Siempre es la misma función, el mismo espectador, el mismo teatro en el que tantas veces actuó, y perder la razón en un juego tan real quizás fuera un error, cúrame esta herida, por favor.
¿Qué hay en dos amigos cuando después de todo parecen perdidos y prefieren a otros? ¿Qué dan lerdas manos, ignorando lo dado, si antaño se estrecharon, ahora están engañados? ¿Qué les hizo alejarse de su "orilla intranquila"? Tan siquiera un instante piensan en esos días?
[repeteix tornada]
Siempre he preferido un beso prolongado, aunque sepa que miente, aunque sepa que es falso. ¿Qué demonios ocurre cuando miradas no se encuentran? Una pelea de gallos, se admiten apuestas. ¿Quién buscó abrigo en algún otro lugar? ¿Es posible que el frío venga con la edad?
Poe del bagul dels records una dosi d’èpica adolescent. Tant fa si és una cançó antinuclear, de salvem les balenes o, simplement, el que se li va ocórrer a algun membre de la banda després de llegir alguna novel•la fantàstica. Esta cançó ja em transmetia coses sense entendre un borrall d’anglés. Ara em porta una sensació de bon rotllo especial, de records de moments feliços. Depén de com m'agarre, quasi se’m nota un poquiu en els ulls.
Theatre Of Pain
El teatre del dolor
The giant’s lost And all around him Destructed for what They all knew what it meant But they couldn’t change it Lord they had gone too far [Leave them alone]
El gegant s’ha perdut I tot al seu voltant S’ha destruït, ¿per a què? Tots sabien el que allò significava Però no van poder canviar-ho Senyor, han anat massa lluny [Deixa’ls sols]
It’s all gone What is left behind On a desert we called earth When the last whale went away Did they ever see the tears
Tot s’ha perdut El que queda És un desert que una vegada vam anomenar Terra Quan la darrera balena va marxar ¿En algun moment veren les seues llàgrimes?
[Tornada]:
Don’t fear your last step From the theatre of pain And the children will love your singing From the sea [The sea is calling] Now we’ve to leave it
No tingues por del darrer escaló Del teatre del dolor I els xiquets adoraran el teu cant De la mar [La mar està cridant] Ara l’hem d’abandonar
The sea was clear On the day I was stranded Answers I’d known To keep this all alive But I can’t change it Forever
La mar era transparent El dia que vaig encallar Jo coneixia les respostes Per a mantindre açò amb vida Però no puc canviar-ho Eternament
[Solo]
Now I’m gone And it seems that life has never existed So we left the dark and cold All I left behind are my tears
Ara que ja no hi sóc Pareix que la vida mai no haja existit Vam deixar la foscor i la fredor Tot el que deixí arrere foren les meues llàgrimes
Vaig arribar a Eben gràcies a recomanacions. Després, durant la lectura, alguns periodistes que conec en corroboraven la qualitat dient-me que l’autor és de lectura obligatòria en la carrera (potser precisament per ser obligatòria, no l’havien llegida. A què em sona això?…) La veritat és que Ryszard Kapuściński no m’ha decebut. Eben és un mosaic d’escenes viscudes per este periodista polonés durant la seua experiència com a corresponsal de guerra en diversos països africans. Són una sèrie de capítols curts molt llegidors, a manera de petits reportatges, on Kapuściński descriu, a voltes de manera caricaturesca, líders de revolucions i d’estats en procés de descolonització; explica l’origen d’alguns conflictes tribals ―especialment didàctic el dels utus i els tutsis―; però sobretot, el periodista hi reflecteix les seues impressions a peu de carrer per pobles, ciutats i llogarrets africans. Descriu la pobresa, la calor, la lluita per la supervivència, la superstició, la religiositat i les singulars estructures socials africanes. I ens ho mostra conscient que l’Àfrica és un sol nom sota el qual s’amaguen centenars d’indrets, llengües, cultures i maneres de veure la vida que són diverses. Així i tot, i encara que parega paradoxal, ofereix una visió general i cohesionada d’una realitat que és heterogènia; una visió «païble» per al lector europeu —des del punt de vista d’un europeu, és clar―. Fora d’açò, el text té un valor estètic i literari constatable des de la primera pàgina; veritablement fa goig llegir-lo. M’han encantat les descripcions i la destresa narradora amb què l’autor, amb quatre frases, aconsegueix endinsar-nos en una escena, en un context, en una història. Vos el recomane encaridament.
Cal reconéixer la tasca dels traductors. Gràcies a ells ens arriba la bona literatura universal que, sense conéixer la llengua de l’original, mai no descobriríem. En este sentit, trobe que Anna Rubió i Jerzy Sławomirski han fet una gran faena i han aconseguit traslladar les ratlles d’Eben a un català que se m’apareix veritablement genuí.
No m’agrada agafar el metro. Si puc, evite fer-ho. Quan ix el tema, potser ho assevere amb més vehemència que pretenc. M’explique massa, com si em justificara: «A certes hores va massa ple, però sobretot, odie les esperes a l’andana: mai arriba a l’hora prevista a la pantalla. M’estime més esperar el bus al carrer i així almenys veig la llum del dia. A més, ja vaig tindre prou d’estrés al metro a Barcelona, aquella sauna de corredors enormes plens de gent accelerada. I això que aquell era més eficient i ràpid que este metro de joguet». El meu interlocutor em sol mirar espantat com si jo tinguera un problema de claustrofòbia o fóra un vell maniós. Potser té raó, almenys en una de les tres coses. O no, que collons.
El cas és que hui agafe el metro, no tinc altre remei. Al meu vagó puja una dona jove amb un carret de bebé i el xiquet dins. Per l’aspecte, em pega per pensar que és russa: pell pàl•lida, ulls blaus una mica separats, cabells rossíssims. Però mentre li fa una manyaga i un bes al bebé, constate que li parla en valencià. «Què passa», li xiuxiueja afectuosa ―o potser és un qué pasa en castellà, mai no ho sabrem―. Els quatre gats que hi ha al vagó a estes hores es miren la xica. És curiós, tothom es fixa quan apareix una mare amb un carret: si més no per un segon, volen veure la careta del nen. Deu ser una cosa antropològica. Jo, que m’estic dret, em gire cap a un altre costat i veig un xicot asiàtic que es belluga nerviós en el seient i maneja un Ipod o un aparell semblant. Mire enfront meu, hi ha un altre xic d’uns trenta pocs anys, rocker sobri vestit de negre estricte amb la llengua dels Stones estampada en la samarreta com a únic toc de color. Torne a mirar la mare, que s’ha assegut en un extrem del seient, prop de la porta. Mentre pense en les atencions contínues i el sacrifici que deu necessitar un nadó, m’adone que ella ha recolzat els llavis sobre la barra cilíndrica vertical a què hom s’agafa per no caure en cas de batzegada. Constate que són uns llavis rosats i molsuts ―¿deu ser algun efecte del període de lactància?― Repenjada d’esta manera, pensativa, ara belluga els llavis sobre el metall, de comissura a comissura, com si hi volguera deixar-ne la marca. Després, els arrufa amb xicotets impulsos com si el besara tendrament repetides voltes. Ara podria esclatar en mi una pulsió lasciva, i esta es convertiria en una escena curulla d’erotisme, el d’una dona en la exuberància de la fertilitat que llepa en públic un enorme fal•lus metàl•lic…
Però no, perquè jo estic pensant en la quantitat de mans que palpen eixa barra cada dia, just on ara ella reposa la boca: mans que vénen d’alçar una caixa de cartó polsegosa, o de tocar una napolitana de xocolate, o de gratar-se els genitals… mans netes, mans brutes, mans suades que deixen llur empremta sobre l’alumini que ara esta dona besa amb uns llavis molsuts que no tardaran a besotejar una altra volta el bebé.
Aparte la mirada, ara el xic de la samarreta dels Stones trenca la seua elegància furgant-se el nas amb dos dits ―índex i polze― d’una manera escandalosa. Qui sap, potser d’ací a un moment s’agafarà de l’agafador més proper.
Ara podria dir-li que és una insensata ―com reaccionaria?―; podria deixar-ho estar i posar-me hipocondríac jo solet: evitaria tocar amb els dits les barres del metro o el botó de parada dels busos, ho faria amb els nuguets de la mà o el puny del jersei ―tal volta ho faré, o ja ho faig―; podria esbossar-vos una llista de les malalties contagioses que es poden agafar per contacte tàctil, quan ens portem a la boca mans cobertes de virus i microbis; podria prescriure algunes mesures d’higiene. Però millor no, per una vegada m’alegraré de no saber un borrall de microbis. Confiarem en les defenses.
