Sabeu que sovint les pintades aprofiten de missatges de propaganda ideològica, que ixen més barats que un panell publicitari o un anunci qualsevol, perquè només cal pagar l’esprai. Els exemples que em venen al cap són les clàssiques pintades sindicals (Vota UGT, Vota CCOO) quasi esborrades ja dels murs d’antigues fàbriques. Altres vegades, les pintades ideològiques no es limiten a fer apologia d’un sindicat, d’un partit o d’un polític, sinó que consistixen en alguna reivindicació concreta. Sense abandonar l’exemple obrer, hi ha des de les típiques convocatòries de vaga fins a pintades adreçades a empresaris, amb frases del tipus «Devuelve lo que nos debes». Evidentment, també hi ha pintades reivindicatives firmades amb les sigles d’algun col·lectiu, però estes són una minoria, per la il·legalitat de l’acte (allò de Responsable l’empresa anunciadora) i pel fet que normalment les pintades es fan a títol personal.
Un tercer grup de pintades ideològiques són les que podíem anomenar pintades anti, les que evidencien l’existència de tal o qual col·lectiu, però no per donar-li suport o demanar que els votes, sinó per criticar-lo, desprestigiar-lo o fins i tot vilipendiar-lo i insultar-lo. Este últim és el cas de la pintada de hui: Catalanistes fills de putes. En vore-la he somrist, per com és d’absurda, primària i innocent. No em pregunteu perquè, però el primer que m’ha vingut al cap és aquell esquetx de Gila de ¿es el enemigo?… Ja més seriosament, crec que esta pintada ens recorda, una vegada més, que hi ha moviments socials i polítics l’existència dels quals es basa exclusivament en l’odi a l’enemic, l’atac a un altre moviment o idea; missatges que provenen de col·lectius o persones incapaces de bastir un discurs propi i constructiu per a proposar-lo a la societat, amb el sa objectiu de fer-la millor.
Catalanistes fills de putes, diu esta pintada d’Alfafar. Un argument de pes… ¿no vos ha convençut?
Un tercer grup de pintades ideològiques són les que podíem anomenar pintades anti, les que evidencien l’existència de tal o qual col·lectiu, però no per donar-li suport o demanar que els votes, sinó per criticar-lo, desprestigiar-lo o fins i tot vilipendiar-lo i insultar-lo. Este últim és el cas de la pintada de hui: Catalanistes fills de putes. En vore-la he somrist, per com és d’absurda, primària i innocent. No em pregunteu perquè, però el primer que m’ha vingut al cap és aquell esquetx de Gila de ¿es el enemigo?… Ja més seriosament, crec que esta pintada ens recorda, una vegada més, que hi ha moviments socials i polítics l’existència dels quals es basa exclusivament en l’odi a l’enemic, l’atac a un altre moviment o idea; missatges que provenen de col·lectius o persones incapaces de bastir un discurs propi i constructiu per a proposar-lo a la societat, amb el sa objectiu de fer-la millor.
(Redacció modificada en octubre de 2024)
