Algun dia havia de passar. En Madrid ja s'avorrixen del castellà i volen passar-se a la nostra llengua. Les estades en Cullera han donat els resultats esperats: el poble madrileny ja exigix l'ús del valencià per tot.
Per als aprenents d’un idioma relativament paregut al propi, són normals les interferències de la llengua materna i els anomenats «falsos amics». Per exemple, en anglés, dir library pensant que estem dient «llibreria» (quan en realitat estem dient «biblioteca»), o en francés, dir pourtant pensant que estem dient «per tant» (i en realitat estem dient «no obstant»). Estes esvarades lingüístiques són lògiques durant el procés d’aprenentatge, però amb el temps es resolen sempre. Ara bé, en un context com el nostre, de contacte continu entre dos llengües similars, estos erros poden perpetuar-se i passar a ser entesos, erròniament, com a vocables propis i genuïns, inclús entre parlants nadius. I més fàcilment del que ens pensem, si no cuidem el llenguatge.
Una de les interferències comunes dels qui aprenen valencià i tenen el castellà com a primera llengua és dir «colgar» amb el sentit de «penjar». No té més importància si es corregix. Però llavors u comença a preocupar-se quan comprova que també alguns valencianoparlants –potser bilingües des del bressol– comencen a confondre els dos mots i a utilitzar colgar amb el sentit de «penjar». Perquè «colgar» en valencià existix, però té un significat ben diferent del colgar del castellà. Significa enterrar o soterrar, posar una cosa en un clot i cobrir-la amb terra, cendra o arena. També vol dir cobrir alguna cosa totalment davall d’algun objecte. Colgarem, per exemple, la piscina d’un xalet, perquè costa molt de mantindre o perquè ja no la utilitza ningú. Colgarem els nostres morts. També és possible que, regirant l’estanteria de casa, trobem una foto antiga que ja no recordàvem, colgada entre tants llibres. O potser busquem la part de dalt del pijama, que ens llevàrem durant la nit per la calor, i la trobem colgada entre els llençols. I sense anar-nos-en del llit, nosaltres mateixos ens colgarem quan tindrem son; perquè colgar-se és també un sinònim de gitar-se.
La paraula d’esta setmana, tant en valencià com en castellà, ve del llatí collocare, 'situar, col·locar; cobrir el foc', derivat de locus, 'lloc'. Curiosament, mentres en castellà significa col·locar una cosa en alt, sense que toque terra, en valencià vol dir just el contrari, posar-la davall terra.
