Asseguda davant teu, et conta que l’any vinent estudiarà l’últim any de carrera fora, en un país europeu. Et mostra les diverses destinacions possibles i t’explica, il•lusionada, les condicions prometedores de la seua tria. Tractant de no sonar paternalista, li vaticines que passarà un any formidable. Ho saps per experiència, li dius; li dius que serà bonic aprendre una altra llengua i conéixer una altra cultura, que aquest any la canviarà i que, quan acabarà i almenys durant un temps, no voldrà sentir parlar de tornar a viure a València. N’ets conscient: li estàs amollant una rastellera de tòpics que, tanmateix, en certa manera, són veritat. Ella, satisfeta, et parla de les experiències positives que altres estudiants d'intercanvi li han contat.
Mentre parla, calcules que tan sols tens quatre anys més que ella, però notes la diferència, físicament i psicològica. No, no és igual que les xiques de la teua edat. Igual que en ella, ho has vist en desenes de xiques en aquest campus: la frescor en la cara, la innocència en el somriure, la pell llisa amb una brillantor quasi adolescent que, inevitablement, prompte perdrà. Fins i tot porta una motxilla com la que duia a l’institut de secundària, del qual va eixir no fa tant de temps. No, no és igual: les de la teua edat dosifiquen els somriures i tenen un aplom i una bellesa que ja és de dona. Tenen, potser, també, una altra cosa que encara li manca a ella: la preocupació del llicenciat, l’angoixa pel futur.
