dijous, 11 de març del 2010

Les parets parlen: «Espanya ens roba»


Espanya ens roba, diu este contenidor de l'Avinguda d'Ausiàs March

Hui inicie una nova secció en el blog, l’anomenaré «Les parets parlen». Em pareix curiós com les parets i superfícies merament arquitectòniques dels carrers de pobles i ciutats a vegades es convertixen en espais d’expressivitat a on ciutadans anònims manifesten reivindicacions (No a la guerra), el seu art, les seues declaracions amoroses (Gordi te amo) o simplement el seu nom (Rafel was here). Entenent-ho en térmens d’expressió i opinió, i salvant les distàncies, podríem dir que hi ha qui utilitza –utilitzem– els blogs per a dir qui som i què pensem del món, i hi ha uns altres que ho fan públic a la manera clàssica, simple i primitiva, de purs homínids: escrivint sobre una paret

Alerta, no vullc ara promoure o posar-me de part dels bandarres –val, deixem-ho en adolescents, que tots ho hem fet– que embruten parets amb els seus tags o gargots dels que causen un greu perjuí econòmic i estètic sobre les parets de pobres botiguers o veïns d’un immoble amb el sol objectiu, va i estúpid, que tots conegam el seu nom o pseudònim. No, a mi això no m’agrada. Ara bé, siga en un lloc que causa dany o en un altre que «no fa mal a ningú», és cert que a vegades s’hi escriuen coses molt interessants. 

M’interessa com moltes pintades reflectixen ideologia o, dit d’una altra manera, són inclús un reflex de l’opinió pública, possiblement la més marginal, la que no troba espai en els mitjans de comunicació convencionals. En fi, no cal posar-se tan transcendentals: hi ha pintades que ens fan riure, que ens causen simpatia o antipatia, pintades que ens fan feredat, i pintades que, simplement, ens criden l’atenció. Doncs ad açò dedicarem esta secció –que per cert, no promet que siga setmanal, com alguna altra–: a mostrar-vos pintades i a comentar-les.

La pintada que veeu dalt m’interessa per transgressora i per la reacció que ha tingut. D’un dia a l’altre apargueren, en el carrer de sant Vicent de València (i pareix que també en altres llocs de la ciutat), unes sis o set pintades amb el curiós missatge «Espanya ens roba». No entraré en les disquisicions sobre inversions autonòmiques o estatals –que desconec– que hagen pogut motivar la pintada, però sí sobre el tema identitari, que és ben palés. I és que, d’acord amb la pintada, Espanya és una cosa i nosaltres (el valencians, pressuposem) una altra diferent; i no només això, sinó que eixa Espanya –que no som nosaltres– ens està robant alguna cosa. Ens agrade o no, almenys la primera assumpció és meridianament contrària a l’opinió de la majoria de valencians, que crec jo –i ho diuen les urnes– se senten profundament espanyols (siga el que siga això de «sentir-se espanyol»). Tal volta el missatge era massa dur per suportar-lo molt de temps, i per això les reaccions no s’han fet esperar: en uns pocs dies, la majoria de pintades han desaparegut o bé han sigut modificades per algun ciutadà ofés.

Així apareixia la que hi havia en una parada de bus. Tot un clàssic:


Cataluña Espanya ens roba

Un altre matisant el missatge, més conciliador i, curiosament, en valencià:

Els polítics, tots Espanya ens roba

(Redacció modificada en octubre de 2024)

diumenge, 7 de març del 2010

La paraula de la setmana: «llepó»

En esta carta, un subordinat adula el seu superior

Llepó és la paraula que utilitzem en valencià per a referir-nos a un adulador, a la persona que afalaga servilment ad algú per a guanyar-se la seua voluntat. En català també es pot dir –amb més o manco grosseria– llepa, llepaire, llepaculs, rentacares o llagoter. El mot ve del verb llepar (fregar amb la llengua), i a sovint s’utilitza quan l’adulador està en una situació d’inferioritat de classe respecte de la persona adulada. Vos pose un parell d’exemples trets d’internet:

Hi ha qui és valencià i sap qui és son pare i sa mare i hi ha qui és valencià i vol ser espanyol alhora, és a dir un llepó de l'amo, perquè això és Espanya respecte de nosaltres: l'amo fill de puta.

Mi abuelo me contó una clasificación que hacían los recolectores de naranja de la gente. "Eixe és un llepó". El concepto de mamón (llepó es un chupón), para aquellos esclavos que se doblegaban ante el amo.

Comentari en un fòrum anarquiste

A més de tota una ringlera de substantius més o manco sinònims amb el sentit de llepó o adulador, també hi ha en valencià diverses maneres de referir-se a l’acció d’adular, de comportar-se de manera complaent amb una altra persona. Per exemple la locució «ballar els nanos» [ad algú], o siga, riure-li les gràcies, afalagar-lo quan el tenim davant, per a quedar bé. Esta expressió ve de la tradició dels gegants i nanos, del costum d’anar els nanos a ballar davant de les cases principals per a obsequiar els senyors en la festa del Corpus. Altres expressions amb el mateix significat són garbellar l’aigua ad algú o fer la gara-gara. En qualsevol cas, tenim prou expressions i paraules en valencià per a expressar esta idea, de manera que podem estalviar-nos el castellanisme ser un pelota, o hacer la pelota, puix podem dir «ser un llepó» i «ballar els nanos».


Ha ha, però tampoc has canviat tant des del col·legi! (Este llepó no usa la tàctica més adequada)