diumenge, 30 de desembre de 2007

Leaving İzmir

(Llig-ho en català)

Our train was supposed to depart at 14:30. It seems that the railway track or something was under construction, so instead of taking the train directly at the main station we should take a bus which had to lead us 20 minutes away from İzmir to another station to link with the train there.

Anyway, we said goodbye to the people thinking that we still had time. Fortunately the Turkish crazy driver (the same who horned at the cows, remember?) offered himself to give us a lift to the station where the bus was waiting. We got onto the crazy driver's bus, which was waiting at the Hotel entrance. Unfortunately there was a traffic jam so at 14:15 we were still at the hotel main entrance, we hadn't even got out from the hotel street.

From the nervous smiles we all began to get really worried about being late and miss the train. Özge and Sevim who accompanied us began to speak nervously in Turkish with the driver demanding something to him and he just shrugged his shoulders as if saying: 'I can't do anything.'

We managed to take the main avenue but the traffic was very slow. Then the Turkish crazy driver began to dodge the rest of the cars and to speed up the bus. At a given moment both the Turkish girls and the driver were talking by mobile phone with somebody who was giving instructions.

He took a shortcut by a street which was barely tarmaced and then he began to drive at full speed by narrow streets and in the wrong way, so we found cars which were coming in the opposite direction. He just horned at them as if ordering them to get out of his way. I was clung to the back of the seat and didn't feel safe at all...

At a given moment the girls told us that we had already missed the bus, but a few seconds later they told us that Berat was trying somehow to stop it and wait for us. Then suddenly we were at a big avenue where they told us to get off the bus cause the other bus would wait for us at some point on the road. We crossed the street running in a hurry, under the rain, striving not to lose our luggage and with all the crazy Turkish drivers of the world horning at us. We were putting our lives at risk once more.

Once at the other sidewalk we hardly said goodbye to the girls and from the heavy traffic appeared a bus which stopped in front of us. We got onto it and Berat and Iga appeared from nowhere as if Superman and Lois Lane. He had just time to say 'You're lucky guys' before the bus door closed between us without time to say goodbye or thank him for everything.

Worshipping a man, Mustafa Kemal Atatürk

(llig-ho en català)

After only one day in Turkey it is easy to see that the streets are crowded with national flags, red-coloured with the star and the moon. They hang from almost every balcony and sometimes they are huge. You will find them as stickers attached to the rear of cars, or hung up from walls of shops and restaurants. One could say that it is not surprising, as it is the country’s flag. What attracts my attention is the Turkish people’s strong need to assert their personality. The thing is that in Izmir, where I spent most of my time in Turkey, it was almost impossible to walk down the street without bumping into a Turkish flag. It reminds me (maybe now you can figure it out) of Valencia during the ‘Falles’ celebrations.

The thing is that it is not only the flag that is a common element in Turkish day to day life. Together with the flag, or maybe even superimposed to it, you will find the picture of a man: Mustafa Kemal Atatürk; the founder of the Turkish Republic. You will find dozens of images of him, an assorted of images in which he appears with his hair combed backwards or untidy, with or without a moustache. I found the highest degree of over elaboration in a restaurant: in a space on the wall no wider than 1 metre and a half there were hung 5 different pictures of him, in a row!

I was surprised to see such adoration for a figure that died almost seventy years ago. I am not able to find a Spanish equivalent. To be honest it arouses my suspicions. To find so many flags does not seem a positive sign to me. Later I found out that it has an explanation more or less logical on a given context. Atatürk, besides being the founder of the Republic, is a symbol of a secular state in a country where Islamic movements exist. Henceforth, this national display is a reaction against Islamic forces. Although I still find it strange, I promise to keep investigating it.

Have a look at a very interesting article about how Atatürk is understood today.

dimarts, 25 de desembre de 2007

Culte a un home: Atatürk

(read the English version)

Després d’unes hores a Turquia no cal estar molt atent per adonar-se que a tot arreu hi ha banderes nacionals, color roig amb la lluna i l’estrela blanques: penjades dels balcons, de vegades de mides enormes, en forma d’adhesiu apegat als cotxes, en botigues i restaurants, i un llarg etcètera. Algú podria dir que no és res estrany, al cap i a la fi, és la bandera del país. Ara, a mi no em podia deixar de cridar l’atenció (i no només a mi) aquesta autoafirmació exagerada. I és que, a İzmir, on jo era, era pràcticament impossible anar pel carrer sense ensopegar visualment amb una. L’únic símil d’exhibició de banderes que se m’acut (perquè us en feu una idea) és el de València en falles.

El cas és que no només la bandera és un element ben patent en la vida turca. Junt amb aquesta o inclús sobreposada en aquesta trobem la fotografia d’un home: Mustafa Kemal Atatürk, fundador de la república turca, personatge que fins el moment desconeixia totalment. El seu nom i la seua imatge els trobaves arreu i en les més formes més variades: mirant l’espectador o de perfil, amb els cabells pentinats cap arrere o una mica escarotats, amb i sense bigotis. El súmmum del culte a la imatge i el barroquisme el vaig trobar dins d’un bar: en una de les parets hi havia, en un espai no superior al metre i mig, cinc fotografies emmarcades d’Atatürk, ordenades en renglera i una damunt de l’altra.

Em crida l’atenció aquesta veneració per un personatge que porta quasi setanta anys mort. No era ni sóc capaç de trobar un equivalent espanyol. Sincerament em fa una mica de mala espina. Tal desplegament de banderes no em pareix en absolut un símptoma de normalitat. Més tard he comprovat que dins d’un context la cosa té certa lògica: Atatürk és, a banda del fundador de la república i impulsor de grans canvis, símbol de la secularitat d’un país on també tenen força les corrents polítiques islamistes. Així, aquesta exhibició nacional serviria de reacció contra això. Malgrat que no em convenç, promet continuar informant-me’n.

