El límite del bien

L’altre dia estava fent la màquina de step al gimnàs. El lloc a vegades pareix una casa de bojos, la contaminació acústica és aclaparadora: el so de tres televisions que emeten simultàniament tres canals diferents, juntament amb la ràdio més comercial i el soroll de la classe d’spinning del costat, fan del gimnàs un lloc poc adequat, trobe jo, per al sa cultiu del cos i la relaxació de la ment. Sumeu-hi la gent que, damunt, porta auriculars. Una bogeria, un estrés, un niu de formigues assassines. Amb tot, entre aberracions de la ràdio fórmula que, més deixar-me indiferent, fins i tot directament em repugnen (quiero entrar a tu garito con zapatillas, per favor…), de tant en tant posen algun tema comercial però interessant que anima i recondueix el nostre ritme cardiovascular. La de l’altre dia va ser El límite, de La Frontera. Una cançoneta clàssica d’estes senzilletes, encomanadisses, d’un grup que mai has escoltat amb atenció, però que no saps ben bé perquè (potser activa algun ressort de la memòria?) et posa momentàniament de bon humor. Quatre acords, quatre tocs de bateria, tornada senzilla amb cors, una bona veu (no estrident , ni adolescent, ni apegalosa…) un solet de guitarra i… oh sí, un sempre sensual solo de saxo. Abans el saxo l’usaven moltíssims grups de pop i de rock. Què ha passat ara? Bo, ara hi ha Fito, és cert, tot i que totes les seues cançons siguen tan… similars, diguem-ne. Però això són figues d’un altre paner. Doncs això, el límite del bien.

Ganes de xarrar al bus

Estic a l’autobús, de camí a la faena. M’assec davant, prop del xofer, i em pose a llegir. En una de les parades, s’obri la porta però el senyor major que hi ha davant no puja. ¿Este va a la calle Cuarte? Una vegada més, constate dues coses: 1) que aquest nom tan coent per al carrer Quart està, malauradament, encara vigent 2) que la gent prefereix aturar el bus i preguntar al conductor “què he de fer per a arribar ací” en comptes de llegir l’itinerari exhaustiu que hi ha, tan ben explicat, a la marquesina. Açò darrer passa tots els dies. Deuen ser les escorrialles d’una societat fins fa no tant analfabeta? O és tal volta el caràcter mediterrani, eixa desimboltura que prefereix el tracte humà en comptes de la freda lectura d’un fullet informatiu? O potser només són les presses…

El conductor, com és el seu costum, queda mut davant la pregunta del transeünt, i només quan aquest repeteix la pregunta, aquell contesta amb algun monosíl·lab quasi inintel·ligible. L’home puja i en comptes d’anar cap al fons, es queda al costat del xofer. «Fa calor hui, eh», diu, ara canviant a valencià. En vista que el conductor passa absolutament d’ell (que per cert, aquest conductor, quan parla, ho fa en valencià), el iaio entra cap a dins i es posa just enfront meu. Em parla somrient i em diu que el carrer Quart és prop però no li abelleix caminar. Somric. «Amb esta calor!». «Veges», dic jo en solidaritat. Té ganes de xarrar i a mi els iaios (si no estan sonats) em desperten curiositat. En veure el feix de papers enquadernats que tinc a la mà, em pregunta «T’examines?». Li dic que «una cosa així, sí». No m’ha sentit bé, està un poc sord. Desistisc llavors d’explicar-li el que realment estic fent, perquè entre la sordesa i la proximitat de la seua baixada, la comunicació seria un desastre; i ací estem per matar l’estona i compartir quatre mots amables, si pot ser, amb un somriure. «Francés?», insisteix. Deu haver vist alguna apòstrof, pense jo. «No, valencià». «Però tu eres valencià, no?» «Sí, home», dic jo. «Pos això ho tens ja sabut!». Somric. Em fa una palmellada amical, quasi afectuosa, en el muscle, i baixa en la seua parada del carrer Quart.

La paraula de la setmana: «engrunsadora»

Una xica engrunsant-se. Foto cortesia d’Alvaro Sanz: La ventana de Nanook

Una engrunsadora (o agrunsadora) és un seient que penja de dos cordes o cadenes fortament fixades a una biga, un travesser o una branca, que s’usa per a engrunsar-se, és a dir, moure’s de forma rítmica en un moviment de vaivé.

Les engrunsadores són uns elements típics dels parcs infantils, als quals a sovint nos referim amb el castellanisme columpio; però engrunsadora és encara una paraula ben viva que vullc reivindicar. 

També s’anomenen engrunsadores els balancins, les cadires amb potes acabades en forma arquejada que fan un moviment oscil·latori.

Engrunsar-se és la paraula valenciana que designa eixe moviment de vaivé; els catalans, amb el mateix significat, gasten la forma gronxar. Quant a l’orige del mot, pareix que hi han diverses teories: una diu que ve de gronz, que seria l’onomatopeia del moviment i de la remor monòtona del bressol quan l’engrunsen; una altra diu que la paraula és de base indoeuropea krontio, que hauria donat *cronticare (d’ací gronxar en els parlars del nord) i *crontiare (d’ací gronçar —grunsar/gronsar— en els del sud).

