(Redacció modificada en 2020)
Després d’unes hores a Turquia no cal estar molt atent per a adonar-se que en totes bandes hi han banderes nacionals, roges amb la lluna i l’estrela blanques: penjades dels balcons, a vegades de tamanys enormes, en forma d’adhesiu apegat als cotxes, en botigues i restaurants, i un llarg etcètera. Algú podria dir que no és res estrany, al cap i a la fi, és la bandera del país. Ara, a mi no em podia deixar de cridar l’atenció (i no només a mi) eixa autoafirmació exagerada. I és que, a İzmir o Esmirna, la ciutat a on jo estava, era pràcticament impossible anar pel carrer sense entropessar visualment amb una. L’únic símil d’exhibició de banderes que se m’ocorre (per a que vos en feu una idea) és el de València en Falles.
El cas és que no només la bandera és un element ben patent en la vida turca. Al costat de la bandera o inclús sobreposada en esta trobem la fotografia d’un home: Mustafa Kemal Atatürk, fundador de la república turca, personatge que fins aquell moment desconeixia totalment. El seu nom i la seua imatge els trobaves per tots els llocs i en les més formes més variades: mirant l’espectador o de perfil, amb els cabells pentinats cap arrere o una miqueta escarotats, amb bigot i sense. El súmmum del culte a la imatge i el barroquisme el vaig trobar dins d’un bar: en una de les parets hi havia, en un espai no superior al metre i mig, cinc fotografies emmarcades d’Atatürk, ordenades en ringlera i una dalt de l’altra.
Em crida l’atenció eixa veneració per un personatge que porta quasi setanta anys mort. No era ni soc capaç de trobar un equivalent espanyol. Sincerament, em fa un poc de mala espina. Tal desplegament de banderes no em pareix en absolut un símptoma de normalitat. Més tard he comprovat que, dins d’un context, la cosa té una certa llògica: Atatürk és, a més del fundador de la república i impulsor de grans canvis, símbol de la secularitat d’un país a on també tenen força les corrents polítiques islamistes. Així, eixa exhibició nacional serviria de reacció contra l’islamisme. Encara que no em convenç, promet continuar informant-me’n.