Article molt interessant sobre com s'entén Atatürk hui dia.

diumenge, 23 de desembre de 2007

Rakı: els turcs també beuen nuvolet / Turkish people drinking nuvolet

(English version below)

Després d’un parell de dies a Turquia tothom havia fet que em creara grans expectatives sobre la beguda nacional turca, anomenada
rakı. Se suposava que era tan forta que després de prendre’n una copa deixaves d’estar sobri. Després de tastar-la, no puc negar que és una beguda bastant alcohòlica. Ara, el que no esperava de cap de les maneres és descobrir que aquesta beguda turca és pràcticament idèntica a una popular beguda valenciana, que molts potser coneixeu: palometa o nuvolet, ja sabeu, cinc parts d'aigua i una d'anís sec. Diuen que la versió turca és més seca. Per assegurar-me, em vaig endur una botella cap a casa. ____________________________________________________________

After a couple of days in Turkey everybody had aroused great expectations in me about the Turkish national drink called rakı. It was supposed to be so strong that after having one drink, you could not stand sober. After tasting it, I cannot deny that it is quite an alcoholic drink, but what I didn’t expect at all was to find out that rakı is almost exactly identical to a popular Valencian drink! In Valencia we call palometa or nuvolet (meaning ‘little cloud’, because of its white colour). Who would expect to see Turkish people drinking this! It is said that this anisette is drier than the Valencian one. Just to be sure, I brought a bottle home.

dissabte, 22 de desembre de 2007

Last scream of Allianoi


(English version below)

Aquest mes de desembre he passat deu dies a Esmirna (İzmir) a Turquia, com a participant en un programa europeu de joventut. L’eix temàtic del projecte girava al voltant de la protecció del patrimoni històric amenaçat, en concret el del cas de les ruïnes d’Allianoi. Es tracta d’un balneari d’època hel·lenística i romana situat prop de la ciutat turca de Bergama. El complexe està amenaçat per la construcció d’un embassament que inundaria les ruïnes. Pel que he sentit, a Turquia tenen greus problemes de mancança d’aigua i aquell és el lloc ideal per construir l’embassament. Això justificaria la inundació. Davant les protestes dutes a terme per grups ecologistes i arqueòlegs, les autoritats turques han proposat l’instal·lació de càmeres al lloc per tal de fer visites virtuals una vegada haja sigut inundat. D’altres proposen que s’aïlle la zona amb un mur per tal de crear un “anell sec” en mig de l’embassament; així les ruïnes no es farien malbé. Pel que jo sé, malgrat tot, l’embassament estarà enllestit de totes totes cap a març de 2008. Després de visitar el lloc en persona, puc dir-vos que allò no es tracta de quatre pedres i que posar-hi aigua al damunt és un atemptat contra el patrimoni històric. Em va entristir moltíssim veure com alguns dels que havien intentat protegir el lloc ja el donen per perdut.

Vegeu més fotos d'Allionai

__________________________________________________________________

I have spent 10 days in Izmir (Turkey) as a participant in a European youth programme concerned with the protection of endangered cultural heritage. It was especially focused on Allianoi, an ancient thermal city which dates back to Hellenistic times, located near the city of Bergama. The place is threatened by the construction of a reservoir which would flood the whole area. It seems that Turkey has problems concerning the lack of water, and they say that the only place where they can build the dam is there. Then, the flood would be justified. After many protests from both ecologists and archeologists, Turkish authorities have proposed to set up cameras in the area so that people can visit the ruins virtually after they have been flooded. Some others propose to isolate the area and create a “dry ring” in the middle of the reservoir. Despite their efforts, as far as I know this place will definitely be flooded by March 2008. Having been there I can say that they were not some stones of no value. This is nothing but a cruel attack against historical heritage. It was sad for me to realise that some Turkish people who had fought against it had already given up on trying to recover the place.

See more pics of Allionai

dimecres, 28 de novembre de 2007

Nessun Dorma

Mireu com se'ls va quedar la cara als membres del jurat del programa Britain's got talent (la seua versió del Operación Triunfo) quan entrà en acció aquest venedor de mòbils de Bristol, Paul Potts. Feu una ullada al vídeo i digueu-me si no us ha conmogut, almenys, una miquiua.


Paul Potts - Nessun Dorma
Uploaded by oggys

Ací teniu un parell de vídeos seus on canta alguns clàssics del gènere.

dilluns, 26 de novembre de 2007

Io non ho paura

Feia temps que volia ensenyar-me a llegir un mínim en italià (llegir quelcom diferent de llibres d'aprenentatge easy reading o contes per a xiquets) però anava una miqueta perdut quant a l'elecció del llibre adequat al meu nivell bàsic de llengua.
Aleshores i sense esperar-m'ho vaig rebre amb molt de goig aquest regal (i no hi ha millor regal que un llibre): la novel·la de Niccolò Ammaniti Io non ho paura (en català: Jo no tinc por): En un poble miserable del sud d'Itàlia, a penes quatre cases envoltades de quilòmetres camps de blat, Michele, un xiquet de nou anys, ens conta en primera persona les seues escapades pels voltants del poble, sota un sol que bada les pedres. A través d'una lectura sorprenentment fluïda i agradable i dels diàlegs, es va dibuixant el perfil de cada personatge: el millor amic, el cap de la colla, la xiqueta innocent, la germana, la mare patidora, el pare sempre absent...

Michele descobrirà un secret que no sap ben bé com afrontar. Un secret que amaga la trama de la història, que capgira el que semblava ser la història de la infantesa d'un xiquet per fer-nos descobrir les bogeries a què poden arribar els adults en el context de la crua realitat de la pobresa del sud italià.

Aquesta novel·la ha sigut tot un èxit a Itàlia i ho demostra el fet que se n'haja realitzat una adaptació al cinema. És altament recomanable que li feu una ullada, tant per la història en si com per la destresa narrativa i comunicativa d’Ammaniti, que fa que la lectura siga un plaer, en aquesta llengua que veureu té tant en comú amb la nostra.

divendres, 16 de novembre de 2007

Lamenta ser espanyol

Heu provat mai de fer una reflexió crítica dels costums i la idiosincràsia del vostre país, del caràcter, del tarannà, de l’educació i inclús dels horaris de vida dels seus habitants? Si compareu tot això amb la situació a altres països amb cultures diferents, ix la vostra cultura benparada? Sembla ser que hi ha qui, en fer aquest exercici, n’ha tret conclusions si més no sorprenents... El debat queda obert.