Pels volts de 1965, un avi del Cabanyal parla amb el seu nét.
―Xiquet, amb dotze anys encara no portes navaixa?
El nét se’l mira amb ulls esbatanats, sense comprendre. Apocat, contesta com si haguera fet alguna cosa malament, però sense saber ben bé quina:
―No, iaio, però… per a què vull una navaixa?
L’avi desvia la mirada i sospira. Els temps canvien a pitjor, els fills no fan cas dels pares, abandonen els usos i tradicions fins ara indispensables per a la supervivència. L’ordre de les coses, així, se n’anirà en orris. El iaio recorda l’estraperlo, les eixides amb la barca a la matinada, les bales de la policia xiular per damunt del seu cap en la fosca, la ràbia dins dels seus punys al veure la seua barca en flames. Finalment, torna a fitar el nét:
Heus ací un mot recurrent en les festes nadalenques. Una panera és un recipient fet de vímens, de joncs o canyes, de base redona o oblonga, de boca més ampla que el sòl, amb baranes relativament baixes i amb una o dues anses, que serveix per a tindre pa, per a transportar fruita, roba o altres objectes. La paraula és un sinònim de cistella. Tanmateix, utilitzem «panera» per a referir-nos a la panera de Nadal, ço és, la cistella plena de torró, mantegades, vi, pernil i altres productes que les empreses solen regalar als seus treballadors en estes dates.
L’etimologia és clara, una panera és el lloc o recipient on es guardava el pa.
Punyeter el plastiquet d'este sobre a l'hora de reciclar
Ahir em vaig posar a endreçar el garbuix de trastos que tinc sobre l’escriptori: una munió de bolígrafs, fullets, llibres, factures, fulls solts i notes adhesives. Bona part del que tractava d’ordenar era ja inservible, així que em vaig posar en la laboriosa tasca de preparar el fem per al reciclatge, ço és bàsicament llevar grapes al paper i tallar-lo a trossets perquè ocupe menys espai i així, de passada, esmicolar les dades personals que es puguen extraviar de camí a la planta de reciclatge. A casa, fem el mateix amb el plàstic de les botelles: l’espremem i arruguem fins reduir-les a la mínima expressió i separem del fem orgànic. Així i tot, ausades la quantitat de paper i plàstic tirem dia a dia! Si multipliquem esta quantitat pels centenars de domicilis que ens envolten (on cal pressuposar que no tots reciclen) fa feredat pensar-ho. Jo em sent millor en imaginar-me aquelles plantes de reciclatge ―m’agradaria visitar-ne una― on tot eixe paper i eixe plàstic rebregat es fon per a donar-li un nou ús. M'agrada pensar que, separant tot com toca, reduïm l’impacte i l’agressivitat que la nostra espècie exerceix sobre el medi.
Un dia parlàvem de tot això, de les xicotetes accions que cada ciutadà pot realitzar des de sa casa per col•laborar en la higiene ambiental ―reciclar, no abusar de l’ús del cotxe o de l’energia elèctrica, no malbaratar aigua, etc.―. Em sorprengué l’actitud d’un home que, gràcies a l’espai que li proporcionava el jardí de sa casa, reciclava fins i tot el fem orgànic: abocava les restes de menjar sobre un bidó i deixava que els cucs feren la resta de la faena. El resultat era un compost que després li servia per adobar la terra i fer-hi créixer les seues plantes. Segons sembla, el procediment és més complicat: cal mesclar el fem amb fulles o amb cendra i, depén de la traça que tingues en el procés ―que és lent―, et pot eixir el tret per la culata i que el compost no tinga gaire nutrients. De qualsevol manera, esta manera d’actuar és, curiosament, la clàssica de llauradors i grangers, que no ho feien per consciència, sinó per necessitat. Aquell era un home compromés i anava més enllà: mai feia servir el cotxe si no era estrictament necessari i es negava a viatjar amb avió per plaer, ja que ho considerava un malbaratament inútil de combustible, un luxe que no ens hauríem de permetre.
Alguns dels tertulians se’l miraren molt estranyats, d’altres fins i tot retrucaren ―una mica esguitosos, a la defensiva― que això era ser massa «radical» i que no tots teníem l’espai a casa per a reciclar així. A mi, en canvi, em paregué un home molt simpàtic que no es posava amb ningú. Que cada u hi pose el seu granet d’arena i faça el que crega que és bo. Jo, conductor i usuari molt esporàdic del turisme de baix cost, faig el que crec des del petit camp d’acció ecologista del meu escriptori. I davant el dubte d’on tirar els sobres amb finestra de plàstic (si al contenidor groc o al blau) continue retallant finestretes.
Standing by my window, breathing summer breeze Saw a figure floating, 'neath the willow tree Asked us if we were happy, we said we didn't know Took us by the hands and up we go
De la finestra estant, respirant l’oreig estival Vérem una figura flotant, davall del salze Ens preguntà si érem feliços, responguérem que no ho sabíem Ens agafà de les mans i ens enlairàrem
We followed the dreamer through the purple hazy clouds He could control our sense of time We thought we were lost but no matter how we tried Everyone was in peace of mind
Vam seguir el somiador entre la boirina porprada Ell controlava la nostra noció del temps Pensàvem que ens havíem perdut però Tots estàvem en pau i serenitat
We felt the sensations drift inside our frames Finding complete contentment there And all the tensions that hurt us in the past Just seemed to vanish in thin air
Les sensacions anaven a la deriva dins del cos Hi trobàrem gaubança completa I tota la tensió que ens feia mal en el passat S’esvaní en l’aire
He said in the cosmos is a single sonic sound That is vibrating constantly And if we could grip and hold on to the note We would see our minds were free...oh they're free
Va dir que el cosmos és un so únic Que vibra constantment I si poguérem agafar-lo i aferrar-se a la nota Veuríem les nostres ments lliures… o lliures
We are lost above Floating way up high If you think you can find a way You can surely try
Ens perdem amunt Flotem cap amunt Si creus que hi pots trobar una manera Pots intentar-ho
Una vegada més l’ús social de la llengua, el deute pendent; poder viure en valencià a València sense ser observat com un espantall, un monstre, un freak. Tan sols ser entés, per favor, clames en silenci a voltes. A la palestra política dels mitjans de comunicació catalans sempre posen el mateix exemple: u que demana un tallat i el cambrer no l’entén. M’ha passat, això del tallat. I quan demane si al plat de falàfel pot posar-hi arròs, la cambrera es violenta de sobte i amb to defensiu m’amolla por favor háblame en castellano porque no sé qué me estás diciendo, si eso es valenciano o qué es. Efectivament, com sospitaves, és valencià. I tranquil•la, que no mossega. Ni el valencià ni el marcià que està parlant-lo, que només vol dinar al teu restaurant. Ella no arriba a verbalitzar la disculpa, per descomptat, però alguna cosa se li ha regirat dins, perquè en tornar del taulell canvia d’actitud i m’acaba d’atendre amb molta cortesia, tractant-me de usted.
Un altre dia desisteixes i, al bar on t’agrada menjar tapes, t’adreces en castellà al cambrer italià (¿o és albanés?). La teua companya se n’adona i t’ho retrau (Bo, ben bé no et fa un retret; t’ho remarca mig seriosa mig en broma. Li agrada fer-te un poc la punyeta). Però és clar, fet i fet, la darrera volta que vingueres també l’hi parlares, a ell i a algun company de taula. L’anterior no; l’anterior encara li volgueres ensenyar què era un pitxer. I a la senyora xilena que ven pastissets a la matinada al carrer de Dalt? Li acabes preguntant a qué hora cierran en comptes de «a quina hora tanqueu». I potser t’hauria entés perfectament, potser va a classes a l’escola d’adults.
Altres dies tot fa més bon carís. Per bé que s’usa poc en l’hostaleria, en les relacions client-proveïdor o entre desconeguts, el sents en l’àmbit familiar, captes frases en llengua autòctona a les boques de pares i fills i parelles que circulen per la ciutat. «Qui ha dit que no es parla valencià a la capital?», et dius.
Hui anaves al metge. Ahir volies telefonar, i cercares «Centre d’Especialitats de Montolivet» al Google. Il•lús! No et compliques: la web de l’Ajuntament et facilitarà el número molt més ràpid si el busques en castellà. A la sala d’espera, una parella el parla. La metgessa t’entén i et diu «adéu» en eixir. I què hi fa l’administració, la Conselleria de Sanitat? Fem una ullada al voltant. Els cartells vells són un popurri de valencià i castellà (o van plens de faltes); en els nous ―eixos blaus, enormes, de bombo i plateret― han resolt el problema: el valencià deixa de ser testimonial per trobar-se absent del tot. T’emprenya pensar que este pas és premeditat, que algú amb noms i cognoms ha donat eixa ordre.
