dijous, 16 de juny de 2011

Repte per la Via verda


La Via verda entre parets de roca.

Em van plantejar el repte i m’ho vaig pensar més de dues vegades. Eixir de tant en tant a voltar amb bici a la muntanya unes quantes hores com a entreteniment és una cosa que he estat fent els darrers mesos, però fer una etapa de vora 100 quilòmetres en un dia (dels quals la meitat són de pujada) amb un grup de vint-i-set addictes* a l’spinning, al ciclisme i a la bicicleta de muntanya és una altra cosa, que suposava per a mi realitzar una heroïcitat o, millor dit, una barbaritat o una imprudència física.

Eixim des de Geldo, localitat un poc més avall de Sogorb, la capital de l’Alt Palància. Però… iep! Primer impediment: quasi només traure la bici de la furgoneta dues persones ja han punxat. Jo en sóc una, i em quede mirant, com un estaquirot, mentre un voluntari del grup s’ofereix a canviar-me la càmera, cosa que fa en uns quaranta segons. Sortejat este entrebanc, de seguida agafem el camí de grava per on antigament passava la via minera que anava a Ojos negros —província de Terol—, i que ara hom anomena Via verda. Són les 9.30 del matí.

Els primers quilòmetres són un passeig que em resulta molt familiar i conegut de la meua infància. Prompte ens dividim de manera natural entre diversos pilots, atenent la represa de les cames de cada u. Els cracks del grup es divideixen la faena de vigilar la caravana i alternen les seues posicions en un extrem i altre del grup per veure que tots anem bé. És fàcil identificar-los, apugen i abaixen el ritme de pedaleig a pler, porten el mallot de la seua colla i tenen uns bessons marcats i fibrosos adherits a una pell depilada.

Fem parades nombroses que, si a priori em semblen innecessàries, prompte comprove que no ho són pas, ja que el camí és llarg i hem d’estar tot el dia sobre la bici. El paratge al nostre voltant és bell i pintoresc: tossalets coberts de pins, el pantà de Navaixes, les antigues estacions abandonades ran de camí o els túnels humits i negres com la nit que travessem a una velocitat considerable. Açò últim és tota una sensació, ja que hi ha moments en què vas a cegues, sense veure’t ni les mans ni la roda.

Al cap d’unes hores comence a tindre molèsties a les lumbars, un dolor que arrossegava d’abans. Procure estirar a cada parada i fer les postures de relaxació d’esquena que he aprés els darrers mesos. Mengem i bevem alguna cosa però sense atipar-nos, les parades no duren més de 10 minuts. Em faig creus de veure la resistència d’algunes persones, que sembla que no abaixen mai el ritme. Jo he comés un xicotet error: no he oblidat la crema solar, però no havia pensat a posar-me un mocador sota el casc, que m’estalviaria la coïssor dels ulls en entrar en contacte amb la suor.

Una vegada hem passat Caudiel, el paisatge comença a ser-me desconegut. Ací el pendent (no hem deixat de pujar en tot el matí) s’aguditza o almenys a mi sí m’ho pareix. Hi ha un bon tram que pedale tot sol, cosa que a priori em provoca una sensació de pau. Tan sols sent el soroll de la grava sota les rodes. Al meu voltant veig parets de roca viva, avant i arrere només el camí desert. En les diverses parades ja m’he menjat les vitualles: dos plàtans, dos albercocs i dues barretes de cereals. No deixa de pegar-me el sol. Unes lleugeres punxades en les sofrages m’espanten un poc, i al cap d’uns minuts sent un veritable dolor en les cuixes que ja no m’abandonaria. Falten uns 10 km per a arribar a Barracas alterne moments en què quasi m’ature amb rampells d’adrenalina i forces que no sé d’on trac però que m’ajuden a continuar. Vora uns molins de vent, comence a blasfemar, tot sol, sense saber ben bé contra qui. Però el patiment acaba i, per fi, arribem a Barracas a les 14.30.


Track de la ruta

Després d’un merescut dinar-homenatge d’embotit i cansalada, a les 17.00 comencem el camí de tornada. Malgrat faltar uns 50 km, açò ja és un passeig en barca, un continu descens a plaer en què m’adone tot el que em pujat abans. En passar sota els túnels foscos, un company em diu que la poca llum sobre els pèls de braços i cames creen un curiós efecte «d’aura» al meu voltant. Deu ser eixa aura màgica el que m’està ajudant a aguantar. En passar per Altura l’eufòria s’empara de mi i pose la directa: ho estic aconseguint. Arribe a Geldo pedalant a tota velocitat, malgrat la duresa i el dolor en les cuixes, i no em puc contindre l’alegria (ara entenc la sensació del ciclista que arriba a la meta). La pròxima eixida, però, serà més tranquil·la, i abans de tornar a fer esta, vindré més entrenat.

[La via verda és un camí que vos recomane molt. Es pot gaudir de moltes maneres. Hi ha ciclistes que la fan sencera, n'hi ha qui puja amb tren a Terol i la fa només en descens, i hi ha simplement famílies o veïns dels pobles que hi passegen amb bici o a peu].

*hipèrbole llançada des de l'afecte i l'admiració

dilluns, 13 de juny de 2011

Ruta dels Chorros de Barchel


El pantà de Benagéber, a caramull. Des del mirador al final de la ruta.

La caminada per les gorges del Túria i els Chorros de Barchel és una ruta ben bonica i variada que traguérem de Roca coscolla (on la sintetitzen i expliquen molt bé). Hem vist l’enorme massa d’aigua de l’embassament de Benagéber, que estava a caramull, i també hem vist cascades, petits estanys envoltats de falgueres, coves amb estalactites, algun bolet i fins i tot peix.

La ruta que fem té dues parts diferenciades. La primera comença en un camí o pista forestal que ix des de l’embassament i acaba en el riu Túria. Este camí és un passeget per a tots els públics que, si a priori em resulta monòton, prompte deixa de ser-ho gràcies al brogit de l’aigua que ens acompanya i a les vistes de la gorja, especialment des de la roca del lleó. Al cap de poc ens sorprén la cascada i els chorros de Barchel, un lloc preciós on delectar-se una estona. En este punt hi ha diversos desviaments. Nosaltres seguim la ruta de Roca coscolla i enfilem per una senda estreta i escarpada que puja per un coscollar cap a les cases de Barchel, unes construccions que hi ha dalt de la cascada, prop d’un petit estany envoltat d’arítjol que travessem gràcies a un tronc. Una vegada les hem vistes, baixem per la mateixa senda i tornem als chorros. Des d’ací continuem per la pista fins que arribem al riu i el travessem pel pont penjant de fusta. És ací on començaria la segona part la ruta, més seca, amb menys indrets pintorescs i que exigeix més esforç físic. Una senda entre pins ascendeix en ziga-zaga una bona estona fins a arribar dalt del tot. Ací enganxem amb una altra senda que ens menarà vorejant la muntanya fins que baixem a la carretera, prop de l’embassament i d’on havíem aparcat el cotxe. Temps total: unes quatre hores.


El riu Túria des de la roca del lleó


La cascada de Barchel. Bonica de veres.


No es pot dir que el GR estava mal senyalitzat! (De Pirineus a Tarifa, passant per Benagéber). Per descomptat, hi deixàrem la nostra pedreta.