Have you ever thought critically about the customs of your country, its people’s temper and its idiosyncrasy? Ever thought about your habits, your countrymen timetables? If you compare all this with other countries with different countries and cultures, does your culture come out victorious? It seems that there is somebody who has carried out this exercise, and it has led him to surprising conclusions... He regrets being Spanish

dissabte, 10 de novembre de 2007

La meglio gioventù

Fa un temps vaig estar recercant per Internet alguna pel·lícula italiana que valguera la pena i que, de passada, em servira de listening per al meu auto-aprenentatge d'italià. Aleshores vaig topar amb aquesta joia:



La meglio gioventù és la història de dos germans les vides dels quals es veuran capgirades per l’aparició d’una xica pertorbada psíquica. El film ens conta l'evolució d'una família i especialment les vides dels dos protagonistes, que acabaran agafant camins distints. A través de la història de la família se'ns il·lustra moments concrets de la història recent d'Itàlia, com l'al·luvió de Florència, els atemptats terroristes, els problemes dels treballadors i la emmigració de gent del sud cap a regions del nord del país.

El vídeo que us he penjat és un moment clau, previ a un punt d’inflexió de la pel·lícula, on les imatges i la música diuen més que les paraules. La cançó del vídeo que he penjat ací, A chi, és del cantant italià Fausto Leali. Us passe també el tràiler americà, que fa un repàs a tot el film, per tal que us feu una idea.

Una història d'il·lusions i decepcions, d'encerts i errors, felicitat, frustració, incomunicació, rancúnia i perdó; on la impecable interpretació dels dos protagonistes principals, Luigi lo Cascio i Alessio Boni, hi juga un paper clau, sense oblidar, però, el paper de Jasmine Trinca com a pertorbada, que podeu vore en aquest vídeo.

Si aconseguiu la pel·lícula, cosa que us recomane que feu, tingueu en compte que està dividida en dues parts, Atto 1º i Atto 2º.

diumenge, 4 de novembre de 2007

Excursió a la Serra de Bèrnia











Abans que res, si no saps on és la serra, punxa ací o mira davall de tot d'aquesta entrada

Aquesta excursió no ha sigut tan dura ni plena d’anècdotes com la que férem al Penyagolosa, però si una caminada ben bonica, ideal per a qui vol iniciar-se en el senderisme. Es tracta d’un recorregut circular, bona cosa, perquè no cal refer el camí i tot el que veurem serà nou. En realitat no pugem a cap cim, sinó que donem la volta a la serralada. Punts d’interés? El Forat de Bèrnia, el Fort, i sobretot, les vistes.

Es comença a ascendir des del peu d’una font, a través d’un senderol que cada vegada és més estret, esquerp i relliscós a causa de les últimes pluges. Açò també ha provocat una abundància de vegetació a guisa de llençol verd, del qual, conforme ascendim, veurem sorgir les primeres roques grises. Entre les esquerdes apareixen margallons arreu. Ja sabeu, la vida s’obri pas.

Una volta som prou amunt, les parets de roca que hi ha a la nostra dreta suen de tal manera que ens en cauen gotetes al cap. Aquestes ixen de diversos traus naturals, i rellisquen cap avall. De tants anys d’esbarar per la roca, hi ha quedat marques negres i esfilagarsades. Per cert, gireu-vos i veureu quines vistes.











Hi ha alguna cosa que sembla una cova, serà aquest el Forat? Encara no. Una miqueta més amunt el trobem. Certament fa honor al seu nom. És un túnel natural d’un mig metre d’alçada i uns deu de profunditat que ens menarà a l’altra banda de la serralada (i ens farà canviar de comarca). Ens hem d’ajupir per passar-hi. Ai mare, açò em fa recordar on tenim els genolls.













Ja som a l’altra banda. Per l’amor de Déu quina estampa! S’hi veu tota la badia: Altea, Alfàs del Pi, Benidorm...


Apa, ja ens hem en esbargit prou. Continuem el camí cap al Fort de Bèrnia. En aquest vessant de la muntanya la vegetació és molt menys abundant, tot i que encara hi trobem margallons, argelagues i alguna carrasca. A mesura que avancem el terra es va convertint més i més en un pedregar. És fàcil desviar-se del camí i, encara que és impossible perdre’s, pots acabar torcent-te un peu. Per bé que és novembre, la llum del sol ens acalora considerablement. Trobem molt de personal pel camí, crida l’atenció quants estrangers hi ha. Entaulem xicoteta conversa amb un grup d’anglesos riallers amb els quals hi ha qui aprofita per practicar la llengua de Shakespeare.

Queda ben poc del que fou el Fort de Bèrnia. Hi romanen restes del que fou la bastida i unes arcades. Amb tot, l'estada es fa agradable i amb sabor a mandarina.

Comencem a girar cap a la dreta, som a un punt no llunyà del vessant de la muntanya d’on havíem vingut. Aquesta volta, però, no cal passar per un forat. Hi tornem a trobar vegetació i el senderol es torna fangós. La imatge que divisem és la que trobeu en la capçalera d'aquesta entrada. Continuem cap avall, ara ja per un camí forestal. Allà baix ens espera el mas on hi ha el cotxe aparcat. Temps total de la caminada: poc més de tres hores.




Com arribar-hi

La Serra de Bèrnia és la frontera natural de les comarques de la Marina Alta i la Marina Baixa, probablement de les més boniques del país. Si aneu des de Xaló, al sud del poble agafeu la CV-749 i a uns 10 km, sense desviar-se, hi arribeu. Si aneu des de Benissa heu d’arribar al final del poble, com si anàrem direcció Altea (sud), i just abans d’eixir de Benissa, girar a la dreta en sentit Xaló (està indicat). Als pocs metres trobeu la carretera es bifurca: podeu seguir cap al poble de Xaló (CV-750) o bé desviar-se a l’esquerra en direcció Serra de Bèrnia, per la CV-749, que és el que fem. Seguiu uns 10 km. Heu d’aparcar a les Cases de Bèrnia, uns masets envoltats d’una pineda. Allà hi ha un cartell que indica on començar la ruta.

Enllaços:

Més fotos de l'indret
Excel·lent crònica d'altra web
Web d'on traguí la idea

divendres, 26 d’octubre de 2007

Marlon Brando è sempre lui (English)

(mira versió en català)

Today I want to share with you a song from the famous Italian band Ligabue. In the two years since I discovered the band, Marlon Brando è sempre lui has been one of the songs that roused the most good feelings in me, you know, it’s that song you listen to before going out or you put on your car radio when you’re feeling alright. Maybe it is because of its 80’s-90’s-like atmosphere you get from the keys, which reminds me of the times of bands like Loquillo y Trogloditas. Anyway, watch the video clip and form your own opinion. Bear in mind that it’s from 1990.