I si fóreu el cambrer italià o la senyora xilena, ¿aniríeu a l'escola d'adults?
Si canviem «conselleria» per consejería i «sanitat» per sanidad, ja hem arribat al final del procés
Isc de l’edifici i em trobe en una vorera de l’avinguda Blasco Ibáñez. Com em passa sovint, vaig atrotinat i creue a l’altra banda del carrer oblidant que existeixen els passos de zebra i les voreres. Enfile un camí imaginari, el més curt, sortejant les bardisses del jardí que hi ha enmig de l’avinguda com en una carrera d’obstacles. No vull que em passe com les dues darreres voltes, que vaig haver de resignar-me a veure com el bus passava de llarg quan jo estava a tocar de la parada, cosa que havia endarrerit un poc massa el sopar o alguna cita. Esta vegada no ocorre així, córrer ha valgut la pena i complisc amb l’horari previst. Tot just el cotxe de línia abandona la parada amb mi a dins, m’adone que el trànsit corre lent, i veig al lluny un grapat de policies i una caterva que enlaira unes pancartes. Em pose a pensar si hui es commemora alguna cosa. No hi caic. Ens hi apropem a poc a poc. Els manifestants avancen normalment, escortats per policies, i el trànsit avança lent darrere. Pareix que el transport urbà té preferència al privat, així que deixen passar el nostre bus per un costat de la gernació. Tinc curiositat i els mire. Una cinquantena manifestants jóvens ―la mitjana d’edat deu ser d’uns dènou o vint anys. Les pancartes van signades per un conegut sindicat estudiantil de l’esquerra independentista, i el lema de la capçalera de la manifestació és «Fora les empreses de la Universitat».
Quan estem sobrepassant-los, un dels xicots de les primeres files s’allunya del grup i ve cap a nosaltres. Colpeja amb el puny la finestra del bus, primer fort ―profereix un crit: Eeh!― i després un segon colp molt més tímid, mentre ens amolla un ¡hijos de puta! que comença valent però també s’apaga en arribar al sinònim de «meuca». No ho ha fet enfurismat, sinó mig rient-se, però els passatgers de vora la finestra s’han esglaiat igualment. Un grapat dels companys del xicot, que sostenen la pancarta, en veure’l, també riuen. El bus continua la seua ruta. I jo em pregunte què ha fet pressuposar al manifestant que els passatgers no sols érem contraris a la seua causa, sinó enemics seus ―la nostra mare fuma―. També em demane per què ha canviat de llengua en adreçar-se a nosaltres.
***
I una altra, diferent, de manifestacions. La setmana passada vaig assistir a una conferència molt interessant d’un home que parlava sobre la problemàtica dels processos de normativització de llengües que tenien la característica de ser parlades a diversos territoris, sovint molt allunyats (el portugués de Portugal envers el brasiler, etc). Fou curiós comprovar com en estos casos, davant la diversitat dins d’una mateixa llengua, els assumptes purament lingüístics importaven poc, i els conflictes s’agreujaven o es resolien a través d’un estira-i-arronsa purament polític i pragmàtic entre els països implicats (acadèmies de llengua on cada país té la representació d’un nombre determinat d’acadèmics, concessions a tal o qual manera d’escriure un mot, etc.). Al final de la seua intervenció, en to més informal, el conferenciant ens contà una anècdota personal de quan ell era jove, en els anys setanta, i es manifestava a favor de l’ús del valencià i per reivindicar els drets nacionals. Ens explicava que a les dones majors que els feien la contramanifestació o que simplement es paraven a mirar-los estupefactes, els tenien preparat un lema: Vosaltres, maries, us queden quatre dies! Molts anys després, l’home diu que s’ha adonat que aquell eslògan era un error, per la vulgaritat i falta de respecte que suposa menysprear el teu adversari polític per motiu de l'edat i la condició social, i també simplement perquè la societat també està composta per mestresses de casa de cinquanta anys en amunt; la seua veu comptava i compta, especialment davant propostes de canvi que impliquen tothom. I quan l'home conta això jo pense en aquella ―aquelles― manifestació del vint-i-cinc d’abril, en què alguns ciutadans que s’hi van trobar de manera inesperada es veien seduïts ―o si més no encuriosits― per l’ambient festiu i el toc de la dolçaina. No sé si això els faria acostar-se a les idees dels manifestants, però puc donar fe que almenys els va traure algun somriure.
La paraula d'esta setmana és un verb de moviment que fem amb el cos. Aponar-se és abaixar-se doblegant els genolls fins que el cul toque terra o hi estiga prop, posant les anques sobre els garrons, de manera semblant a com fan les gallines quan han de pondre un ou. De fet, «aponar» és precisament un derivat de «pondre», que ha patit un canvi de conjugació: de la 2a (on estan els verbs acabats en –er o –re) ha passat a la 1a (acabats en –ar) que és on estan la majoria dels verbs. Per això es diu «aponar» i no apondre.
Com a exemple, en la foto d’un equip de futbol o de qualsevol grup nombrós de gent, els de primera fila estan aponats per no tapar els de darrere. També podem utilitzar una altra expressió ―sinònima― i dir que s’han posat a la gatzoneta.
Potser heu sentit la paraula aponar en l’expressió popular «Ser més vell que cagar aponat».
I si voleu dos sinònims d’aponar-se, podeu dir perfectament aclofar-se i, en certs contextos, acatxar-se o ajupir-se.
Per a entendre millor estes reflexions potser caldria fer una ullada a açò i açò.
Em fa l’efecte que massa sovint les qüestions de llengua estan condicionades i es veuen reduïdes a picabaralles personals entre l’orgull d’alguns hòmens, al sectarisme, al posicionament polític, a la trinxera, a la polarització de posicions lingüístiques que es tornen enemigues innecessàriament, a si “tu ens has traït parlant amb eixos”... en definitiva, a assumptes que no tenen res a veure amb discussions purament lingüístiques, que caldria tractar amb molta més calma i rigor, especialment per part dels ensenyants de llengua o d’aquells que tenen alguna influència sobre parlants i escriptors ―o gent que escriu― en valencià. Per a més inri, estos assumptes que condicionen els debats lingüístics tenen poquíssima transcendència en el gruix de la societat ―que no s’assabenta de res―, però si n’arriben a tindre, l’únic que veu el ciutadà mitjà que tracta de parlar i escriure bé és incertesa, confusió i inseguretat.
I ja que parlem de llengua, faig una breu reflexió lingüística. Si heu visitat al llarg dels últims anys webs o publicacions secessionistes (ara vinc d’entrar en Lo rat) observareu com cada vegada més els seus escrits s’acosten al valencià normatiu ―tant al pre-AVL com al model AVL, no hi entrem ara―, amb la introducció d’accents i de grafies que abans els secessionistes refusaven. Jo compare els dos models i m’alegre que es produïsca este acostament, i pense que és realment una llàstima que hi haja tant d’odi quan en la pràctica la qüestió de fons són tan sols dos pronoms i quatre accents. O no és només això? Ho oblidava, el realment important, el que eclipsa en estos debats la qüestió lingüística és si tu eres del PP o del Bloc, si eres dels del blau o sense, si eres independentista o no, si eres d’esquerres o de dretes, si li dius valencià o català. I jo em pregunte: que no haurem d’usar la llengua tots ―perquè és de tots― encara que no ens caiguem bé, que no tinguem la mateixa ideologia?
Quant a Saragossà, ens poden agradar o no les propostes que fa en la seua gramàtica, ens poden paréixer pertinents i necessàries o no. Ara bé, el lingüista s’acosta a qüestions lingüístiques des del rigor, la constatació, les proves empíriques, l’argumentació. Hi ha potser alguna premissa, algun leitmotiv en els seus plantejaments? Jo crec que sí: acostar la llengua estàndard a la llengua viva. I no està malament això, perquè no ens enganyem: tal volta hi ha encara massa distància entre el que parlem i el que escrivim; usem un valencià escrit influenciat pel model literari, que s’emmiralla en el català d’altres contrades i que a voltes bandeja formes genuïnament valencianes que fa dècades s’usaven amb total normalitat.
Per això, pel fet que el filòleg català vaja a parlar amb un secessionisme que cada vegada ho és menys, no hauríem de fer escarafalls. Potser les conseqüències d’eixes xarrades seran més positives que no ens pensem.
