dimecres, 7 d’abril de 2010

Les parets parlen: «Catalanistes fills de putes»

Sabeu que sovint les pintades aprofiten de missatges de propaganda ideològica, que ixen més barats que un panell publicitari o un anunci qualsevol, perquè només cal pagar l’esprai. Exemples que em vénen al cap són les clàssiques pintades sindicals (Vota UGT, Vota CCOO) quasi esborrades ja sobre els murs d’antigues fàbriques. Altres vegades, les pintades ideològiques no es limiten a fer apologia d’un sindicat, d’un partit o d’un polític, sinó que consisteixen en alguna reivindicació concreta. Sense abandonar l’exemple obrer, hi ha des de les típiques convocatòries de vaga fins a pintades adreçades a empresaris, amb frases del tipus Devuelve lo que nos debes. Evidentment, també existeixen pintades reivindicatives signades amb les sigles d’algun col•lectiu, però aquestes són una minoria, atesa la il•legalitat de l’acte (allò de Responsable l’empresa anunciadora) i el fet que normalment les pintades es fan a títol personal.



Catalanistes fills de putes, diu aquesta pintada d’Alfafar. Argument de pes… ¿no vos ha convençut?


Un tercer grup de pintades ideològiques són les que podíem anomenar pintades anti, les que evidencien l’existència de tal o qual col•lectiu, però no per donar-hi suport o demanar que els votes, sinó per criticar-lo, desprestigiar-lo o fins i tot vilipendiar-lo i insultar-lo. Aquest últim és el cas de la pintada de hui: Catalanistes fills de putes. Veure-la em va suscitar un somriure, per com és d’absurda, primària i innocent. No em pregunteu perquè, però el primer que em va vindre al cap fou aquell esquetx de Gila de ¿es el enemigo?… Ja més seriosament, crec que aquesta pintada ens recorda, una vegada més, que hi ha moviments socials i polítics l’existència dels quals es basa exclusivament en l’odi a l’enemic, l’atac a un altre moviment o idea; missatges que provenen de col•lectius o persones incapaces de bastir un discurs propi i constructiu per a proposar-lo a la societat, amb el sa objectiu de fer-la millor.