Also have a look at this live version which is really worth seeing.

Just in case somebody wonders about it, the song is introduced by a shout (Steeella! Steeeella!) which is taken from a scene from the film A Streetcar Named Desire, which is based on a play by Tennessee Williams. By the way, I recommend you to read the play carefully and then watch the film afterwards. Then you’ll realise how certain aspects of the original text were subtly censored in the film. So, in this film Marlon Brando acts as one of the main characters. The song in question does not seem to refer to this film, but rather to On the Waterfront, as it mentions the name Terry Malloy. I haven’t seen this one, so film lovers please let me know. Then, why does Ligabue use this shout in the song? Because it serves as a link with the previous track, Piccola stella senza cielo (this is a remix) as the name of the protagonist of the film I’m talking is precisely ‘Stella’. By the way, the name of the album is Ligabue, from 1990 (download it now!)

Apart from these absurd ramblings, I’ve tried to translate the song into Catalan. I hope some Italian speaker could correct the text if they find mistakes.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

Marlon Brando è sempre lui

Avui vull compartir amb vosaltres una cançó del famossíssim grup italià Ligabue. Des que fa cosa de dos anys descobrís aquesta banda, Marlon Brando è sempre lui ha sigut una de les cançons que em transmet més positivitat. Ja sabeu, és el temàs que escoltes quan estàs animat, abans d’eixir de casa o en pujar al cotxe. Potser és per l’aire dels anys 80-90 que li dóna el teclat, que em recorda el rotllo de bandes com Loquillo y Trogloditas. En tot cas, escolteu-la i formeu-vos la vostra pròpia opinió. Tingueu en compte que el vídeo ja té uns anys.

També us oferisc aquesta impressionant interpretació en directe que paga la pena de veure.

Per si algú s’ho pregunta, la cançó és introduïda per un crit (Steeella! Steeeella!!) que correspon a una escena de la pel·lícula A Streetcar Named Desire (en espanyol Un tranvía llamado Deseo), basada en l’obra de teatre de Tennessee Williams. De passada us anime a fer una lectura atenta de l’obra i a què veieu la pel·lícula després; així comprovareu com el film hagué de patir la censura de l’època. Doncs bé, en aquesta pel·li Marlon Brando apareix com un dels personatges principals. La cançó en qüestió no sembla fer referència directa a aquesta pel·lícula, sinó més aïna a On the Waterfront (La ley del silencio en espanyol), ja que nomena un tal Terry Malloy. Aquest film no l’he vist així que, cinèfils, us anime a què m’informeu. Aleshores, per què introdueix Ligabue aquest crit? Doncs perquè li serveix de enllaç amb l'anterior i molt recomanable tema del disc, Piccola stella senza cielo (aquest és un remix), ja que el nom de la protagonista de la pel·lícula de què us parle és precisament 'Stella'. Per cert, el nom de l'àlbum és Ligabue, de l'any 1990 (Baixeu-vos-el ja).

A banda d'aquestes divagacions inoportunes, he tingut la gosadia d'intentar traduir la cançó al català. Espere que algú que sàpiga italià corregisca el text si hi troba errades!

Lui aveva un vecchio maggiolone cabriolet
Sfatto ma piaceva tanto a lei
Arrivò e col clacson disse: "Sto aspettando te"
Lei scese profumata più che mai
Fecero due conti in tasca e videro che
Non ci si ballava neanche un po'
Lei gli disse: "Questa sera voglio far l'amore,
Prima però portami a sognare".

Ell tenia un vell Maggiolone Cabriolé
Tot desfet però a ella li agradava molt
Arribà i amb el clàxon diu “Estic esperant-te”
Ella baixa perfumada més que mai
Feren una ullada a la butxaca i veieren que
Allà no dringava res de res
Ella li diu "Aquesta nit vull fer l'amor,
abans però, porta'm a somiar"


Un fascio di luce va dal proiettore
per un sogno da duemila lire
porti addosso qualche segno proverò a tirarteli via
posso solo questo sogno scusa per la mia fantasia
giù in platea sedie di legno
gole secche per la sete d'eroi
E Marlon Brando è sempre lui
ooh lui, ooh lui
Marlon Brando è sempre lui
ooh lui, ooh lui

Un raig de llum ve del projector
Per un somni de dues mil lires
Dus damunt algunes taques, provaré a llevar-te-les de sobre
Només tinc aquest somni, perdona’m per la meua fantasia
Allà en platea hi ha cadires de fusta
goles seques per la set d’un heroi
I Marlon Brandon sempre és ell
Sempre és ell, sempre ell
Sempre és ell, sempre ell

Un po più avanti con negli occhi ancora tanto film
Terry Malloy infine, vince lui
Lui le dice come vedi siamo sempre qui
E non è obbligatorio essere eroi
Un fascio di luce va dal maggiolone
Carrellata per il lieto fine

Més avant en els ulls tantes pel·lícules
Terry Malloy al final, venç ell
Ell li diu com veus sempre estem ací
I no és obligatori ésser heroi
Un raig de llum ve del Maggiolone
Tràveling pel final feliç



dimarts, 16 d’octubre de 2007

Yo estuve allí


Zaragoza, capital de Aragón. Doce de octubre de 2007. Después de un retiro de diez años, los Héroes del Silencio se reúnen en su ciudad natal para satisfacer las ansias de miles de fans. Justo hace una década, en 1997, que yo, siendo un chaval de trece años, empecé a escucharles. Fue en sentido inverso, empezando por su último disco entonces, el doble directo Parasiempre. De ahí iría comprándome religiosamente todos sus álbumes. Por cierto, no me gusta la palabra fan ni mucho menos los fanáticos, pero por esta vez me aplico el término. Tres razones: es el único grupo que nunca he dejado de escuchar, conozco el nombre de todos sus componentes, me he gastado mis pesetas (sí, en pesetas) en comprar discos piratas (cuya calidad de sonido dejaba bastante que desear) cuando nadie se bajaba música por internet o ni siquiera tenía internet.

No sé por qué, recuerdo perfectamente la primera vez que escuché su música: fue en un parque, a través de un walkman (entonces aún utilizábamos la cinta cassette) de cascos de diadema. A partir de entonces y hasta fecha de hoy mis padres y yo, aunque a ellos mucho les pese, tendríamos héroes hasta en la sopa.

