divendres, 27 de març de 2009

The Black Hole

En un taller literari a què vaig, Josep Lozano, el professor, ens va proposar fer un relat basant-nos en aquest vídeo. El fiu ahir, i hui l'he llegit a classe. M'ha fet molt de goig que tots rigueren bastant en sentir-lo. Se m'ha acudit penjar els dos ací.



«Me cague en tot, altra volta m’ha pertocat quedar-me ací en l’oficina dels nassos. No és prou trist haver d’aguantar-la quan hi són els envejosos i xafarders dels companys, i ara m’hi he de quedar jo amb el merder este de les fotocòpies, que veges tu, com si no pogueren esperar. I és que sóc un desgraciat, cony. I per als desgraciats, tots els dies són dimarts. Ja m’ho deia ma mare, ja, que no em deixara xafar, que amor d’amo, aigua en cistella... i és que en el fons tenia raó, qui ho havia de dir! Té collons la cosa, tantes expectatives que teníem a la facultat... La carrera per a fer-se rics, en deien. I nosaltres ens ho créiem. Il·lusos. Ara mataria només per arribar a ser mileurista, o que em feren un contracte en este frau d’empresa, este cau d’escurçons. I a la facul, les hores perdudes jugant al truc a la cafeteria? Allò sí que era vida. És clar que, potser per això no l’acabí... Bé, tant fa, ara. I la Neus? Neuetes... encara et recorde, eixos cabells arrissats, i el somriure, i els ullets, i la veueta, i com caminava... Per on deu parar, ara? Segur que amb el sompo aquell, un sompo amb sort, com sempre...

»Però serà possible!? Ara s’haurà fotut la màquina esta! Per a acabar-ho d’arreglar! Ah, i que li pegue al botonet, i com si passara un camell! Xe va que en queden només vint! Nyas, desgraciada! Ah, bé, ja ix la còpia. Ui, que estrany, un foli amb un forat negre? Si que està atrotinada la carraca esta... I esta llum? És més verda que de costum... Bé, no et calfes el cap Joan, que si no funciona, encara plegarem d’hora i tot. I demà ja podrà dir missa el director Casamitjana, maleït siga! Total, per a tres dies que em queden de contracte, per què fer mala sang? Apa, un glopet de cassalleta, ara que ningú no ens veu, i si mentrestant no s’arregla, ja ho tenim bé per hui. Ui! I el got? Ha caigut? No. Xe mira, que se l’ha engolit el forat este del foli! No pot ser. Açò és una broma? La càmera oculta? Seran fills de... No, no ho pareix, no hi ha ningú al voltant... Ha entrat per ací segur. Què no hi ficaré la mà? Ai mare! Que fa un soroll estrany... A vore... mmmf... Voilà! El got estava dins de, estava dins... este forat, este forat traspassa les coses!! Ai, doncs si puc traspassar el plàstic de la fotocopiadora, aquella màquina d’snacks també! A vore, si penge el foli amb el forat, i fique la mà així, agafe una xocolatina d’estes... Bua! Ja és meua! I debades! Açò és com a les pel·lis! Mmm, que bo. A vore, que pense... I l’oficina de Casamitjana? Hahaha! Ara voràs malparit, segur que tens una bona garbera de bitllets ací dins. Em sembla que m’acomiadaré jo solet, i abans del dia previst. Amb el foli màgic, puc fer el que vulga!

»Hosti, em fa una mica de por... Vinga Joan, avant, a la caixa, i en acabant eixim corrents d’este infern, per a no tornar-hi mai més. A vore, un poquet de cel·lo per a fixar el foli màgic, i... Bua nano! Sí que hi ha bitllets, sí! Este feix per a l’entrada del pis, este per a roba, este per al descapotable... (ara voràs com la Neus ja no et diu que ets un terròs i un insensible, ara quan veja el descapotable, la figa li farà palmes! Hahaha!) Hosti, que em cau la bava i mulle els bitllets... Vinga, que no en quede ni un! Malparit, ja vorem com ixes d’esta, et queixaves de la crisi! Ja vindràs a buscar-me ja... A vore si n’ha quedat algun, a vore, a vo... AI!!! Merda, merda, meeeeerdaa! Que m’he quedat ací engabiat!»

