diumenge, 14 de novembre de 2010

He llegit: «La barraca», de Vicente Blasco Ibáñez


Ja tocava que Blasco Ibáñez deixara de ser, per a mi, tan sols el nom d’una avinguda, d’un Campus universitari o d’un personatge del passat que coneixes sumàriament pel que han dit d’ell uns altres. Així, un amic em deixa la novel•la La barraca, que llig i afig a la meua llista de lectures diguem-ne clàssiques inajornables, de tot allò que diuen que cal haver llegit.

Per als qui no coneixeu la novel•la i perquè vos en feu una idea, n’hi ha prou amb dir que es tracta d’una història d’injustícies, venjances i odi en el context de la vida masovera i esclava dels llauradors de l’horta d’Alboraia del segle XIX.

Ja m’esperava que la manera d’escriure de Blasco fóra naturalista, de descripcions detallades dels paisatges naturals i humans de l’Horta: la lluminositat, la remor les séquies, la rutina de la família camperola… El que no esperava tant és que es tractara d’una prosa tan simple. De fet, durant la lectura no he deixat de tindre la sensació d’estar llegint un conte, un conte llarg*. Deu ser l’omnipresència de la veu narradora, que explicita i fa evidents els sentiments dels personatges, en comptes de deixar que ells s’expliquen per si mateixos ―açò la veritat, li lleva un cert encís―; deu ser l’acció que passa a pressa per l'absència de subarguments. No ho sé. Supose que aquestes característiques són típiques de l’època i també naturals en una obra literària que havia d’esdevindre tan popular.

La segona sorpresa ha sigut el nivell de violència explícita i sagnant que mostra en alguna ocasió, d’un gore que realment sorprén. De fet, la violència és la guinda del pastís, la vàlvula d’escapament o resolució dels dos principals conflictes de la novel•la.

Blasco Ibáñez escrigué aquesta obra en castellà, però el món i els personatges de què parla són 100% valencians i valencianoparlants com ell. Això es reflecteix, entre d’altres, en un aspecte que resulta un tant conflictiu: els diàlegs. Els personatges parlen en valencià, però poc ―quasi tot ho diu el narrador― i amb frases brevíssimes ―oportunament marcades amb cursiva―, de manera que un lector que no conega la nostra llengua puga entendre fàcilment. També s’usen traduccions a peu de pàgina. I m’ha resultat curiós i un tant postís que quan és inevitable un diàleg més llarg, l’autor recorre ―en castellà― a una espècie d’estil indirecte, posat entre cometes: una veu que no se sap ben bé si és del narrador o del personatge.

Un fragment que m'agradà, quan el dur de Pimentó exterioritza, en soledat, el dolor per la seua desgràcia:

Y al tener de repente la visión clara de su desgracia, al pensar en el pobre Pascualet, que a tales horas estaba aplastado por una masa de tierra húmeda y hedionda, rozando su blanca envoltura con la corrupción de otros cuerpos, acechado por el gusano inmundo, él, tan hermoso, con aquella piel fina por la que resbalaba su callosa mano, sintió como una oleada de plomo que subía y subía desde el estómago a su garganta.

Los grillos que cantaban en el vecino ribazo callaron, espantados por un extraño hipo que rasgó el silencio y sonó en la oscuridad gran parte de la noche, como el estertor de una bestia herida.

*Efectivament, La barraca és basada en un conte del mateix Blasco Ibáñez anomenat La venganza moruna.