Pero vámonos al concierto, que ya me pongo nostálgico. Para ello necesitamos antes coger uno de los autobuses Jiménez, que en unas cuatro horas nos lleva desde la capital del Turia hasta Zaragoza, pasando por los maravillosos paisajes turolenses de bajas colinas, bosques de pino y riachuelos en cuyas riberas las hojas de los chopos ya van tomando el color anaranjado del otoño. En la provincia de Zaragoza, llama la atención la visión del pueblo de Daroca, ciudad enmurallada. En otra otra ocasión con más tiempo haremos una paradita allí.

Ya en la ciudad, se respira Héroes del Silencio. Más aún en los alrededores del estadio de la Romareda, al que llegamos en taxi desde la estación, no sin antes sufrir el cruel pillaje que su conductor practica en nuestros bolsillos. Dejemos el tema. En las calles, en los bares, allá donde mires ves gente que porta camisetas o pañuelos con el símbolo HDS. Ello se hace más patente en los alrededores del estadio. Me dicen que habrán unas cuarenta mil personas, ¡ahí es nada!

Ya estamos dentro. Me creo lo de las cuarenta mil. En los aseos hay colas quilométricas. Incluso una vez dentro del servicio compruebo que hay mini colas de tres personas para orinar en un váter de pared. Nunca dejas de sorprenderte.

Veintiuna horas. Ya comienza. Estamos situados a pie de campo, ligeramente atrás. Para mi sorpresa, estamos a nuestras anchas. En cambio las gradas llenas. Suenan los primeros acordes de El estanque (nótese como arriesgan empezando con una canción tan tranquila) y se encienden las pantallas cuyas imágenes, como váis a ver, iban acordes con la temática de cada canción. Por cierto, aunque lo parezca no voy a hacer una crónica exhaustiva del concierto, sino a contar cuatro cosillas que me llamaron la atención. Primero porque hacerlo sería pesado, y segundo (y más que nada) porque ni yo mismo fui consciente de lo que estaba viviendo. Es curioso como en estas ocasiones parece que estás como anestesiado, embobado, y necesitas de unas horas o días para digerir lo que has vivido. Suerte que tenemos youtube para revivirlo: éste es mi regalo de hoy, que podáis asistir desde vuestros hogares al concierto sólo haciendo clic en cada canción. Dad las gracias a quienes se molestaron en grabarlo. Aquí tenéis, por cierto, un set-list aproximativo:

1. El estanque

2. Deshacer el mundo

3. Mar adentro

4. La carta

5. Sirena varada

6. Bendecida

7. Opio

8. La Herida

9. Fuente esperanza

10. Apuesta por el rock and roll

11. Héroe de leyenda

12. Con nombre de guerra

13. No más lágrimas

14. Nuestro nombres

15. Oración

16. Entre dos tierras

17. Maldito duende

18. Iberia sumergida

19. Avalancha

20. El mar no cesa

21. Tumbas de sal

22. La chispa adecuada

23. Tesoro

24. Malas intenciones

25. En los Brazos de la fiebre

Me llamó la atención como los héroes no se olvidaron de sus primeras canciones, y de hecho he de decir que disfruté más con esta parte del concierto que con temas de Avalancha o El espíritu del vino, quizá también porque para cuando Bunbury los cantó, su voz ya no estaba para muchos trotes, quizá porque son temas más cañeros y la distorsión de Valdivia le obligaba a forzar la voz. Sí, Enrique estaba con gripe, en un momento dado él mismo confesó que necesitaba cinco minutos de descanso pues de camino a Zaragoza había cogido una fuerte gripe y se estaba quedando sin voz. Más tarde agradeció nuestra comprensión. Los que de verdad le admiramos se lo perdonamos.

Momentos álgidos: el comienzo del concierto, con El estanque. La gente estaba tan ansiosa que antes del comienzo de la letra ya coreábamos las notas de la guitarra. Es realmente emocionante ver a miles de personas a tu alrededor cantando contigo las canciones que llevas escuchando toda la vida y que han marcado tu adolescencia. El primer guitarrazo de Entre dos tierras, seguido de los toques de batería de Pedro Andreu, cuando ya de pie en los asientos de una grada nos las arreglábamos para saltar. El estribillo de No más lágrimas (No puedo dormir, con esas lágrimas...). Y hablando de lágrimas, a un servidor estuvieron a punto de escapársele en lo que para mi y para muchos fue el momento más bonito de la noche: la outro de La chispa adecuada, en la que un Bunbury que no podía declamar agradecía al público su asistencia entre aplausos, mecheros y una lluvia de confeti plateado. Sin duda una de sus mejores canciones, que pese al toque enmarañado de la letra (nunca mejor dicho), creo discernir representa cuán difícil es la comprensión entre dos personas y que éstas converjan en un punto para compartir el amor.

Gratas sorpresas: el hecho que tocasen La carta (vedla aquí de lejos) y Malas intenciones, ambas canciones de despecho amoroso, hits del que quizá es su mejor disco, Senderos de traición. Como también fue todo un deleite que tocasen El mar no cesa, con cuya frescura disfruté más que con cualquier otro temazo. Por no hablar de Agosto. Tumbas de sal le dio un toque roquero al momento.

Y todo esto y más ocurrió en aproximadamente dos horas y veinte minutos, aunque a mi y a mi compañero de correrías, que con cara de póquer mirábamos como la gente evacuaba las gradas del campo iluminado, nos parecieron diez minutos.

___________________________________________________________________

Aquí tenéis un artículo de El País que ofrece una crónica interesante (aunque discrepo en eso de los precios “populares”). Y aquí un artículo del que se puede sacar algo interesante sobre las letras de los héroes.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

Living space


(mira la versió original en català)

Some days ago I finished reading Ferran Torrent’s novel Judici Final, the last book of the trilogy that began with Societat Limitada and Espècies Protegides. I buy and read his books for several reasons. To mention some: their informative nature. Yes, one can learn something from Torrent’s stories. You recognise discourses, attitudes and character roles which, despite being fictional, ressemble what you might find in the streets of Valencia and surrounding areas. I strongly believe that, even though the stories of his novels are fictitious, the shady business, political pacts of dubious morals and the fierce struggle for gaining power are situations which testify what happens, or could happen, in Valencian society much more realistically than what you can see in TV news (especially if you watch Canal 9 news).