Aquest matí sent Vaughan Radio, una emissora de ràdio (i també un canal de TV TDT) dedicada a ensenyar anglés als seus oients a través d’un mètode que consisteix en un acarament oral amb el professor, que fa repetir estructures a un alumne entrevistat fins que aquest les assimila. En nivells avançats, el locutor fa de vegades monòlegs interessants (fa un temps parlaren de l’existencialisme, de Sartre i de Camus) que utilitza com a excusa per fer assimilar a l’oient determinades paraules i estructures. Hi sol intercalar alguna frase en castellà per si l’oient s’ha perdut. Vos la recomane.
El professor/presentador és normalment un tipus agradable, simpaticot, però hui em feia creus en sentir l’escamó que ha pegat a una alumna de nivell bàsic que no s’aclaria a diferenciar entre this, that, these, they i those i a formular preguntes bàsiques amb el verb to be. Decebut i desesperat, s’ha posat a fer un croquis de la situació de l’ensenyament d’anglés a Espanya amb una sinceritat i cruesa que m’ha sorprés:
«El sector d’ensenyament privat de l’anglés a Espanya viu de la gent entre 20 i 45 anys que dediquen almenys 10 anys del seu temps a espigolar l’idioma anglés sense arribar a aprendre’l. I s’hi estan deixant els diners i perdent un temps d’or que podrien dedicar a quelcom d’acord amb les seues habilitats».
I continua adreçant-se a l’alumna i criticant l’actitud passiva i poc ambiciosa dels espanyols:
Devote your time to something else, unless you change and make an effort. It is not your fault. Tú eres representativa de muchos oyentes i aprendices de inglés.Spanish Education System does not teach you to use your brain, to learn, it teaches you to vegetate. Spaniards wait for the pelotazo, for the enchufe, for the trabajo fijo, and then vegetate. I am stating a fact in a crude way,pero se necesita un revulsivo con esto. Si tu no aprendes inglés, ello significa que yo soy a failure, un fracaso. Llevo 36 años enseñando inglés y todavía no tengo la respuesta.
Després de la publicitat, el professor lamenta haver maltractat l’alumna i reconeix que és un vell remugador que ha perdut la paciència per a ensenyar en nivells bàsics. Tanmateix, insisteix en el fet que molts alumnes necessiten algú que els burxe, que provoque en ells una rebel•lió per a demostrar a tipus com ell que s’equivoca; que ells són capaços d’aprendre anglés.
I això m’ha recordat un professor de «Literatura valenciana» que vaig tindre a l’institut. Sovint ens recordava que no teníem ni idea de la vida, que érem uns inútils que no havíem aprés a pensar. Era el professor cabró que acoquinava a molts, sí. Però d’alguna manera ens deixava la porta oberta per canviar eixa situació. Així, ens va deixar llibertat total per a portar a classe poemes, cançons o videoclips que ens agradaren personalment, que havíem d’interpretar i analitzar tots junts (sempre però, l’última paraula era la seua). I així ens avaluava. Jo portí una cançó del meu grup favorit que pensava que era molt poètica, i aquell se’n burlà i la va menysprear. No sé quin efecte tingueren les seues maneres sobre els meus companys, però jo amb el temps m’adone que aquell revulsiu, aquell estira-i-arronsa em va anar bé. Jo no sóc un inútil, jo sé pensar i analitzar, em vaig dir. Ara recorde molt aquell professor, mentre que d’altres —més ortodoxos— vagaregen per la meua memòria sense alçar ni pols ni remolí.
Un elenc d'imatges curiós i adient, no vos pareix?
Ella acarona les cordes de l’arpa amb les puntes dels dits i en trau la melodia amb una soltesa experta, inversemblant. El seu company, camisa granada, cabells i pantalons negres, dempeus a la seua dreta, brega amb les gruixudes cordes del mànec sense trasts del seu contrabaix. La positura del seu cos i els seus moviments se’ns apareix un tant forçada, i patisc quan les seues mans davallen cap al cos de l’instrument maldant per fer sonar les notes més agudes. Tanmateix, no pareix que ell estiga patint i sempre se’n surt i n’extrau, sense cap amplificador, eixa gravetat que dóna cos, pes i consistència a les fugisseres purnes sonores de l’arpa. Crec que eixe batec del contrabaix que l’acompanya a ella és el que emociona, el que m’arriba, el que es sincronitza amb el meu batec i amb el tap tap que ara fan els meus dits, seguint el ritme. La meua atenció bascula entre un músic i l’altre, no es decideix qui li agrada més. Ells ara i adés es miren, en els moments clau, just quan els dos toquen les mateixes notes. És un moment de complicitat musical en què ells gaudeixen d’allò més, ho sé.
Per si algú s’havia ensopit, la veu d’Arianna ens regala momentets de joia lírica. Entre diverses imatges i històries, destrie una frase que m’agrada: com més roent més fidel la besada.
Mester d’amor
Si en saps el pler no estalviïs el bes que el goig d'amar no comporta mesura. Deixa't besar, i tu besa després que és sempre als llavis que l'amor perdura.
No besis, no, com l'esclau i el creient, mes com vianant a la font regalada. Deixa't besar -sacrifici fervent- com més roent més fidel la besada.
¿Què hauries fet si mories abans sense altre fruit que l'oreig en ta galta? Deixa't besar, i en el pit, a les mans, amant o amada -la copa ben alta.
Quan besis, beu, curi el veire el temor: besa en el coll, la més bella contrada. Deixa't besar i si et quedava enyor besa de nou, que la vida és comptada.
Esparament o asparament és una paraula que s’usa sempre en plural. Fer esparaments és tindre una lamentació exagerada davant algun fet, una reacció que hom expressa verbalment i físicament (per exemple movent les mans i posant carasses).
Aquest mot, discriminat en els diccionaris normatius, sí apareix al DCVB. Tant aquest diccionari com les meues recerques al Google suggereixen que la paraula es diu a comarques septentrionals valencianes i a la Franja de Ponent. Tanmateix, jo l’he sentida amb normalitat a gent ―gent menor de 30 anys!― de l’Horta de València, pronunciada amb una a inicial. Quant a l’origen, aquest diccionari diu que esparament és una modificació d’esparassisme, un altre mot no recollit pels diccionaris normatius, deformació vulgar de «paroxisme» (ço és, la màxima intensitat d’un accés). D’altra banda, llig en una tesi que esparaments podria provindre del castellà aspavientos, de significat idèntic. La veritat, cap de les dues explicacions sobre l’etimologia del mot m’acaba de convéncer. Tot i que no vos n’aporte gaire llum, valga aquest apunt per recordar la paraula que antany els diccionaris sí recollien, i que els parlants encara utilitzen.
Definició d’asparaments al Diccionario castellano-valenciano de Josep Escrig:
Aspaviento o milagron, o sea demostración escesiva o afectada de espanto, admiración o sentimiento. Usado regularmente en plural.
Alguns exemples de la xarxa:
Vull aportar alguns exemples de normalitat, de la normalitat que es done quan les persones assumixen, de forma natural, i sense esparaments, la seua realitat.
Millor els aniria si se centraren en parlar […] dels problemes de la nostra societat […] d’un llarg etcètera de vergonyes que se silencien davall els esparaments del cas Gürtel.
Inesperadament, aquella coloraina amb faldetes s’abalance de cara a natres, entre crits histèrics de “typical spanish!, typical spanish!” i grans esparaments, amb la intenció d'acariciar al “males puces” del meu company.
La senyora Purificación no mereixia morir. Pel que li van dir després, no era una mala persona… però clar ¿què en sabem, hui dia, dels nostres veïns? Als veïnats urbans quasi ni ens coneixem. De fet, evitem la més mínima relació. Quan en entrar o eixir de casa coincidim amb algú al pati o al replà, ens fa una nosa terrible agafar junts l’ascensor. Amb somriure forçat reaccionem amb un hola o, a tot estirar, amb un què hi ha? que, per descomptat, no espera cap resposta (cap de sincera, s’entén). U es col•loca dins de la cabina, estratègicament, com un soldat cortés en missió blitzkrieg: no toqueu l’altre, no mostreu l’esquena a l’altre, no creueu la mirada amb l’altre. Si açò darrer s’esdevinguera, esbosseu un somriure histriònic ben perceptible. Però alerta! Sense exposar les vostres dents.
Ara hi ha dos veïns embolcallats de silenci i una pantalleta negra en un extrem de l’ascensor que marca, amb ritme parsimoniós, els números rojos que assenyalen els pisos a mesura que pugen. En l’interval del 2 i el 3, quan la tensió s’ha fet insuportable, u trenca el silenci:
―Calor, hui... enguany no arriba l’hivern. ―Sí... ja arribarà, ja.
