dissabte, 25 d’octubre de 2008

El rock’n’roll en valencià - Home Fòssil



Aquesta setmana em va caure a les mans el tercer volum de Música en valencià – Gira 2008, un recull que, vaig pressuposar, representava el panorama actual de música feta en valencià. Personalment, si açò és així, confesse que la sensació després d’escoltar-lo és de decepció. I dic decepció perquè malauradament no m’ha sorprés res del que he escoltat. Tinc la impressió, després de veure diversos recopilatoris com aquest, que 1) en la temàtica, es perpetuen els tòpics, 2) el ventall d’estils és ben reduït i, llevat d'alguna excepció, el mateix. Quant al primer aspecte, el contingut líric: com a valencià que gaudeix amb la música, trobe a faltar lletres simplement escrites en en la nostra llengua, i tope massa sovint amb cançons del valencià, sobre el valencià o d’assumptes únicament valencians. M’explique: em fa la impressió que tot el que es diu en aquest xicotet món gira entorn al que podríem batejar com 'el monotema’, a saber: la presència continuada i obsessiva en els textos de nacionalisme de caire cultural-lingüístic i de reivindicació política. Tot això està molt bé, i respon a un panorama políticament i culturalment complicat, que provoca lògicament un estat perpetu de ràbia o pessimisme. És positiu expressar aquestes inquietuds a través de la música. Ara, el problema ve si no eixim d’ací, si açò es converteix en una moda, si ningú tracta de cantar en valencià "amb normalitat". Millor dit, a provocar la normalitat. Em referisc al fet que, un bon símptoma de normalització lingüística seria, precisament, l'existència d'un mercat de música en valencià amb un ventall més ampli d’assumptes quant a les lletres, on hi haguera més universalitat de temes, com a qualsevol música popular cantada en qualsevol altra llengua (enamorament, problemes socials, acarament de la mort, rebel·lia, despit amorós... el que vulgueu). Aquesta normalitat, pense que s'ha assolit a la música en català feta a Catalunya. No cal parlar de la música feta en castellà, on trobem tant un Alejandro Sanz com un Manolo Cabezabolo. Això és, per la meua experiència i percepció, el que falta en la música en valencià: diversitat per a obrir-se a tots els valencians i al món.

Però no només hi ha aquest corrent diguem-ne reivindicatiu. Hi abunda també el vessant folkòrico-humorístic, que podria estar representat per grups com Sva-ters o Bajoqueta Rock. Val a dir que he assistit a concerts d’aquestes bandes i m’ho he passat d’allò més bé, però pense que cal que hi haja alguna cosa més que açò si es vol arribar al gran públic. En definitiva, és una llàstima i un mal símptoma, en la meua opinió, que els grups valencians de cert renom siguen únicament els abanderats d’aquestes dues maneres de fer. Ben mirat, el fet que existisca un recull de música l’únic element vertebrador del qual és la llengua en què aquesta música és cantada, ja és un símptoma d’anormalitat... Però açò són figues d’un altre paner.

D’altra banda, és trist que, a vegades, grups que es vanten de cantar en valencià facen un ús de la llengua més aviat pobre, tant fonèticament com quant a vocabulari, ple de barbarismes, cosa que els posa vergonyosament en evidència.

Quant a l’aspecte musical, ja es dedueix que no m'hi trobe còmode. Insistisc, sobretot en aquest sentit, la meua és una percepció forçosament personal. Ja ho diu el refrany, no és polit lo polit, sinó lo que agrada: Estic segur que els fans de l’ska i de certa música de cantautor, deuen estar pagadíssims amb la creació en llengua autòctona. No és aquest el meu cas. No trobe grups de rock valencians que canten en català que m’arriben a dir alguna cosa. Estaré molt desinformat, equivocat? Tant de bo algú m'ho faça veure. En cas contrari, l’escena la veig malament...

Amb tot, hi ha alguna cosa més, ni que siga a nivell underground. Em sorprén que hi haja bandes que porten ja uns anys en escena i que, malgrat això, resten pràcticament en l’anonimat mediàtic o fora dels festivals més importants. Un exemple pot ser la banda Home Fòssil, de Quart de Poblet, que vaig tindre l’oportunitat de veure anit en directe a la sala Durango de Meliana. El seu estil em recorda, sobretot, rockers com els suecs Hellacopters, amb tocs popers (si Sopa de Cabra tenien l’Empordà, Home Fòssil té Dénia). A estones fins i tot recorden a bandes del primer heavy-rock com Black Sabbath o Rainbow. Deu ser la ràbia del directe?

Crec que, sense ser la quinta essència del rock’n’roll, aquest grup almenys aporta aire fresc al panorama del rock valencià, i a més, es desmarca de les espirals que jo dic polititzadora i folklorico-humorística. D’altra banda, és d’agrair que en les seues lletres facen un ús impecable del la llengua, de la qual cosa alguns grups haurien de prendre nota. Desconec perquè no han tingut més ressò (no s'han sabut menejar, no s'hi impliquen, mala sort, pocs diners... qui sap!) i és una llàstima. En escoltar-los, sovint em pregunte: Per què aquests xics no apareixen als reculls de música en valencià?

Podeu comprar la maqueta/disc de la banda al rock bar El Temple, a Quart de Poblet.
Escolteu més temes d’Home Fòssil al seu Myspace
Vegeu vídeos d’alguns dels seus concerts

dimecres, 22 d’octubre de 2008

Propaganda anti, maneres de fer

Arran de l'aclucada d'ull que m'ha fet Andrés Verdeguer des del seu blog, sense saber-ho m'ha donat peu a parlar d'un assumpte que em pegava voltes al cap aquests dies. Es tracta de la nova propaganda del PP que ens sorprén amb el més pur estil anti (em va recordar a les del tipus España 2000) que s'ha escampat en forma de pancartes situades, entre d'altres, al llarg del carrer Sant Vicent de València. Ja que hi passe cada matí, lamentablement me les he de papar. Ací teniu la imatge original de la campanya (que no té desperdici) i davall vos deixe una imatge manipulada, creada per Andrés arran de la graciosa ocurrència d'un blogger que s'ha permés d’oferir una rèplica als peperos, ni que siga a través de la xarxa i en clau d’humor. Pretenen que se'n facen moltes versions alternatives de la imatge, a veure qui s'anima, que jo amb el Photoshop...



Açò m'ha recordat inevitablement una altra campanya de la Generalitat (és a dir, altra volta el PP) que està ara mateix en marxa, arreu València, en forma de banderoles lligades als fanals. Es tracta de la campanya Somcomunitat, que es materialitza en diversos eslògans de la més típica autocomplaença i falta de crítica autòctona, el missatge dels quals es podria resumir en un sol eslògan: Semos los mejores. Si aprofundiu en la pàgina web de la campanya, veureu la coentor del món feliç que ens volen vendre. Al cap i a la fi no és altra cosa que propaganda, un autobombo de la Generalitat ―en la pràctica de la gestió que el PP fa d’aquesta― que ha costat i costa diners de la butxaca de tots nosaltres. Cal dir que de passada, el nostre govern ens torna a fer el favor de recordar-nos quines són les nostres maleïdes ―perdoneu― senyes d'identitat. Bé, adonem-nos de quina classe de dirigents tenim, parlem-ne, i tractem de no amargar-nos i engolir saliva. Ja vindran temps millors.