I find it interesting how every character in Torrent’s novel’s (the journalist, the detective, the politician, the political adviser or the employer) behaviour is guided by pragmatism and survival instinct, without taking anybody on or assuming any moral code. I reckon that this reflects the very author’s scepticism and lack of dogmatism regarding, for instance, the political field. But not only this: I find that there is an attitude within him that oozes a distinct personality, the voice of an individual who does not want to be pigeonholed within a given political movement, who does not pretend to be something he is not, who always has his feet on the ground and who speaks freely without worrying what they might say. That is a worthy trait.

Sense of humour. I find it quite familiar. Maybe it is due to physical proximity, which implies cultural nearness. Sometimes I find that his characters’ dialogues, their comments and reactions are strongly similar to those that I could hear from any countryman, a friend, or even my own father, who, by the way, is of the same age as the writer.

The dialogues: undoubtely Torrent’s strong point. The ebb and flow of negotiations, around the table, whilst having a drink. It reminds me of the betting games, which it seems are quite present in some of his novels. In these dialogues you may find lots of implied information. In here the different characters display their thoughts which are also points of interest for Torrent.

It is at this point, a concrete dialogue in Judici Final, one of many maintained by the characters Francesc Petit and Júlia Aleixandre, comes to mind. I wanted to comment on this, but unfortunately for those reading this, I am beating about the bush somewhat...

The mentioned dialogue takes place in the rice fields of L’Alfubera Lake, where Francesc Petit, born in a village, comments to Júlia Aleixandre, a city dweller, on the difference between people brought up in a village and those brought up in a city. He says that children in the cities see their time and space to play limited to an urban park, while children in villages have the privilege of having their house gate open, so that they can wander around orchards and open space until night falls. According to this character, this freedom deeply marks their personality.

I don’t know if this is true, but when I was reading this I thought that the best moments of my childhood occurred in non-developed areas. I spend, with my family, almost every weekend or holiday in Altura, a village in l’Alt Palància (Castelló - Spain). Accompanied by who was then my best friend, I walked up and down around the fields, where we collected corn cobs, cherries or blackberries. We sharpened cane sticks that we would try to use as hunting weapons. We even drew sketches of how the prey must be caught. We had built a cane cabin in a hill nearby. It was covered with an old awning. We used to go there to spend the afternoons during many years.

When I was not at the village, but at my home town, in the outskirts of Valencia, my instinct also led me to areas where I could set my imagination free. Space in here was just a few orchards along the railway track and a rubbish dump. It was perfect for us. I lived my best moments perched on a fig tree, our secret place.

Today, on the way back home, I am on the bus looking through the window to the urban park of Ferran el Catòlic Avenue, in Valencia. There is a family taking the dog for a walk. I observe the park, a close space surrounded on both sides by cars and tarmac. I am grateful for having had the chance to play in more interesting places when I was a child. I don’t know if these kinds of things deeply mark people’s personalities, as Torrent’s character claims. But I think that the fact that I am so fond of those long afternoons wandering around orchards makes me think that, to a certain extent, it must be true. The writer from Sedaví is aware of the very rapid urbanisation process which is taking place in our country. He is making us reflect on this situation that, for sure, will change our society.

L'espai vital


(see my English version)

Fa uns dies que vaig acabar de llegir la novel·la de Ferran Torrent Judici Final, l’última part de la trilogia que va encetar amb Societat Limitada i que continuà amb Espècies Protegides. Hi ha diversos motius pels quals compre i llegisc les seues novel·les. Per dir-ne alguns: el caràcter didàctic i informatiu. Sí. Es pot aprendre de les històries de Torrent. U pot reconéixer discursos, actituds, roles de personatges que malgrat ser al paper s’assemblen molt als que podries trobar a peu de carrer en València i rodalia. Tinc la ferma intuïció que, per bé que és tracta de ficció, els negocis tèrbols, els pactes polítics de dubtosa moral i la lluita aferrissada pel poder que caracteritzen les situacions de Torrent donen fe del que passa o podria passar a la societat valenciana amb molta més fidelitat del que pugues veure als informatius de televisió, especialment si aquests són de Canal 9.

Em sembla interessant com, en la novel·la de Torrent, tant el periodista, el detectiu, el polític, l’empresari, l’assessor com el delinqüent es comporten guiats pel pragmatisme, per l’instint de supervivència, sense casar-se amb ningú ni amb cap codi moral. Al meu parer açò reflecteix el propi escepticisme i falta de dogmatisme del propi autor pel que fa, per exemple, a la política. Però no és només això, trobe que hi ha en ell una actitud que traspua una personalitat pròpia, la veu d’un jo que no vol encasellar-se en un moviment polític en concret, que no fingeix ser el que no és, que està sempre amb els peus a terra i que diu el que pensa sense preocupar-se pel què diran. Això sí té valor.

El sentit de l’humor. Em resulta molt proper i familiar. Potser per la proximitat física, que implica la cultural ja que de vegades trobe en els diàlegs dels seus personatges reaccions o comentaris que perfectament podria sentir de boca d’un paisà, d’un amic o inclús de mon pare.

Els diàlegs. Sens dubte el punt fort de Torrent. L’estira i arronsa en una negociació, al voltant d’una taula, entre copa i copa. Recorda, de pas siga dit, els jocs d’apostes que, sembla ser, estan ben presents a altres novel·les seues. Als diàlegs trobes moltíssima informació implícita, ací els diferents personatges ens obrin els seus pensaments que alhora són els punts d’interés en què es fixa Torrent.

I és en aquest punt, un diàleg en concret de Judici Final, un de tants entre els personatges de Francesc Petit i Júlia Aleixandre, el que em va fer pensar l’altre dia, i sobre el qual volia parlar en este post. Per a desgràcia de qui em llegisca, me n’he anat en raons...

El diàleg en qüestió té lloc en els arrossars al voltant de l’Albufera, on Francesc Petit, home de poble, comenta a Júlia Aleixandre, urbanita empedreïda, que mentre els xiquets de ciutat tenen limitat el seu esbarjo al parc urbà de davall de casa seua, els xiquets de poble tenen el privilegi que els deixen oberta la porta de casa i a fora tenen tot un món on poden entretindre’s en llibertat fins que arriba la nit i tornen per si mateixos a casa. Segons el personatge, aquesta llibertat, disposar d’aquest espai, marca la personalitat de les persones.