***
La seua germana havia llegit amb fruïció La por a la llibertat, d’Erich Fromm. Emocionada després de la lectura, li explicava que una de les coses que l’havien enlluernada era com l’autor explicava que les ideologies i actituds feixistes sovint coven fàcilment en els individus que tenen la incapacitat de comportar-se amb naturalitat en societat; és a dir, en aquells que arrosseguen una por cap als altres, cap a allò diferent. Sembla que aquesta manca d’habilitats socials, en cert tipus de persones i ajudada per certes circumstàncies, es materialitza en la presa d’actituds intolerants i bel•ligerants. En realitat, ell no sabia si Fromm havia dit exactament això, però siga com siga, l’explicació d’anar per casa de la germana el va seduir molt. I vés per on, li pegà per reflexionar sobre aquesta vergonya absurda que ens fa evitar el tracte amb els veïns com qui fuig d’una malaltia contagiosa. Així, encisat pels arguments del llibre, decidí que des d’aquell dia no tractaria d'esquivar-los. Al contrari, els saludaria amb alegria, fins i tot potser xarrarien, de tu a tu, com les persones. Qui sap quantes alegries i noves coneixences podrien sorgir d’eixos moments en aparença intranscendents, al pati o al replà. Calia fer un esforç perquè, és clar, ell no volia ser un feixista!
I va arribar aquell vespre que tornava a casa amb l’autobús urbà. El barri és als afores, i la seua parada era l’última del trajecte. Ell entretenia la mirada constatant els avançaments ràpids en la construcció d’un edifici enorme a l’avinguda principal. En arribar a la penúltima parada, repassà els seients al seu voltant per comprovar si estava sol, com solia passar alguns dies (Quan això passava sentia un cert alleujament. Potser s’estava convertint en un feixista?). Llavors fou quan la va veure. La senyora Purificación, la veïna que viu paret amb paret, seia d’esquenes al conductor, de manera que ara estaven un enfront de l’altre. Era una dona d’uns seixanta anys, amb la testa parcament poblada per quatre pèls rossos i arrissats, i tenia un defecte facial l’origen del qual fóra difícil d’esbrinar. La senyora, que fins llavors estava distreta, també s’adonà de la presència d’ell, però no el saludà. Al contrari, li dedicà una llambregada accidental, féu un estrem i apartà prompta la mirada cap a un punt indeterminat, fora, al carrer.
Ell advertí de seguida la reacció de la dona. Quan el bus arribà a la seua destinació, Purificación isqué de l’autobús esverada i atrafegada. Amb moviments accelerats i descompassats, anava a gambades per la vorera, en direcció a sa casa, girant el cap arrere de tant en tant cap a on ell era. Ell, encuriosit per la seua reacció, anava unes passes per darrere, però a pas jove, si volia, no tardaria a arribar on era ella.
Era Purificación víctima d’aquesta vergonya absurda? Eixa que tard o d’hora ens converteix en fanàtics del fascio? El fet que li haguera negat la salutació, junt amb aquell afront, tan sols podien ser-ne els primers símptomes. Llavors decidí accelerar el pas. Havia de salvar Purificación: la saludaria amb afecte, li preguntaria per la família… li faria veure que els altres no són monstres.
Però ella patim patam cap avant. Ell l’acaça a pas ferm, ella espantada amb ulls ixents. Ell que serra els llavis i accelera, a ella els peus li surten de les sabates. I s’acosta el pas de zebra. I Purificación no s’atura, Purificación accelera. Llavors un camió a tot drap. I Purificación que no mira al dret. I el soroll eixordador del clàxon. I ell que alça les celles. I la boca que es bada volent fer un crit que no arriba a proferir-se. Ara només es veu la bossa de mà sobre l’asfalt. Purificación i el seu deliri s’han perdut per sempre en els intersticis d’uns pneumàtics gruixuts i implacables. Mai no podria salvar-la, la pobra Purificación, que no mereixia morir.
Ja tocava que Blasco Ibáñez deixara de ser, per a mi, tan sols el nom d’una avinguda, d’un Campus universitari o d’un personatge del passat que coneixes sumàriament pel que han dit d’ell uns altres. Així, un amic em deixa la novel•la La barraca, que llig i afig a la meua llista de lectures diguem-ne clàssiques inajornables, de tot allò que diuen que cal haver llegit.
Per als qui no coneixeu la novel•la i perquè vos en feu una idea, n’hi ha prou amb dir que es tracta d’una història d’injustícies, venjances i odi en el context de la vida masovera i esclava dels llauradors de l’horta d’Alboraia del segle XIX.
Ja m’esperava que la manera d’escriure de Blasco fóra naturalista, de descripcions detallades dels paisatges naturals i humans de l’Horta: la lluminositat, la remor les séquies, la rutina de la família camperola… El que no esperava tant és que es tractara d’una prosa tan simple. De fet, durant la lectura no he deixat de tindre la sensació d’estar llegint un conte, un conte llarg*. Deu ser l’omnipresència de la veu narradora, que explicita i fa evidents els sentiments dels personatges, en comptes de deixar que ells s’expliquen per si mateixos ―açò la veritat, li lleva un cert encís―; deu ser l’acció que passa a pressa per l'absència de subarguments. No ho sé. Supose que aquestes característiques són típiques de l’època i també naturals en una obra literària que havia d’esdevindre tan popular.
La segona sorpresa ha sigut el nivell de violència explícita i sagnant que mostra en alguna ocasió, d’un gore que realment sorprén. De fet, la violència és la guinda del pastís, la vàlvula d’escapament o resolució dels dos principals conflictes de la novel•la.
Blasco Ibáñez escrigué aquesta obra en castellà, però el món i els personatges de què parla són 100% valencians i valencianoparlants com ell. Això es reflecteix, entre d’altres, en un aspecte que resulta un tant conflictiu: els diàlegs. Els personatges parlen en valencià, però poc ―quasi tot ho diu el narrador― i amb frases brevíssimes ―oportunament marcades amb cursiva―, de manera que un lector que no conega la nostra llengua puga entendre fàcilment. També s’usen traduccions a peu de pàgina. I m’ha resultat curiós i un tant postís que quan és inevitable un diàleg més llarg, l’autor recorre ―en castellà― a una espècie d’estil indirecte, posat entre cometes: una veu que no se sap ben bé si és del narrador o del personatge.
Un fragment que m'agradà, quan el dur de Pimentó exterioritza, en soledat, el dolor per la seua desgràcia:
Y al tener de repente la visión clara de su desgracia, al pensar en el pobre Pascualet, que a tales horas estaba aplastado por una masa de tierra húmeda y hedionda, rozando su blanca envoltura con la corrupción de otros cuerpos, acechado por el gusano inmundo, él, tan hermoso, con aquella piel fina por la que resbalaba su callosa mano, sintió como una oleada de plomo que subía y subía desde el estómago a su garganta.
Los grillos que cantaban en el vecino ribazo callaron, espantados por un extraño hipo que rasgó el silencio y sonó en la oscuridad gran parte de la noche, como el estertor de una bestia herida.
*Efectivament, La barraca és basada en un conte del mateix Blasco Ibáñez anomenat La venganza moruna.
Un altra cançó que m’encanta, tan positiva, plena d’energia i d’autoafirmació, que des que la vaig sentir fa molts anys en aquella casset de grans èxits, m’ha omplit d'això: de positivitat, d’energia i d’autoafirmació. Vos en faig la traducció i la dedique a tots aquells llicenciats que no veeu perspectives de futur, progrés i faena.
