dimecres, 12 d’octubre del 2011

Pèrdues

Ahir va morir el tio Ramon. Vosaltres no el coneixíeu. Veí del Cabanyal, havia sigut mariner i quan era jove passava fora llargues temporades. Cada dinar de Nadal, quan ell ja era un ancià i jo encara un xiquet, me’l mirava amb respecte i admiració; ell bevent sempre vi negre, jo a l’aguait per si dels racons de la memòria el tio rescatava com es deia tal o qual cosa en alemany, en anglés… paraules en diversos idiomes que ell, home sense estudis, havia espigolat als ports arreu d’Europa, Àsia i Amèrica. Llavors me l’imaginava als bars propers a eixos ports, envoltat de gent de got i ganivet, o dins de la bodega fosca d’un vaixell enmig del mar del Nord. Seriós i lacònic com era, tingué la sort de casar-se amb la Rulla, la dona més riallera, enèrgica i positiva del Mercat Central i, possiblement, de totes les que he conegut. Ella també era cabanyalera —de les que diuen que en tenen prau i compten el huit i el nau i saben on és la Casa dels Baus— i esperava a Ramon durant les seues absències a sa casa del carrer de la Reina. Però no es tancava en la solitud de les tasques de la llar; era una dona viva que necessitava socialitzar i córrer pel petit món del seu barri mariner. Sent major, estava al corrent de conceptes i esdeveniments de rabiosa actualitat, i sempre em féu la impressió que hauria comprés qualsevol sentiment que jo o qualsevol li haguera volgut confessar.

Vas fent anys, veus com gent volguda se’n va i prens consciència que no estem ací per sempre. Al tio Ramon ja li tocava, i la Rulla, tot i que se n’anà un poc abans, també visqué un bon grapat d’anys d’una vida que malgrat les desgràcies —va perdre una filla— sabé viure amb optimisme. I quan faltarà la iaia, germana de la Rulla, això ens causarà dolor, però sabrem que segurament ja li havia arribat el moment. Per desgràcia no tothom se’n va així, en pau. He conegut jóvens als quals la tragèdia sobtada ha arrancat del nostre món. Alguns eren volguts, d’altres quasi només coneguts de nom, com el cas de Salvador Iborra; quan te n’assabentes et quedes sense saber què dir; veus eixa cara coneguda en diaris digitals i en blogs, i és estrany pensar que la seua vida s’ha quedat a mig embastar perquè una bèstia ho va decidir així.

Per als qui es queden ací la vida ha d’anar avant malgrat la pèrdua. Afortunadament, quan algú desapareix no queda el buit; la imatge que n’hem construït habita en nosaltres i té un significat únic en les nostres vides. Quan la porta de la interacció està ja inevitablement tancada, almenys ens queda poder entrar de tant en tant per la del record. I que este siga plaent.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Frases que u sent: «¿Por qué tantas ventajas para los extranjeros?»

«¿Por qué tantas ventajas para los extranjeros?» …eixa és la primera frase que sent en entrar en un pis, quan encara no havia ni travessat el vestíbul, en una vetlada amb desconeguts a la qual no esperava assistir eixe dissabte. La conversa entre tres xics té lloc al saló, al voltant d’una tauleta, però més aïnes és un monòleg. En pocs segons ja li havia sentit perles com Que se vayan a su puto país o Cada vez que uno va a urgencias que pague 10 euros i tota una tirallonga de fórmules neoliberals i exabruptes reaccionaris que el susdit excretava a colps de puny sobre la taula: que si els funcionaris són uns dropos que cal eliminar, els proletaris uns ganduls, els empresaris sempre unes pobres víctimes… Debades intentí matisar, cordialment, algunes d’aquelles afirmacions. Al cap de pocs minuts, una telefonada oportuna em salvà i em vaig fer fonedís d’aquell cau d’energia negativa, adonant-me que, a València, una majoria és d’eixe pensar. Més tard, en un bar, un pakistanés desespera per vendre’m una mistera… Si és que ens estan furtant el treball, ¡els donem massa oportunitats!

diumenge, 9 d’octubre del 2011

La paraula de la setmana: «embafar»

«Embafar» significa, en sentit figurat, enutjar per excés o insistència. Algú ens embafa, per exemple, quan s’entossudix a parlar-nos contínuament sobre un tema, o a parlar molt sense deixar-nos parlar, o quan algú adopta una actitud apegalosa (massa afectuosa per a la confiança que u té) i intrusiva. Llavors direm que és un embafós. Embafosa pot ser també, per exemple, una cançó repetitiva i cursi. Quan algú t’embafa és com si et llançara el baf, cosa bastant desagradable. Com sabeu, «baf» té tres significats: 1) l’alé 2) el vapor que es forma amb l’ebullició d’un líquid —prenem bafs d’eucaliptus quan tenim els narius taponats— i 3) olor forta i desagradable. De «baf» hi ha altres paraules derivades, com bafarada, que vol dir «alenada forta», però també és el mot que s’usa en l’àmbit del còmic per a designar l’espai que conté els diàlegs o els pensaments d’un personatge. Curiosament, el verb embafar l’he sentit fins i tot com a valencianisme en el castellà col·loquial de l’àrea metropolitana de València (Ye, no me embafes, nano) en contextos idèntics on se sol gastar, en eixa llengua, rallar o agobiar.