Durant el cap de setmana que succeí a la nit de Cap d’Any vaig disposar de temps de sobres, a la casa rural on m’allotjava amb una colla d’amics, per a jugar a tot tipus de jocs de taula que no toque durant la resta de l’any. Un n’era el Password, que per als qui no el conegueu, és un joc d’endevinar paraules basat en un programa de TV. [Òbric parèntesi. Consisteix en: un jugador té una targeta amb una llista de paraules, i ha de donar pistes al seu company d’equip perquè les endevine una a una en un mínim de temps cronometrat. Va per torns, ràpids, en què un i l’altre només poden dir una paraula per torn. El que dóna pistes pot dir-ne un sinònim, un mot del mateix camp semàntic, etcètera, de la paraula en qüestió, i el que endevina li contesta ràpid amb una altra –només una– que li vinga al cap. Així, cadascun diu una paraula, tantes voltes com calga, en una espècie de ping pong i, fins que el jugador l’endevina. Un exemple: cal endevinar la paraula policía, la primera pista és oficio, el jugador tempteja amb panadero, i l’altre concreta dient patrulla; llavors el jugador respon la resposta correcta: policía. Així, passen a la paraula següent per tal d’arribar al màxim de paraules possibles en el límit de temps. Tanque parèntesi.]
Doncs bé, jo era nou en aquest joc, i a penes havíem fet un parell de rondes i quan em va pertocar donar les pistes i em trobí que havia d’explicar la paraula castellana perilla. El meu company de joc, amb el qual sempre em comunique en valencià, no aconseguia endevinar-la quan jo, atabalat, li donava pistes com bomba, pequeña o luz. Només en passar el temps reglamentari i comprovar que la ronda havia sigut un desastre, em vaig adonar que la perilla a què la targeta es referia (floc de pèl al mentó) no era la idea de perilla que jo tenia en ment i que tractava d’explicar (la que il·lumina, la pereta o bombeta). Sens dubte, pistes com barba, mentón, cara hi haurien anat millor! Tots es feren creus de la meua interpretació de la paraula i es rigueren –ens riguérem, que eixa és la gràcia del joc– de la meua espardenyada.
Posteriorment, aquesta anècdota m’ha suscitat dues reflexions. La primera, és sobre el mot «perilla» en valencià. ¿És una espardenyada dir-la en castellà amb el sentit de «bombeta», o al contrari, és un castellanisme arrelat en valencià? ¿O tal volta és una paraula totalment correcta en ambdues llengües? Vejam: en català, quant a la làmpada elèctrica que il·lumina, els diccionaris prescriuen que li diguem «bombeta», o «pereta» –en el cas del SALT de la Generalitat Valenciana. Quant a la barba menuda, es prescriu dir-li «pera», «masclet» o «pereta». A banda de l’absència del mot en els diccionaris, la terminació –illa pot resultar al parlant sospitosa de no ser genuïna en la nostra llengua. Ara bé,
El DELC [...] apunta que –illa no és cap sufix castellà [...] i és un prejudici absurdament infundat creure que és poc català el sufix –illa, provinent de –ICULA (castellà –ija) [...] (per més que en alguns dominis meridionals del domini hi hagi hagut alguna tendència a reemplaçar-ne la terminació per –ell o –eta, en bona part per «ultracorrecció» del castellà).
¿És que tal volta dir-li «pereta» a la bombeta de llum és una ultracorrecció? Caldria cercar l’origen llatí del mot. El cert és que els diccionaris no contemplen, de moment, «perilla» amb aquest sentit. Fem una ullada al castellà: una pera, a banda del fruit, és un llamador de timbre o interruptor de luz de forma parecida a una pera que s’utilitzava antigament i que s’usa sovint amb el diminutiu perilla. També es diu perilla (en castellà) a la bombilla de hule, una peça de la màquina de prendre la tensió, i també al picaporte. En valencià, he trobat alguna referència a diccionaris antics que recollien el mot amb el sentit de bombeta. I el cas és que en valencià jo dic «perilla» a la bombeta, la que fa llum, i quan parle en castellà m’hi referisc com bombilla totalment conscient que es diu d’una manera en castellà i d’altra en valencià. I sospite que no sóc l’únic que ho fa així. ¿Deu ser doncs «perilla» una paraula antiga o dialectal castellana, que s’ha fossilitzat en la nostra llengua? ¿o una paraula valenciana injustament condemnada? A Xella, poble castellanoparlant, també en diuen «perilla», de la «bombeta», juntament amb molts altres mots en català –supose que per influència dels pobles veïns. Si pressuposem que és un castellanisme, la veritat és que no és el primer cas d’un mot que, creat al caliu del progrés (de potser fa un parell de segles, quan la llengua culta que dominava arreu era el castellà) passa a ser una paraula d’ús habitual també en valencià, o siga, un castellanisme. Precisament fa poc parlàvem del cas del mot «revolta», que s’usa per als camins, i del de curva, que pareix que els valencians reserven en valencià –inexplicablement i erròniament, crec jo– a les revoltes de les carreteres asfaltades.