Jo no sé si la marca o no, però mentre llegia açò vaig pensar que en la meua infància, els millors moments ocorregueren en llocs no urbanitzats. Quasi tots els caps de setmana, festius i vacances els passava amb la família a la vila d’Altura, en l’Alt Palància. En companyia del que era aleshores el meu millor amic, recorríem amunt i avall els camps on collíem panotxes de dacsa, cireres o móres. Esmolàvem canyes que després preteníem fer servir com a eines de cacera. Inclús dibuixàvem croquis de com la presa havia de ser capturada. A la muntanya havíem construït una cabanya de canyes coberta amb un tendal vell, a la qual acudírem a diari, religiosament, durant uns quants anys.

Quan no era al poble sinó a ma casa, en un barri perifèric de la ciutat de València, l’instint també em menava a les zones on poguera donar brida a la meua imaginació. Ací l’espai es limitava a uns quants horts a la vora de la via del tren i un abocador. En teníem prou, amb això. Els millors moments ocorregueren enfilats damunt d’una figuera, el nostre lloc secret.

Avui, mentre torne a casa en l’autobús urbà, observe per la finestra el parc urbà de l’avinguda Ferran el Catòlic, a València. Una família hi passeja el gos. Observe el parc, l’espai tancat, artificial, rodejat a banda i banda per asfalt i cotxes. Agraïsc haver tingut l’oportunitat d’eixir a jugar a llocs més interessants quan era menut. No sé si com deia el personatge de Torrent aquestes coses marquen les persones, però el fet que recorde amb afecte les llargues vesprades de vagar entre camps em fa pensar que, en certa manera, ha de ser cert. L’escriptor de Sedaví, conscient del procés vertiginós d’urbanització del territori del nostre país, ens fa reflexionar així sobre aquest fenomen que de segur canviarà la nostra societat.

dilluns, 8 d’octubre de 2007

Ascensió al Pic Penyagolosa


Diumenge set d’octubre, quan falten pocs minuts per a les nou del matí, Joan Vicent, Miquel (el pescaor de Pinedo) i jo, Josep Lluís, ens disposem a encetar la nostra jornada excursionista. Des de Benetússer, a l’Horta sud, ens dirigim amb un Mercedes automàtic (burlant-se, que diria el meu amic) cap a la població de Llucena, a l’Alcalatén. Una volta hi arribem, fem un passeig pel centre per tal de comprar pa. Trobem un forn gràcies a les indicacions d’una senyora autòctona, de la qual també aprenem el bell accent valencià de la gent d’estes terres.

A la plaça és dia de mercat. A l’únic forn obert ens enamorem d’un pa redó de poble, el qual comprem perquè ens servisca de contenidor del companatge que portem prèviament preparat. Més avant veurem que no teníem tot tan preparat. De camí al cotxe no podem evitar fer una pausa a la planta baixa d’una dona que ven tomaques. L’instint ens diu que pagarà la pena tastar-les. Ens en comprem tres, una per a cada u.

Deixem Llucena per continuar amunt cap a Vilafermosa. Primer entrebanc: probablement no tenim prou gasolina. Després d’uns deu minuts de revoltes decidim que és més sensat tornar enrere per repostar combustible a Llucena. Una vegada hem esmenat l’error reprenem el camí a Vilafermosa. Sense fer parada en esta població, ens desviem per un camí asfaltat, per bé que ple de clots, que ens mena al Mas de Borràs, on preteníem aparcar el cotxe i començar l’excursió, a més d’encomanar taula per a dinar, una vegada haguérem descendit del pic. Ja era, però, massa tard. Entre pujar i baixar s’haurien fet les cinc de la vesprada i probablement no ens prepararien un dinar a eixes hores. Seria millor esmorzar al mas i reservar el companatge que portàvem per dinar en la muntanya. L’encarregada del mas, molt amablement, amb un accent ben curiós mig tortosí, ens indica que no hi ha cap problema per esmorzar al lloc.

Després de cruspir-se un entrepà de tonyina amb tomaca ben generós, i de les indicacions de la pobletana, comencem a caminar per un senderol ascendent que ens allunya de les cases. És la una i deu. Hem de seguir les marques blanques i grogues que marquen el camí. Del senderol eixim a un camí forestal, on sense massa seguretat, atés que hi ha diverses senyals, prenem el camí cap a l’esquerra. Uns minuts més tard la pista s’acaba i ens trobem entre els matolls. Segon entrebanc: ens hem equivocat, no hem sabut llegir els senyals. Un poc baixos de moral tornem enrere. Hem aprés que quan el senyal té forma de creu, significa que eixe no és el camí, i que en canvi, quan les ratlles són paral·leles, és este l’itinerari a seguir.

A hores d’ara ja ens hem proveït d’unes branques seques que ens serveixen de bastó i ens seran molt útils. El senderol transcorre entre pins, sempre amunt. A poc a poc comencem a fixar-se en la vegetació que hi trobem: pins de dos tipus diferents, alguna carrasca, arbustos de romer sorprenentment alts i olorosos, el perfum de les tiges d’espígol, altres arbres i arbustos l’espècie dels quals no sé esbrinar.

Ara el sender s’ha tornat més pedregós, per bé que més fàcil ja que feia només uns minuts que trepitjàvem camins de terra encara humida per les darreres pluges. Als nostres peus s’obri una vall i comencem a gaudir de les primeres vistes.










Tornem a eixir a una pista forestal, pedregosa i ascendent. Des d’allà observem que encara no som a la muntanya que pertoca per a fer l’ascensió al pic. La ruta és més llarga del que pensàvem. Apareixen els primers símptomes de cansament, la suor ens amera tot el cos. No ens aturem, però. Joanvi troba al terra un pregadéu que devora amb precisió la seua presa. Admirem la bellesa perillosa i el respecte que provoca aquest insecte. Més amunt descobrim que no estem sols: uns metres més avant hi ha un gos llebrer que se situa a una distància prudencial de nosaltres. Sembla que continua avant i el perdem de vista. Sorprenentment, no el tornarem a veure, ni ell ni cap persona que se’n faça càrrec.

