència en la cultura mediterrània, o si potser interpretem que agrair és sinònim de mostrar-nos dèbil davant de l’altre… En qualsevol cas, a mi la gratitud em fa sentir bé, quan és sincera. Tu m’has ajudat; m’has escoltat quan ho necessitava; m’has fet un regal; m’has donat un consell: gràcies. M’agrada dir-ho i que m’ho diguen: Gràcies!