La segona reflexió té a veure amb els jocs de taula d’aquest tipus. Jo em pregunte: ¿No faria goig tindre un Password o un Trivial Pursuit també en català? A mi m’agrada el Trivial, trobe que és una bona manera de difondre cultura general, o, si més no, de fomentar la curiositat de la gent cap al coneixement. Me n’imagine un adreçat a valencians, un Trivial Pursuit Valencià, amb preguntes del tipus: Als habitants de quina localitat valenciana se’ls coneix com socarrats?, o Quin artista cantava elogis a Amèrica en una de les seues cançons?. A banda del fet que el joc fóra rendible o no (clients potencials podríem ser més de 5 milions), no em direu que no seria una eina útil i entretinguda per conéixer millor el nostre país. Doncs bé, resulta que un projecte similar es va posar en marxa amb la creació del Trivial Pursuit Catalunya. Aquest, però, rebé fortes crítiques i fins i tot se’n paralitzaren les vendes. Les crítiques apuntaven al fet que s’hi utilitzaven denominacions no oficials territorialment i política com «Catalunya Nord», i també que s’hi consideraven catalanes muntanyes o localitats que estaven síties fora de Catalunya. No he vist el joc, però entenc que el fet d’utilitzar l’adjectiu català i destriar quins referents esmentats en el joc cal interpretar com «catalans» en el sentit territorial (comunitat autònoma de Catalunya) i quins en el sentit cultural pot resultar un problema. Açò també obri el debat delicat de si l’expressió «cultura catalana» ens hauria d’incloure d’alguna manera a valencians, balears i aragonesos. Siga com siga, de tot aquest tema del joc, se m’acuden algunes preguntes i reflexions. Primer, ¿pretenien els creadors del joc crear un Trivial simplement en llengua catalana, o bé crear-ne un de temàtic, en què les preguntes pertanyeren exclusivament a l’àmbit de la cultura, ciència, espectacles, etc, dels territoris on es parla el català? Tal volta la pregunta està mal formulada, puix tots els trivials s’adapten a la cultura del país on es fan. Així i tot, si hi havia un ànim exclusivista del que s’anomenen Països Catalans, com sospite que n’hi havia, trobe que dir-li Trivial Catalunya és reduccionista i poc encertat. Seria molt més coherent (però potser menys comercial?) dir-li Trivial Pursuit Català, Trivial Pursuit (edició en català), Trivial Pursuit Català-Valencià-Balear o Trivial Pursuit Països Catalans. Crec que em quedaria amb la segona denominació. Amb tot, totes i cadascuna de les opcions haurien suscitat polèmica i crítiques feroces, perquè la idea d’un ens comú de qualsevol tipus entre catalanoparlants (ni que siga en un joc de taula!) molesta en molts sectors de la societat espanyola...
D’altra banda, el fet que en l’edició del Trivial d’un país, el contingut de les preguntes vaja més enllà de les seues fronteres no és tampoc condemnable en cap cas. Ans al contrari, és el més normal. L’edició en castellà del Trivial Pursuit que coneixem a Espanya (supose que en altres països de parla castellana en tenen de diferents) fa preguntes de tot el món amb especial atenció, això sí, a la cultura espanyola oficial, o siga, des del prisma castellà. Això es veu molt clar en la part de literatura i arts, en què hi ha preguntes de Cela o de Cervantes, i de literatura estrangera, però mai d’autors o obres –que jo haja vist fins ara– en llengua catalana. Ací es podria obrir tot un altre debat...