Som altra volta en un senderol, el qual seguim sense massa dificultats. Davall nostre hi ha una vall xicoteta comparada amb l’anterior. Divisem la paret d’un tossal de pedra sense gaire vegetació, que haurem de rodejar, i al darrere trobarem la falda que ens ha de menar al pic. Ens preguntem on dimonis hi ha la font de què ens havien parlat. Hi ha qui està esgotat, fem parades curtes i improvisades. Quan menys ho esperàvem trobem la Font de las Mozas, on bevem aigua fresca, el regal de la muntanya. Des d’allà es divisen dos masos arruïnats i els bancals sense conrear. Ens preguntem com seria la vida de qui visquera allí, allunyat de tot i de tots, de la comoditat de la vida al poble o a la ciutat.

Tornem a ascendir. Comença a fer frescor, de tant en tant ens posem el jersei. També comença a haver-hi gespa i els primers bolets. Ara, després de les pluges, és el moment idoni per arreplegar-ne, o com alguns diuen, caçar-ne. N'hi ha per tot arreu, encara que segons m’informen els que hem trobat fins ara no són bons per a menjar. Són grocs i si els arranques, la carn de davall de la caputxa recorda la forma d’una esponja. El paisatge és bonic. Encara que estem esgotats, admirem el que ens envolta. Trobem més classes de bolets, uns blancs amb forma fàl·lica, d’altres amb la caputxa blanca en forma de plat, i taques marrons. Un preciós bolet amb caputxa roja.










Per fi arribem a una altra pista forestal que ens mena immediatament a la base, l’últim lloc on pots arribar en cotxe. Ara comença l’ascensió en si, que no ha de durar més de mitja hora. Les cames ens fallen, em fan molt de mal els genolls. I el pitjor està per vindre.

Decidim fer la pujada més suportable menjant-nos les tomaques: a mos redó, sense sal, sense oli. Les expectatives no havien sigut en va: no calia adobar la meravellosa vianda, que era un plaer de per si, sense cap afegitó. Ho vaig saber abans que tocara la boca, en acostar el nas i sentir l’olor. Mai no n’havia tastat de tan bones.

Per fi som al cim! Hi ha tanta boira que jo sóc l’únic amb prou moral per pujar fins dalt de tot, on hi ha la placa que assenyala el punt més alt i una caseta. No s’hi veu res més enllà de la roca. Malauradament, hauré d’imaginar que sóc al punt més alt del País valencià: els meus ulls no podran corroborar-ho. Encete una xicoteta conversa amb la dona que vigila el lloc. És del poble més proper, Vistabella del Maestrat. Passa allà dalt deu hores al dia. No m’estranya que quan li comente la bellesa del lloc, ella no es mostre tan eufòrica com jo. També té un accent curiós: no apitxa quan diu la paraula “pujar”, sinó que pronuncia la “j” quasi com una fricativa postalveolar sonora (puʒáɾ). En comptes de dir “hui”, com jo, utilitza la paraula “avui”, paraula tan condemnada per alguns a València capital i rodalia (junt amb “sortir” o d’altres), per bé que és igualment valenciana. Per cert, casualment la paraula 'avui' l'havia vista escrita uns metres més avall en una placa de metall que informava de no recorde què. El mot estava ratllat i mig esborrat expressament, probablement amb una clau. Vet ací la intolerància lingüística sense eixir de casa nostra, fruit de la ignorància, una forma d’auto-odi. Però en fi, això són figues d’un altre paner.

Hem d’afanyar-nos en tornar, refer el camí amb prestesa abans que es faça de nit. Se’ns ha fet massa tard.

Tornem a passar per la font. Malgrat haver menjat la tomaca, començàvem a tindre gana. Decidim dinar allí, sense encantar-se massa. Gaudim del pa de poble i del companatge, de la frescor de l’aigua de la font. Tastem un mantega d’herbes casolana que Joanvi en persona ha preparat. Mentre devorem l’entrepà, un neguit ronda en la ment dels tres. Observe una línia de núvols totalment horitzontal, amb el sol al damunt. M’adone que, en qüestió de segons, el sol baixa fins on són els núvols i queda per uns instants totalment cobert. S’acosta el crepuscle. Ho comente. Després d’uns segons de silenci, Miquel, exaltat, crida: “Són les set i quart, mone d’ací o se’ns farà de nit!”.

Comença la recta final. Ens alcem tots esverats, arrepleguem les coses i comencem a caminar de pressa, quasi amb el menjar en la gola, per fer el camí de tornada. No ens podem permetre d’aturar-nos, seria realment perillós que es fera de nit al bosc: és molt fàcil perdre’s, deixar de veure els senyals, esbarar amb una pedra que no has vist. Hem de fer en una hora el mateix camí que abans ens havia costat vora tres. A pas lleuger i amb les cames endolorides, pense com hem sigut tan ingenus. Ens endinsem pel bosc, pels camins, passem els trams de pista forestal ràpidament, quasi negligentment de pressa. Ara vaig l’últim dels tres. Joanvi em diu que el que estem fent és una salvatjada. Té tota la raó.

Miquel, potser més conscient de la situació, encapçala ara el grup. Amb una habilitat per orientar-se i una memòria fotogràfica que Joanvi i jo no parem d’agrair-li, ens guia per les arbredes cada vegada més fosques, a mesura que ens endinsem per les valls. El pal que feia servir per recolzar-me millor ara serveix per a frenar-me en les pendents. Miquel ens anima, espantem la por amb comentaris optimistes del tipus “ja no queda gens, quasi hem arribat!”, “açò està fet, ho aconseguim!”. Comença a ser nit tancada.

De sobte, quasi miraculosament, divisem els llums del mas i acte seguit les primeres cabanes de fusta. No m’ho puc creure, ho hem aconseguit. Tots tres ens abracem. D’acord mutu decidim que conservarem els pals que tant ens ha ajudat.

Una vegada som al cotxe, de baixada cap a la carretera principal, el bosc ens fa l’últim regal: la visió d’una rabosa que se’ns creua per la carretera. S’atura davant el cotxe. Ens mira amb els seus ulls brillants, mentre camina amb pas elegant, encuriosida, al voltant del cotxe. Joanvi frena del tot. Estem eufòrics. Els pregue guarden silenci, mentre grapege nerviós dins la motxilla buscant la càmera. Joanvi apaga el motor del cotxe. No hi ha hagut sort. La guineu ja ha marxat.