(Redacció actualitzada en octubre de 2024)

Com un arc de sant Martí en la foscor

Supose que és un poc com l’efecte Michael Jackson, que tot just va morir tothom tornava a sentir la seua música i a comprar els seus discos. Anaves pel carrer i senties com Billie Jean sortia dels altaveus dels cotxes pertot arreu. Això passa un poc, però a molt més petita escala, és clar, en l’ambient heavy. Lliges comentaris en blogs, sents parlar de concerts homenatge (al Port de Sagunt n’hi ha un)… Per la meua part, hui recorde una vegada més el petit gran home que va ser Ronnie James Dio, que traspassà fa a penes quinze dies. Vos pose Rainbow in the Dark, un tall del concert que la seua banda féu per al programa de televisió Rock Palace en 1983, quan s’estrenava aquella formació. A banda de l’excel•lent actuació, hi veig un home sembrat, feliç (mireu el somriure al minut 3.15), sempre agraït amb el seu públic… A mi, entre unes coses i altres, se’m posen els pèls de punta.

Quan els teus dimonis no et deixen estar, com diu la cançó, sempre hi ha una bona dosi de rock’n’roll (una dosi d’energia) que pot ajudar a llevar-te’ls de damunt.

When there's lightning – you know it always brings me down
Cause it's free and I see that it's me
Who's lost and never found
I cry for magic - I feel it dancing in the light
But it was cold - I lost my hold
To the shadows of the night

Quan cauen llamps, saps que això sempre em deprimeix
Perquè ells són lliures i veig que sóc jo
El qui està perdut i mai no es troba
Clame a la màgia, la note ballant en la llum
Però feia fred, m’he deixat anar
A mercès de les ombres de la nit

There's no sign of the morning coming
You've been left on your own
Like a Rainbow in the Dark

Cap senyal anuncia l’alba
T’has quedat tot sol
Com un arc de sant Martí en la foscor

Do your demons - do they ever let you go
When you've tried - do they hide -deep inside
Is it someone that you know
You're a picture - just an image caught in time
We're a lie - you and I
We're words without a rhyme

Alguna vegada els teus dimonis et deixen estar?
Quan ho has intentat, s’amaguen al més profund
Són algú que tu coneixes
Ets una foto, tan sols una imatge parada en el temps
Som una mentida, tu i jo
Som paraules sense rima

(repeteix tornada)

When there's lightning - it always brings me down
Cause it's free and I see that it's me
Who's lost and never found
Feel the magic -feel it dancing in the air
But it's fear - and you'll hear
It calling you beware

Quan cauen llamps, saps que això sempre m’afona
Perquè ells són lliures i veig que sóc jo
El qui està perdut i mai no es troba
Sent la màgia, sent-la ballar en l’aire
Però és por, i sentiràs
Com et crida perquè vages alerta

La bona acció del dia (?)

Ahir el meu cunyat ens va portar del xalet una bossa plena d’albercocs que pressupose boníssims. En obrir la bossa, però, hi havia un regalet entre els fruits grocs, quasi ambarins, de tan madurs. Un caragol. Si no m’enganye era un moro, marró castany amb ratlles més clares. Passí una estona ocupat en altres coses, es féu tard i no sabia què fer-ne, del caragol. No estava disposat a matar-lo i pensí que el pobret es mereixia, després de tant de tràngol, posar-lo en llibertat. L’agafí i em va costar, s’havia quedat apegat al colador de plàstic on havíem posat els albercocs, supose que per rentar-los. Com no amagava la molla, pensí que potser estava ja moribund, i el posí un segon davall el raig de l’aixeta per humitejar-lo un poc i veure si espavilava. Mentre baixava en l’ascensor amb la bossa de fem en una mà i el caragol moro en una altra, vaig adonar-me del temps que feia que no agafava un d’aquestes bestioles vives. Et vénen records de iaios, d’altres xalets, d’una olla roja, de passeigs pels marges dels camins i d’olor de terra mullada. Contra el que esperava, mentre baixàvem, el caragol treia la seua superba molla, el seu llom, eixe múscul bavós de dibuix tan particular. La bestiola estirà els seus ulls i em mirava, es recargolava fins besar-me el dit polze, com donant-me les gràcies. O potser simplement estava acollonit. Jo tractava de trobar-li les ninetes. En arribar al carrer no sabia ben bé on deixar-lo, com si estiguera posant-lo davant de mil perills pitjors que el banc de la meua cuina. (Que poca idea en tens, vaig pensar). ¿Tal volta el solar, entre la brossa i algunes escombraries? (que no són la mateixa cosa). No, allò deu estar ple de rates, gats, i fins i tot les maleïdes panderoles, que estan pertot arreu. Se’l cruspirien, no duraria ni una nit. A més, volia posar-lo sobre una fulla, un bon pàmpol on poguera descansar tranquil, i la brossa del solar són tiges primes i seques; segur que si el deixava allí cauria en terra i l’atacarien les formigues. Finalment vaig decidir deixar-lo en l’escadussera bardissa que envolta el parc de grava rere la meua finca. Recordava haver vist un altre caragol un dia, perdut, fent un arriscat passeig per la vorera. Sobre la fulla un arbust amerat de pixum de gos el vaig deixar, que això sí que estava humit, però me n’aní a casa pensant si l’àcid úric li seria perjudicial.