dissabte, 5 de març de 2011

Les parets parlen: «Animalets»

De maulets a animalets

Sempre m’ha agradat la paraula «animalet», així, amb el diminutiu, per a expressar, de manera condescendent, que algú és un terròs o un ignorant, però que manca de males intencions. Altra expressió similar ―tradicional en la meua família― és «tros de carn amb ulls», que potser és menys elegant ―si és que la primera n’era, d’elegant― i fins i tot pot ser ofensiva. Però no passa res, perquè tot queda en casa.

Amics castellanoparlants usen amb naturalitat expressions com alma de cántaro i alma cándida, que sonen molt bé, però són tan castisses i idiomàtiques que jo no em sentiria còmode usant-les.

I bé, quant a la pintada de la foto, la història de sempre. Tu plantes la teua bandera i jo la transforme en la meua, tu poses el nom que vols per al país i jo l’esborre i hi escric el meu, tu poses el teu lema i jo me’n ric. Dos posicionaments polítics oposats, en la marginalitat política, mentre són uns altres els qui remenen les cireres.

divendres, 4 de març de 2011

Lectures de casualitat: «L'Auca del senyor Esteve»


Fa unes setmanes, estava regirant una xicoteta biblioteca familiar on no esperava trobar res en català, i em vaig trobar l’edició que veieu de L’auca del senyor Esteve, un llibre que d’altra manera potser no hauria llegit. En un català col•loquial i prenormatiu ―jo m’he entretingut subratllant els los neutres― Rusiñol hi conta la vida insípida d’un mercer barceloní, des que naix fins que mor; una persona que des de xiquet viurà només per a la botiga, que no tindrà inquietuds, ni entreteniments ni passions. Farà tot com pertoca, com s’espera de la seua classe, i no es casarà per amor, sinó amb qui convé. Esteve és incapaç de sentir, d’improvisar, d’emocionar-se; no voldrà veure res més enllà de les parets de la botiga, del paper d’hereu del negoci que li ha sigut assignat per naixement. Però a l’Esteve li eixirà un fill que voldrà ser artista, i això trastocarà els seus plans.

Em fa la impressió que Rusiñol escrigué açò com a acte catàrtic perquè, davall de la ironia i fins i tot l’humor amb què conta la vida de l’Esteve, entreveig una mala llet, unes ganes de vilipendiar aquesta classe social i totes aquelles persones que impedeixen als seus fills ser lliures i fer el que vulguen amb les seues vides.

[…]

L’altre dia creuava la Via Laietana camí cap al Born. Llavors vaig veure el cartell: Ribera. El barri del senyor Esteve. Casualitats de la vida, ja he aprés que aquesta zona es diu així, i potser m’ha sigut fàcil imaginar entre aquests carrers la merceria d’Esteve. En una cantonada, una guia turística, amb un accent català verament genuí ―no barceloní, sinó farcit de neutres de veritat―, explica als turistes com eren la vida i els negocis dels jueus del barri.

dimecres, 2 de març de 2011

La paraula de la setmana: «galló»


Un galló, com sabeu, és cada una de les parts en què està naturalment dividida la part comestible d’un fruit, com la taronja, per exemple.

Ara bé, la paraula galló s’usa també, en valencià col•loquial, per a designar el clítoris. Tampoc no és estrany que, per extensió, alguns parlants usen la paraula per a anomenar la vagina sencera.

dimarts, 1 de març de 2011

Aigua estancada


Si vos estimeu la vida, no begueu d’estos dispensadors

Diuen que cal anar molt a espai amb què mengem i què bevem quan estem fora. Però clar, només recordem Santa Bàrbara quan trona. Tu sempre portaves damunt la teua pròpia botelleta d’aigua —quan u parla molts minuts seguits és bo humitejar la gola— però amb les presses te l’has deixada i creus que per una volta no passa res si beus del dispensador de l’oficina. Mai te n’has fiat, però com el dia anterior també begueres i no passà res, hi confies. La marraixa està buida, però no fa res, el dispensador té una nevereta on sempre queda un poc d'aigua —això sí, freda. En beus un parell de gots.

I als vint minuts comencen uns rots que tractes de dissimular. Ixes al carrer, t’esperen en un altre lloc. Creus que ha sigut el guisat de peix de migdia, però amb una telefonada comproves que la família es troba bé. Pels volts de la plaça de l’Ajuntament, et vénen uns aires inusuals. Ja és massa tard per celebrar-hi mascletades. En el tren comences a sentir angoixa, i a l’altre lloc on t’esperen, aguantes el tipus com pots. La panxa se t’unfla com un globus, com si t’hagueren ficat un gat de cotxe que s’obrira fent pressió cap al pit i cap al ventre.

A casa, el dolor, la sensació d’unflor i els efectes de la febre et fan desesperar. Ja no recordaves què era això, pensaves que tenies una salut de ferro i ara un glop d’aigua t’ho ha desbaratat tot. Has passat una de les pitjors nits que recordes, entre dolor, suor, malsons i tractant d’excretar eixe mal que se t’havia ficat dins. I a mi, els pensaments se’m tradueixen de seguida en paraules, i les paraules, entre deliri i deliri, em solen remetre a alguna cançó.


diumenge, 27 de febrer de 2011

Frases que u sent: «Mickey o Bob Esponja»

«Aunque pusieran de candidato a Mickey Mouse o a Bob Esponja, en Valencia el Partido Popular seguiría ganando por mayoría absoluta».

Esther Palomera (periodista de La Razón) a Los Desayunos de TVE