En fi, crec que alhora de mamprendre un projecte de joc comú per a tots els catalanoparlants (que trobe positiu i fins i tot necessari) cal ser molt meticulós i respectuós, i dir per exemple, que Ramon Llull era un escriptor mallorquí, o que tal o qual poble és valencià o aragonés. Fóra bo –encara que parega una quimera– introduir-hi el mínim d’ideologia i el màxim de rigor.
A falta d’un Trivial valencià, per cert, tenim la versió valenciana del Monopoly.
Doncs bé, jo era nou en aquest joc, i a penes havíem fet un parell de rondes i quan em va pertocar donar les pistes i em trobí que havia d’explicar la paraula castellana perilla. El meu company de joc, amb el qual sempre em comunique en valencià, no aconseguia endevinar-la quan jo, atabalat, li donava pistes com bomba, pequeña o luz. Només en passar el temps reglamentari i comprovar que la ronda havia sigut un desastre, em vaig adonar que la perilla a què la targeta es referia (floc de pèl al mentó) no era la idea de perilla que jo tenia en ment i que tractava d’explicar (la que il·lumina, la pereta o bombeta). Sens dubte, pistes com barba, mentón, cara hi haurien anat millor! Tots es feren creus de la meua interpretació de la paraula i es rigueren –ens riguérem, que eixa és la gràcia del joc– de la meua espardenyada.
Posteriorment, aquesta anècdota m’ha suscitat dues reflexions. La primera, és sobre el mot «perilla» en valencià. ¿És una espardenyada dir-la en castellà amb el sentit de «bombeta», o al contrari, és un castellanisme arrelat en valencià? ¿O tal volta és una paraula totalment correcta en ambdues llengües? Vejam: en català, quant a la làmpada elèctrica que il·lumina, els diccionaris prescriuen que li diguem «bombeta», o «pereta» –en el cas del SALT de la Generalitat Valenciana. Quant a la barba menuda, es prescriu dir-li «pera», «masclet» o «pereta». A banda de l’absència del mot en els diccionaris, la terminació –illa pot resultar al parlant sospitosa de no ser genuïna en la nostra llengua. Ara bé,
El DELC [...] apunta que –illa no és cap sufix castellà [...] i és un prejudici absurdament infundat creure que és poc català el sufix –illa, provinent de –ICULA (castellà –ija) [...] (per més que en alguns dominis meridionals del domini hi hagi hagut alguna tendència a reemplaçar-ne la terminació per –ell o –eta, en bona part per «ultracorrecció» del castellà).
La morfologia del lèxic de Solitud de Víctor Català, per Montserrat Villas i Chalamanch (pp. 27-28).
¿És que tal volta dir-li «pereta» a la bombeta de llum és una ultracorrecció? Caldria cercar l’origen llatí del mot. El cert és que els diccionaris no contemplen, de moment, «perilla» amb aquest sentit. Fem una ullada al castellà: una pera, a banda del fruit, és un llamador de timbre o interruptor de luz de forma parecida a una pera que s’utilitzava antigament i que s’usa sovint amb el diminutiu perilla. També es diu perilla (en castellà) a la bombilla de hule, una peça de la màquina de prendre la tensió, i també al picaporte. En valencià, he trobat alguna referència a diccionaris antics que recollien el mot amb el sentit de bombeta. I el cas és que en valencià jo dic «perilla» a la bombeta, la que fa llum, i quan parle en castellà m’hi referisc com bombilla totalment conscient que es diu d’una manera en castellà i d’altra en valencià. I sospite que no sóc l’únic que ho fa així. ¿Deu ser doncs «perilla» una paraula antiga o dialectal castellana, que s’ha fossilitzat en la nostra llengua? ¿o una paraula valenciana injustament condemnada? A Xella, poble castellanoparlant, també en diuen «perilla», de la «bombeta», juntament amb molts altres mots en català –supose que per influència dels pobles veïns. Si pressuposem que és un castellanisme, la veritat és que no és el primer cas d’un mot que, creat al caliu del progrés (de potser fa un parell de segles, quan la llengua culta que dominava arreu era el castellà) passa a ser una paraula d’ús habitual també en valencià, o siga, un castellanisme. Precisament fa poc parlàvem del cas del mot «revolta», que s’usa per als camins, i del de curva, que pareix que els valencians reserven en valencià –inexplicablement i erròniament, crec jo– a les revoltes de les carreteres asfaltades.