—Casamitjana? (...) Sí, mire, li explique... (...) Alguna cosa? Bé... (...) Justa la fusta! Un lladre, sí, això li anava a dir... Què cony un, n’eren cinc o sis! Això volia dir-li, sí. El cas és que m’han deixat ací tancat (...) A la caixa forta... (...) Sí, bé, supose que s’ho han endut tot, però escolte, l’important és que m’estic ofegant ací! (...) Això, veniu i traieu-me d’ací! Ja li ho explicaré...

dijous, 26 de març de 2009

«Ei, que tu no ets de la tribu!»


Hi ha situacions que, malgrat la seua quotidianitat i la normalitat que vulguem atorgar-los, no deixen de ser lamentables i tristes. Vejam: una dona veneçolana em conta que a la faena, en la qual ha d’atendre el públic, se li acosta un xic universitari que s’adreça a ella en valencià. Ella, com pot, l’atén en la mateixa llengua, ja que està aprenent-la, i posant-hi molt d’esforç, a la seua edat –va a classes de llengua i també a un grup de reforç de l’oral en les seues hores lliures. Doncs resulta que, en atendre el xic, la dona no ha dit o pronunciat alguna paraula del tot correctament, cosa normal en el seu estadi d’aprenentatge. Ell, que no sabem si no l’ha entés, o simplement nota que no és valenciana (o les dues coses), llavors canvia de llengua i li parla en castellà. Però no sols això, també demana a la dona que canvie i li parle en aquesta llengua.

I ara ella, amb la melodia bonica i exòtica del seu valencià, em conta el fet afrontada, i es queixa , amb raó, que no és la primera vegada que valencianoparlants li neguen l’oportunitat de practicar i aprendre la llengua.

Altra xicona castellanoparlant de València capital, també estudiant de llengua–que per cert, reïx a parlar-la bastant bé–, em conta que la família del seu xicot a Algemesí es nega a parlar-li en valencià, tot i que ella en fa l’esforç continu. A més a més, es riuen de la seua manera de parlar, tot acusant-la de “falsa valenciania” amb frases del tipus «veniu ací des de València*, que no heu parlat valencià en la vida, i ara voldreu parlar-lo millor que mosatros, que si "aleshores", que si "una estona"...». Aquestes frases les diuen amb un cert to de sornegueria i retret, que ella, òbviament, no entén.

Anècdotes així, n’he sentides un bon grapat. I jo dic, a veure, posem-nos en la pell de l’aprenent que, tant si ho és per esdevenir un ciutadà plenament integrat en la realitat valenciana, com si ho és per interés purament laboral (punts per a oposicions), es troba amb aquest tipus d’actituds gens facilitadores del seu aprenentatge, fins i tot a vegades hostils, per part dels nadius. ¿No és ben probable que s’hi resigne i diga «a tomar por culo el valenciano, que no lo puedo hablar con nadie, y además, no me hace tanta falta»? Què faríeu vosaltres, en el seu lloc? Possiblement diríeu el mateix. I és que sovint ens queixem que es violen els nostres drets lingüístics, parlem d’integració, etcètera, però som nosaltres mateixos –o almenys un bon gruix de la societat valenciana– els qui tanquem la porta als pocs que tenen el desig d’aprendre la nostra llengua i comunicar-s’hi amb nosaltres. Ens trobem molt còmodes en la tribu. Però ja sabem quin pot ser el destí d’una tribu que es comporta així en un món de contínues migracions, on, lingüísticament, sobreviu el més fort: desaparéixer. Com a valencià, davant d'actituds sectàries de paisans meus, no puc evitar sentir una profunda vergonya. I és que tots els qui parlem català hauríem de sentir vergonya davant d’açò. Tots. Potser aquest seria un bon pas per a finalment prendre consciència del problema i obrir-se al nouparlant i/o al nouvingut en la llengua pròpia. I més encara quan aquest la vol aprendre.

*Podeu canviar València per Veneçuela, Albacete, Requena, o qualsevol lloc que no siga el seu poble i el seu cercle reduït d’amistats i família.