I want it all
Ho vull tot
Adventure seeker on an empty street Just an alley creeper light on his feet A young fighter screaming with no time for doubt With the pain and anger can't see a way out It ain't much I'm asking I heard him say Gotta find me a future move out of my way I want it all I want it all I want it all and I want it now I want it all I want it all I want it all and I want it now
Buscador d’aventures per carrers buits Que vagareja pels carrerons amb peus àgils Un lluitador jove que crida, sense temps per a dubtar Amb el dolor i la ràbia, no troba l’eixida «No és tant el que demane», escolte que diu «He de trobar el meu futur, eixint d’ací» Ho vull tot, ho vull tot, ho vull tot i ho vull ara
Listen all you people come gather round Gotta get me a game plan gotta shake you to the ground. Just give me what I know is mine People do you hear me just give me the sign It ain't much I'm asking if you want the truth Here's to the future for the dreams of youth I want it all (give it all) I want it all I want it all and I want It now I want it all (yes I want it all) I want it all (hey) I want it all and I want it now
Vosaltres, escolteu-me, acosteu-vos ací Hem de trobar un pla mestre, fer-ho tremolar tot. Tan sols doneu-me el que sé que és meu Vosaltres, m’escolteu? Doneu-me tan sols un senyal No demane tant, i si voleu sentir la veritat: Brinde pel futur dels somnis de joventut Ho vull tot (dóna-ho tot), ho vull tot, ho vull tot i ho vull ara Ara
I'm a man with a one track mind So much to do in one life time (people do you hear me) Not a man for compromise and wheres and whys and living Lies So I'm living it all (yes I'm living it all) And I'm giving it all (and I'm giving it all) Ooh ooh ha ha ha ha Yeah yeah Yeah yeah yeah yeah I want it all all all all
Sóc un home d’idees fixes Hi ha tantes coses a fer en la vida (m’escolteu?) No sóc un home que transigeix, no entenc per què viure de mentides Jo ho visc tot (ho estic vivint tot) I ho done tot (estic donant-ho tot) Ooh
It ain't much I'm asking if you want the truth Here's to the future Hear the cry of youth (hear the cry hear the cry of youth) I want it all I want it all I want it all and I want it now
No demane massa, i si voleu saber la veritat: Brinde pel futur Escolteu el crit de la joventut Ho vull tot i ho vull ara
Al gimnàs, estic dret damunt d’un graó o step, recolzant-hi les puntes dels peus i fent un moviment tranquil, amunt i avall, per tal d’exercitar els bessons de la cama. Per no perdre l’equilibri, estire els braços a banda i banda, recolze les mans sobre dels suports de la màquina de pressió sobre banc que tinc davant (també anomenada bench press o press de banca). En l’espill del final de la sala veig reflectida la meua figura amb forma de Crist crucificat.
Des d’ací puc abraçar amb la mirada tot el racó on hi ha els discos, barres i manuelles per a alçar pes lliure. Hi ha dos tipus grans i forçuts a la meua dreta. En reconec a un, és una bona peça: fa uns anys, en un altre gimnàs, vaig presenciar com contava, tot cofoi, com havia pegat una punyada a un xicot per fumar un porro en els vàters de la discoteca on ell treballava de guarda de seguretat. L’altre és un xic moreno, guapot ―tot s’ha de dir―, amb ulls grans i marrons, mandíbula i nas prominents i sobris i barba de dos dies. Una miqueta George Clooney, vaja. Però amb uns vint-i-cinc quilos d’hipertròfia muscular de més i una veu de pinxo adolescent que empastra qualsevol atractiu.
A l’esquerra hi ha uns quants xicons jóvens, d’uns vint-i-pocs, en general no gaire musculats ―potser n’hi ha algun atlètic― i un home major. Em crida l’atenció que, qui més, qui menys, llança mirades furtives als dos grandots, que estan enraonant sobre algun projecte o decisió que han de mamprendre junts, i comencen a parlar-se a cau d’orella. Passa sempre, pense: siga per curiositat, enveja, por o atracció, tots miren els més grandots que, conscients de ser objecte d’admiració, caminen vanitosos entre les màquines com a galls de combat.
L’home vell no ha sabut desviar la mirada. El pinxo que s’assembla a Clooney se n’adona i, de sobte, li amolla en veu alta, amb tota la sorna mirant-lo de fit a fit:
―¡Qué! ¿Bien, no? ¡Estamos bien!
El vell, violentat, no contesta i s’allunya consternat, amb gest impotent davant la increpació i sense deixar de mirar-los. A mi em fa vergonya aliena veure com un home parla d’eixa manera a un altre que podia ser son pare, simplement perquè l’estava mirant. Llavors, pareix que a l’exsegurata li ha sabut mal el comportament del seu company. S’acosta al vell, es posa a la gatzoneta i li parla amb veu conciliadora, com qui parla a un xiquet:
―No pasa nada, hombre, es que te nos has quedao así mirando y claro, mi compañero ha dicho «qué pasa aquí», sabes…
En uns minuts els tres estan xarrant, preguntant-se per l’edat i per altres coses trivials. Però no és una conversa cordial, en igualtat de termes. Perquè n’hi ha un home que està apocat, i un altre que, en canvi, sempre parla des de la superioritat que li dóna una força que es pot transformar fàcilment en violència. Violència que quan li convinga, en qualsevol moment, pot esclatar.
Quan li pregunte per ella, em diu que la iaia està molt derringlada. Llavors la veig: està abatuda i ensopida, probablement per l’efecte de les medecines junt amb l’esforç d’haver caminat una miqueta.
Diem, doncs, que una persona està derringlada quan està esgotada.
Però fossem una miqueta en el significat i origen d’aquesta paraula que fins ara no utilitzava i que m’intriga. L’adjectiu derringlat és el participi del verb «derringlar» que segons el Diccionari Català-Valencià-Balear significa «posar malament una cosa trencant-li els petges o peces de sosteniment, fent-li perdre allò que li dóna estabilitat o bona presència». Amb aquesta definició s’entén molt bé la frase ―real― que vos pose com a exemple: El llamp deixà el rellotge del campanar mig derringlat (ço és, tort i probablement inservible). Al meu parer, el sentit de «falta de sosteniment o d’estabilitat» es pot observar bé si ens fixem en la composició de la paraula: de + ringlar. Val a dir que una ringla, ringlera, renglera o rengle és una «sèrie de coses posades una al costat o a continuació de l’altra». Derringlar, doncs, és trencar eixa ringla, és a dir, posar quelcom tort, trencar eixe ordre o conjunt.
Fins ara, doncs, veem dos significats: 1) una persona esgotada per l’esforç 2) un objecte mal col•locat o afectat en la seua forma per algun colp o moviment. La definició del diccionari s’avé més amb el sentit 2), però crec que ambdues significacions no estan gaire allunyades, puix tant la persona com l’objecte estan, d’alguna manera, desmuntats o desballestats.
Com ara veureu, ací se’m compliquen les coses i no encerte a veure les fronteres entre el castellà i el valencià. En primer lloc, em preocupa no trobar paraules tan aparentment valencianes com derringlar o derringlat en cap diccionari normatiu. En segon lloc, el diccionari on sí trobem derringlar ―l’esmentat DCVB que, com sabem, és descriptiu i no normatiu― diu que probablement derringlar provinga del castellà derrengar, paraula que hauríem adaptat a la fonètica de la nostra llengua precisament per la similitud amb mots com «ringla» «renglera» o «rengle». Me’n vaig doncs a veure com funciona el castellà i veig que derrengado significa muy cansado, mot que es forma a partir de derrengar, que significa descaderar, lastimar gravemente el espinazo o los lomos de una persona o de un animal però també torcer, inclinar a un lado más que a otro, just igual que el nostre derringlar. L’origen d’aquestes paraules castellanes és el llatí *derenicāre, que volia dir lastimar los riñones.
Però llavors trobe que en un poblet de Zamora diuen el mot tal qual es diu en valencià, derringlar, amb un sentit molt similar ―d’abatiment― a l’adjectiu valencià: Causar al animal de carga o a una persona el abatimiento físico por exceso de peso. Si aquesta informació és verídica, açò m’estranya molt. L’ús d’aquest mot amb idèntic significat al nostre en terres tan allunyades desmuntaria la teoria que el nostre fóra un castellanisme adaptat. ¿Com pot ser la nostra una paraula agafada del castellà i transformada, si en aquesta llengua ja existia un mot idèntic al nostre? Però potser vaig errat: ací és quan descobrisc que ringlera i ringla hui són paraules castellanes, però que foren manllevades del català en èpoques pretèrites (RAE dixit).
No resolc aquest misteri. Però és interessant, si tornem al nostre país, veure com l’ús de derringlar no es fa només en valencià, sinó també en el castellà que es parla en zones castellanoparlants valencianes com Bunyol, Xiva o Villar del Arzobispo. Busqueu en Google i mireu d’on són els usuaris que fan servir el mot. Potser en aquests llocs derringlar es concep com una paraula local? (una influència del valencià?)
Després d’aquest embolic, les preguntes que u es fa són: ¿Són derringlar i derringlat castellanismes o paraules adaptades del castellà? ¿Per què no apareixen en els diccionaris normatius? ¿Són paraules plenament nostres? ¿Les podem fer servir en llengua estàndard? No sé donar-vos-en la resposta (agrairia que algú m’aclarira aquest embolic), però com a dada a tindre en compte vos dic que el Diccionari Ortogràfic de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua recull el mot «derringlat» i sos derivats. Però com només és ortogràfic, no en dóna el significat.