La segona reflexió té a veure amb els jocs de taula d’aquest tipus. Jo em pregunte: ¿No faria goig tindre un Password o un Trivial Pursuit també en català? A mi m’agrada el Trivial, trobe que és una bona manera de difondre cultura general, o, si més no, de fomentar la curiositat de la gent cap al coneixement. Me n’imagine un adreçat a valencians, un Trivial Pursuit Valencià, amb preguntes del tipus: Als habitants de quina localitat valenciana se’ls coneix com socarrats?, o Quin artista cantava elogis a Amèrica en una de les seues cançons?. A banda del fet que el joc fóra rendible o no (clients potencials podríem ser més de 5 milions), no em direu que no seria una eina útil i entretinguda per conéixer millor el nostre país. Doncs bé, resulta que un projecte similar es va posar en marxa amb la creació del Trivial Pursuit Catalunya. Aquest, però, rebé fortes crítiques i fins i tot se’n paralitzaren les vendes. Les crítiques apuntaven al fet que s’hi utilitzaven denominacions no oficials territorialment i política com «Catalunya Nord», i també que s’hi consideraven catalanes muntanyes o localitats que estaven síties fora de Catalunya. No he vist el joc, però entenc que el fet d’utilitzar l’adjectiu català i destriar quins referents esmentats en el joc cal interpretar com «catalans» en el sentit territorial (comunitat autònoma de Catalunya) i quins en el sentit cultural pot resultar un problema. Açò també obri el debat delicat de si l’expressió «cultura catalana» ens hauria d’incloure d’alguna manera a valencians, balears i aragonesos. Siga com siga, de tot aquest tema del joc, se m’acuden algunes preguntes i reflexions. Primer, ¿pretenien els creadors del joc crear un Trivial simplement en llengua catalana, o bé crear-ne un de temàtic, en què les preguntes pertanyeren exclusivament a l’àmbit de la cultura, ciència, espectacles, etc, dels territoris on es parla el català? Tal volta la pregunta està mal formulada, puix tots els trivials s’adapten a la cultura del país on es fan. Així i tot, si hi havia un ànim exclusivista del que s’anomenen Països Catalans, com sospite que n’hi havia, trobe que dir-li Trivial Catalunya és reduccionista i poc encertat. Seria molt més coherent (però potser menys comercial?) dir-li Trivial Pursuit Català, Trivial Pursuit (edició en català), Trivial Pursuit Català-Valencià-Balear o Trivial Pursuit Països Catalans. Crec que em quedaria amb la segona denominació. Amb tot, totes i cadascuna de les opcions haurien suscitat polèmica i crítiques feroces, perquè la idea d’un ens comú de qualsevol tipus entre catalanoparlants (ni que siga en un joc de taula!) molesta en molts sectors de la societat espanyola...
D’altra banda, el fet que en l’edició del Trivial d’un país, el contingut de les preguntes vaja més enllà de les seues fronteres no és tampoc condemnable en cap cas. Ans al contrari, és el més normal. L’edició en castellà del Trivial Pursuit que coneixem a Espanya (supose que en altres països de parla castellana en tenen de diferents) fa preguntes de tot el món amb especial atenció, això sí, a la cultura espanyola oficial, o siga, des del prisma castellà. Això es veu molt clar en la part de literatura i arts, en què hi ha preguntes de Cela o de Cervantes, i de literatura estrangera, però mai d’autors o obres –que jo haja vist fins ara– en llengua catalana. Ací es podria obrir tot un altre debat...
En fi, crec que alhora de mamprendre un projecte de joc comú per a tots els catalanoparlants (que trobe positiu i fins i tot necessari) cal ser molt meticulós i respectuós, i dir per exemple, que Ramon Llull era un escriptor mallorquí, o que tal o qual poble és valencià o aragonés. Fóra bo –encara que parega una quimera– introduir-hi el mínim d’ideologia i el màxim de rigor.
A falta d’un Trivial valencià, per cert, tenim la versió valenciana del Monopoly.
