divendres, 5 de juny del 2009

La paraula de la setmana: «sofraja» (o «sofrage»)



Aquesta paraula l’aprenguí en una conversa amb una xica d’un poble de l’Alt Maestrat, i espere no oblidar-la. La «sofraja» és la part de la cama o del braç oposades respectivament al genoll o al colze, anomenada en llenguatge específic «buit popliti». Les sofrages, cite textualment, «estan localitzades visualment pel séc horitzontal del plec de flexió [del genoll] en el centre, i per les dues línies verticals que marquen els tendons a banda i banda, més obscures que la pell llindant. Les àvies deien a les joves 'el vestit és massa curt, se't veuen les sofrages', i la seua bellesa és paràmetre indicatiu de la bellesa de la persona, com la brillantor dels ulls, com la tensió de la pell, com la fermesa de la carn». No puc estar-hi més d’acord. No trobeu que les sofrages poden ser una bellíssima i suggerent part del cos? Ni que siga només per això, val la pena recordar la paraula.

«Sofraja» ve del llatí suffrāgo, derivat de frangĕre 'trencar', pres en el sentit de 'plegar la cama'. El diccionari prescriu que és un mot femení, tot i que sembla que en certes zones es concep com a masculí (el sofrage / els sofrages). A més a més, depén de quin diccionari utilitzem, el mot s’aplica només als animals, o indiferentment a animals o a persones. Un sinònim d’aquesta paraula, per cert, és «garreta».

dimecres, 3 de juny del 2009

He llegit: «The Scar of David», de Susan Abulhawa


Si vos interessa el tema del conflicte a Palestina vos recomane la novel·la «The Scar of David». És un recorregut històric del conflicte araboisraelià des dels anys quaranta fins a quasi l’actualitat (2002), a través de la història d’una família de palestins. És l'any 1941, Yehya és un palestí que viu del cultiu de l’oliva amb la seua família a Ein Hod, un poble petit situat al nord del que avui és territori israelià. Hasan, el seu fill, intel·ligent i ple d’inquietuds, coneix un bon amic jueu, Ari. A tots dos els uneixen uns forts lligams d’amistat, malgrat diferències de religió i de llengua. Però l’esclat de la violència de les incursions israelianes, la creació de l’Estat d’Israel i el posterior exili dels palestins a camps de refugiats separarà els dos amics. Hasan es casarà amb Dalia, una beduïna amb qui tindrà tres fills: Ismael, Yousef i Amal. Aquests patiran destins ben diversos: En una de les incursions, el jove Ismael serà segrestat per un soldat israelià, que el lliurarà a la seua muller incapaç de tenir fills, l’educarà d’acord amb les creences i la ideologia dels colons jueus, i li posarà de nom David. Yousef heretarà la bondat i la intel·ligència del seu pare, i formarà part activa de la vida del camp. Els anys passen al camp de refugiats de Jenin, a Cisjordània, on la família ha hagut de fugir, i encara no poden tornar al seu poble ni a treballar la que sempre havia estat la seua terra. Noves generacions de palestins hi naixen, com Amal, que desenvoluparà la nostàlgia per un país i una normalitat que mai no ha viscut. La seua vida serà el testimoni de qui no ha conegut més que una família destrossada, la vida del camp i contínues guerres que l’obligaran a emigrar; una vida, però, que gaudirà del regal de l’amistat. El seu germà Ismael (David), en canvi, ignorant dels seus orígens, s’enrolarà en l’exèrcit israelià i prendrà part en les atrocitats perpetrades contra els palestins, fins i tot contra el seu propi germà, Yousef. David, però, té una cicatriu a la cara i uns trets físics que tard o d’hora el relacionaran amb la seua família biològica.



Amal viurà a un orfenat a Jerusalem i posteriorment una bona part de la seua vida als EEUU, país al qual mai no sabrà adaptar-se. Tornarà a Beirut, al Líban, a treballar en un camp de refugiats i s’hi casarà. Però la guerra tornarà a perseguir-la i haurà de tornar embarassada als EEUU, on tindrà i educarà la seua filla Sara. Mentrestant Yousef, arran de l’assassinat de la dona de la seua vida i del seu futur fill, perd tota esperança de ser feliç, el desig de venjança el supera i es converteix en un terrorista perseguit. Sara, la filla d’Amal, desitjosa de trobar els seus orígens i la seua identitat, tractarà de convéncer sa mare per tornar a Palestina. Amal, commoguda per la recent coneixença del seu germà David, reconciliada amb el seu passat i afectada per la nostàlgia pels seus familiars, hi accedirà. Per uns dies, la felicitat tornarà a les seues vides. Però la barbàrie i la desraó de la guerra els encalçaran, i només les noves generacions sobreviuran per assegurar que la història no es repeteix.

A la novel·la es veu bastant bé el tema del penediment dels jueus israelians, i també la desesperació d’alguns palestins, que els duu a la venjança i a cometre accions violentes.

Vos passe un blog amb informació de Susan Abulhawa, l'autora