De la mà d’un guia de Fil per randa, recorrem carrers que creia coneguts, però que només ho són parcialment. I molt. Perquè jo els conec d’una manera, hi he passat només unes hores determinades de la meua vida jovenívola, en uns horaris molt concrets, en estades curtes i sempre en els mateixos llocs, que en quasi tots els casos ―que la veritat sure― han sigut bars de nit. I est home tan simpàtic està fent una cosa que m’està encantant: em mostra els noms, les cares i les vides ―sovint llarguíssimes― d’estos edificis i carrers que abans jo em mirava amb nocturnitat i curiositat mai satisfeta (com quan vull conéixer un novel•lista i no acabe de trobar l’oportunitat d’encetar un llibre seu). Ens explica edificis i cantonades que potser abans nosaltres, engolfats en la nostra pròpia existència, ens miràvem com si només estigueren allà per a nosaltres, sense pensar que estem ací de passada i que estes pedres ja la saben llarga. Pedres sobre les quals moros s’enfilaren amb un nuc a la gola veent com els cristians conqueridors se’ls tiraven al damunt; pedres que tremolaren quan la Pava els llançava bombes; pedres que potser seran la paret del restaurant chic on soparan els nostres rebesnéts quan tu i jo estiguem criant malves ja molts anys.
A l'esquerra, edifici d'estil dinamitable; ço és, exemple d'arquitectura horrible i gens harmònica amb el barri
Però deixe de banda obvietats poc confortadores. El guia, com deia, fa la seua faena molt bé: dosifica les dades històriques i amenitza l’explicació amb un llenguatge col•loquial i algun acudit irònic sobre la gestió del patrimoni per part de la Generalitat que sempre cau bé en la concurrència. Després d’haver-nos mostrat els límits reals del barri, les restes de la muralla medieval i algun museu, arribem a la porta de l’església del Carme (o de la Santa Creu), un dels darrers llocs que visitarem. Mentre esperem que la beata recelosa que custodia el lloc es digne a obrir-nos, el guia ens explica les característiques de la façana (tot un retaule en pedra, tret al carrer) i ens avisa que el més important està dins. Quan aconseguim entrar-hi i recuperar-nos de la pudor d’encens i resclosit, no em pareix gran cosa: una sola nau, capelles laterals… i no hi ha retaule en l’absis. Va ser cremat quan la Guerra Civil i en acabar la contesa van fer un mural directament sobre la paret. Ens hi acostem i… què hi havia? Al costat dret, sants destacats valencians, i a l’esquerre, personatges importants dins la cristiandat, símbols de la croada: Isabel la catòlica, un parell de papes, Jaume I… I qui hi havia davant de tots ells, donant-los l'esquena, ressaltant sobre la resta, sota allò més sagrat? Qui havia pretés ser transcendent? Doncs un personatge amb una pellissa verda i un bigotet que vos deuen ser ben familiars.
Hui he decidit que era necessari robar-li una estona al muntó de papers que tinc damunt de la taula. Calia alenar fort, obrir la vista i els narius a espais oberts. Així que he agafat la bicicleta, que tan abandonada tinc, i la càmera de fotos nova. He anat atrotinat des del principi: ja era tard i havia de pensar el camí més ràpid per a sortejar la carretera de set o huit carrils que separa finques, polígons i cotxes d’arrossars i horta. Pareix mentida, però no m’aclarisc a triar el camí més adient i em clave per camins asfaltats poc adients i perillosos per al meu mitjà de transport. Tan sols vull travessar d’una vegada aquesta barrera. En aconseguir-ho, em veig envoltat d’horta i em ve l’olor de l’adob. Llevat del lladruc d’un gos i el trot d’un cavall que fa voltes en silenci, estic totalment sol. Podria aturar-me a immortalitzar el capvespre reflectint-se en els camps d’arròs encara inundats. Però es fa tard i, en veure al lluny els edificis de València, pense en algú a qui tal volta li agradaria estar ací. La comesa de l’eixida esdevé clara: arribar a la platja i robar-li un trosset de mar.
Quan busques cançons que et facen sentir bé, què hi ha millor que recórrer als orígens, recórrer als Ramones.
I wanna be sedated
Vull que em seden
Twenty-twenty-twenty four hours to go I wanna be sedated Nothin' to do no where to go-o-oh I wanna be sedated Just get me to the airport put me on a plane Hurry hurry hurry before I go insane I can't control my fingers I can't control my brain Oh no no no no no
Vull que em seden durant 24 hores No hi ha res a fer ni lloc on anar, vull que em seden Porteu-me a l’aeroport i fiqueu-me en un avió Afanyeu-vos abans que em torne boig No controle els dits, no controle el meu cervell Oh no
Twenty-twenty-twenty four hours to go I wanna be sedated Nothin' to do no where to go-o-oh I wanna be sedated Just put me in a wheelchair get me on a plane Hurry hurry hurry before I go insane I can't control my fingers I can't control my brain Oh no no no no no
Vull que em seden durant 24 hores No hi ha res a fer ni lloc on anar, vull que em seden Poseu-me en una cadira de rodes, fiqueu-me en un avió Afanyeu-vos abans que em torne boig No controle els dits, no controle el meu cervell Oh no
Twenty-twenty-twenty four hours to go I wanna be sedated Nothin' to do no where to go-o-oh I wanna be sedated Just put me in a wheelchair get me to the show Hurry hurry hurry before I go loco I can't control my fingers I can't control my toes Oh no no no no no
Vull que em seden durant 24 hores No hi ha res a fer ni lloc on anar, vull que em seden Poseu-me en una cadira de rodes, fiqueu-me en un avió Afanyeu-vos abans que em torne boig No controle els dits, no controle els dits dels peus Oh no
La cantant Elaine Paige, amb somriure lasciu, reposa la mà sobre un Freddy Mercury despitralat que assaja un gest d’orgull i satisfacció
L’altre dia vaig eixir de la dutxa i encara no m’havia posat res de cintura en amunt, puix m’havia deixat la roba en el quarto. Llavors una veu sàvia m’aconsellà que no anara tan despitralat, perquè en el mes en què estem i tenint en compte que les temperatures han davallat bastant, m’estava arriscant a refredar-me. «Anar despitralat», doncs, significa anar amb el pit (o part del pit) al descobert. U sol anar despitralat quan fa molta calor, com és el cas dels iaios valencians en estiu que, amb la vergonya perduda molts anys arrere, solen portar la camisa totalment desbotonada (i sovint mostren també una panxa tan redona que lleva protagonisme al pit). També van despitralats aquells jóvens fornits i bragats que, premuts per la calor que sempre s’aferrissa més amb el mascle, no tenen inconvenient a mostrar al món els seus pits herculis.
El mot deriva de «pitral» en composició amb el prefix negatiu des-. Pitral és un sinònim de «pitrera», que significa «part anterior del pit, especialment les mamelles».
Des que vaig llegir (dues voltes) Mecanoscrit del segon origen ara ja fa molts anys, sempre havia volgut llegir alguna cosa més de Manuel de Pedrolo. Lamentablement, però, em sol passar que quan tinc la intenció de llegir un llibre o de saber més sobre un autor, la cosa es queda en això, en una intenció. Ausades que té delicte. I no és per falta de curiositat meua: el que em passa és que per no ser més impulsiu i fer les coses quan m’abelleix fer-les, disperse l’atenció i la cosa s’oblida, a vegades, fins molt de temps després. En aquest cas, fins que em trobí en una llibreria de vell buscant els poemes d’un autor estranger i acabí per endur-me’n dues obres del meu novel•lista català pendent. La casualitat fou generosa: Gairebé ningú i altres contes i Joc brut per cinc eurets.
He llegit Joc brut i l’impacte, com era d’esperar, no ha sigut el mateix que el que em provocà el Mecanoscrit quan era un xaval (aquesta obra té part de culpa que agafara afició a llegir novel•les i, a més, novel•les en català). Tanmateix, de Joc brut vos puc dir que és una novel•leta entretinguda i ben escrita; d’argument senzill. D’aquestes que es lligen en una o dues vesprades. Sense xafar-vos el llibre, la història es pot resumir en una frase: el que és capaç de fer un home infeliç per posseir la bellesa i el sexe d’una dona. M’ha agradat com la novel•la enganxa al principi amb la descripció d’una bellesa admirada i cobejada; com d’ací naix una tensió que dura tot el text; també la caracterització del personatge principal (un urbanita pobre i desgraciat), amb quatre dades i el que ell mostra de si mateix; com l’autor ha fet els salts temporals necessaris i ens ha estalviat faena. Es tracta d’un text, sens dubte, nascut de la libido, i abocat al paper en forma de novel•la negra.
I ara em queden pendents els seus contes. Però de moment estem en altres lectures (ja vos contaré). Espere que no tornen a passar anys.
L’altre dia li vaig dir que la nit anterior havia sopat «aladroc» fregit, i ella es va quedar estranyada, puix no coneixia la paraula. Que aquest apunt servisca, doncs, per a recordar aquest mot tan bonic i també l’animaló tan deliciós a què fa referència. L’aladroc és un peix de dors blavós, flancs platejats i morro prominent, que es pesca en grans quantitats i que sovint es consumeix adobat amb sal; en aquest cas, pren el nom d’anxova. Les maneres més populars de preparar aquest peix són en vinagre i julivert, i fregit i arrebossat amb farina:
Aladroc en vinagre i julivert (anxoves)
Aladroc fregit(jo me’ls menge, si són prou xicotets, agafant-los per la cua i a mos redó, amb espina i tot)
La paraula «aladroc» (que es pronuncia amb o oberta) conviu en valencià amb el mot boqueró, que, després de comprovar la seua absència en diccionaris normatius, sospite que es tracta d’un castellanisme ben arrelat (de boquerón). Siga com siga, aquest boqueró està desplaçant, a causa de la semblança amb el mot castellà, la nostrada paraula. Tanmateix, curiosament, en castellà també existeix el mot aladroque, que sembla que l’espanyol manllevà del valencià. No debades, aquest aladroquees diu a Cartagena, o siga, en terres no llunyanes de les nostres.
Segons el DCVB, «aladroc» prové de l'àrab al-azráq, que significa «el blau», en referència al color del peix. La RAE també diu que aladroque prové de l’àrab, però 1) no hi consta que el mot passara al castellà a través del valencià 2) diu que prové de la paraula alhatrúk, que voldria dir bocazas, fent referència a la grandària de la boca del peix. Llavors en què quedem? Es diu «aladroc» pel blau o per la boca?
Ja vaig parlar, junt amb altres coses, de la cançó The Unforgiven, de Metallica. Ara vos penge The Unforgiven II, que, com el nom i la semblança de melodia indica, és una continuació de la primera. Tanmateix, a mi em fa la impressió que la I i la II parlen de coses ben diferents. Jo diria que aquesta parla d’incomprensió, d’estancament i de desconfiança; dit d’una altra manera: de dues persones que entre les quals hi ha alguna cosa que no els deixa confluir.
Quant a la paraula unforgiven, el problema de sempre, que si la traduïm per imperdonable, que si per no perdonat… Jo no sé quins són els mots precisos, però em permetreu que el traduïsca per sense perdó, com bonament puc. Crec que la cançó s’entén prou bé igualment, sense aquest mot.
The Unforgiven II
Els «sense perdó» II
Lay beside me, tell me what they’ve done Speak the words I wanna hear, to make my demons run The door is locked now, but it’s open if you’re true If you can understand the me, than I can understand the you
Gita’t al meu costat, dis-me què han fet Digues les paraules que vull sentir i espanta els meus dimonis La porta ara està tancada, però estarà oberta si ets honesta Si tu pots entendre’m a mi, jo podré entendre’t a tu
Lay beside me, under wicked sky The black of day, dark of night, we share this paralyze The door cracks open, but there’s no sun shining through Black heart scarring darker still, but there's no sun shining through No, there’s no sun shining through No, there’s no sun shining…
Gitat’ al meu costat, sota un cel horrible La negror del dia, la fosca de la nit, tots dos compatim aquesta paràlisi La porta es bada de colp, però no hi llueix sol a través Cor negre deixa una marca més fosca encara, no llueix el sol No, no hi llueix el sol
[tornada]:
What I’ve felt, what I’ve known Turn the page is turn the stone Behind the door, should I open it for you…
El que he sentit, el que he mostrat Passar pàgina és passar una roca ¿Hauria d’obrir la porta per a tu?
What I’ve felt, what I’ve known Sick and tired, I stand alone Could you be there, cause I’m the one who waits for you Or are you unforgiven too?
El que he sentit, el que he sabut Esgotat, continue sol ¿Podries estar ací ―perquè sóc jo el que t’espera a tu― O tu també ets «sense perdó»?
Come lay beside me, this won’t hurt I swear She loves me not, she loves me still, but she’ll never love again She lay beside me, But she’ll be there when I’m gone Black heart scarring darker still, yes she’ll be there when I’m gone Yes, she’ll be there when I’m gone Dead sure she'll be there…
Vine i gita’t al meu costat, açò no farà mal, t’ho jure Ella no em vol, ella em vol encara, ella no voldrà mai més Ella es gita al meu costat, estarà quan jo no ja no estiga Cor negre deixa una marca més fosca encara, ella estarà quan jo ja no estiga Segur que ella estarà…
[repeteix tornada: What I've felt...]
[solo guitarra]
Lay beside me, tell me what I’ve done The door is closed, so are your eyes But now I see the sun, now I see the sun Yes now I see it!
Gita’t al meu costat, dis-me què he fet La porta és ara tancada, igual que els teus ulls Però ara veig el sol, ara veig el sol Sí, ara el veig!
[repeteix tornada: What I've felt...]
I take this key And I bury it in you Because you’re unforgiven too…
Agafe aquesta clau I la soterre en tu Perquè tu també ets «sense perdó»
Ahir pensava en els noms i en els cognoms, eixes etiquetes que, combinades en certa manera, ens individualitzen, però que alhora, paradoxalment, compartim amb tantíssimes (sovint milions) persones. Aquest darrer fet, curiosament, fa que els atorguem significat o, si voleu, connotacions interessants que, si ho penses, són absurdes. Però existeixen. Per exemple, conec el cas d’una xica que avorria el nom del seu xicot perquè coincidia amb el d’un personatge polític nefand; aquesta no acceptació per part d’ella va crear problemes en la parella ―què anava a fer el xic, canviar-se el nom?― Però no és l’únic cas; també sé d’un xic que, en les darreries de la seua relació amb la seua xicota, li pegà per dir-li amb el nom compost, sencer, perquè la reducció o apòcope amb què l’anomenava fins llavors (posem-li Majo, per exemple) li resultà, de sobte, vulgar. Devia ser un signe que les coses no anaven bé.
Però sense anar a casos tan radicals, també sol passar que hi ha noms que no ens agraden perquè ens recorden persones que hem conegut en el passat. Fins i tot hi ha qui, a priori, no mira amb els mateixos ulls una persona que acaba de conéixer si aquesta té el nom (o cognom) maleït d’una persona que avorria. I entrant més encara en qüestions estètiques o superficials: si totes les Raquels i Irenes que heu conegut eren més lletges que un pecat, posaríeu eixe nom a la vostra filla? En definitiva, que ens agraden més uns noms que uns altres és degut a una qüestió d’atzar i d’experiència personal. Com tots els gustos, supose.
També són interessants els àlies i els apel•latius afectuosos. Quant als primers, una amiga em conta que deixa de quedar amb un xic, entre altres coses, perquè aquest insistia, també fora d’Internet, a usar un àlies que a ella li sonava ridícul. Pel que fa als apel•latius, poden ser el súmmum de la generalització: amb carinyo, cari o amor (deixe de banda aberracions com gordi) reduïm l’apel•lació de l’altre al tipus de relació que mantenim amb ells: just igual que quan diem mare o pare.
Que ens diguen pel nostre nom ens pot fet sentir apreciats, estimats, reconeguts o, per contra, atacats, persuadits i violentats. Depén de qui siga el nostre interlocutor i del que pretenga (o del que nosaltres, per instint, pensem que aquest pretén). Sovint és molt subtil. Penseu: ¿a quines persones vos agrada dir pel nom? ¿Amb quines eviteu fer-ho? ¿Per què?
Stone cold, un altre tema de Rainbow, tret del seu Best of. Any 1982. Aquesta vegada no canta Dio, sinó Bobby Rondinelli.
Stone cold
Fred com el marbre
Every night I have the same old dream About you and me and what’s in between So many changes, so many lies Try to run, try to hide From everything that I feel inside But I can’t escape you, or your frozen eyes
Searching in the darkness Fading out of sight Love was here and gone like a thief in the night
Cada nit tinc el mateix somni Sobre tu i jo i el que hi ha enmig Tants canvis, tantes mentides Intente córrer, intente amagar-me De tot el que sent a dintre Però no puc escapar de tu, dels teus ulls gèlids
Buscant en la foscor Es perd de vista L’amor era ací i ha marxat com un lladre en la nit
[Tornada]
Stone Cold And I thought I knew you so well Stone Cold Can’t break away from your spell
Fred com el marbre Pensava que et coneixia tan bé Fred com el marbre No puc separar-me del teu encís
Another dark and empty night If I was wrong I wanna make it right But you are so distant, so far away Your words like ice fall on the ground breaking the silence without a sound Oh familiar strangers, with nothing to say
Una altra nit fosca i buida Si em vaig equivocar vull esmenar l’error Però estàs tan distant, tan lluny Les teues paraules cauen com gel al terra Trencant el silenci sense fer cap so Som desconeguts familiars, sense res a dir-se