divendres, 23 d’abril de 2010

Violant la llei

Si em feren les preguntes «Quina és per a tu la millor banda de heavy metal de tots els temps?» ―heavy a seques, és clar― o «Quin grup he de començar a sentir per iniciar-m’hi?» la resposta seria sens dubte la mateixa: Judas Priest, la banda britànica que ha conreat una llarga i profitosa trajectòria i que ha fet ―i fa― vibrar diferents generacions de jóvens.

Una de les seus cançons més reeixides i populars va ser Breaking the Law, del disc British Steel, que va veure la llum en 1982. La cançó és coneguda per la seua tornada encomanadissa i pel seu caràcter rebel. Violant la llei narra la història d’un home aturat que sent fracassat en la vida i decideix trencar amb això de manera radical. Musicalment és molt més senzilla i simple que la majoria de cançons de la banda ―de fet, originalment no té ni solo de guitarra―, i també molt divertida.



La historieta que conta el videoclip no té desperdici, està plena de detalls humorístics. Ja no se’n fan com aquests… Hi apareix el vocalista de Judas, Rob Halford, cantant al seient de darrere d’un Cadillac descapotable que recorre l’A406, la carretera principal que uneix l’Est i l’Oest de Londres. El cotxe s’atura al costat d’un banc prop del carrer d’Òxford. Ací Rob es troba amb dos hòmens disfressats de rectors que havien eixit prèviament d’un videoclub de pel•lis calentes i que porten sengles guitarres a les mans. Llavors entren tots tres en el banc i, quan arriba el moment de la cançó en què canten la tornada, els dos es lleven les disfresses i resulten ser els guitarristes de la banda, K.K. Downing i Glenn Tipton. A punta de guitarra, atraquen el banc, davant l’astorament del guarda de seguretat, que els veu a través de les imatges que capten les càmeres de vigilància. Halford rebenta amb les pròpies mans els barrots que guarden la caixa i la buida, però no hi ha diners, sinó el disc d’or que s’emportà l’àlbum de la banda British Steel (que comença precisament amb aquesta cançó). Just en eixe moment Halford amolla la frase You don’t know what it’s like, «No tens ni idea de com és açò», que en la cançó es refereix a una cosa roïna (estar aturat i sense futur); tanmateix la imatge capgira el sentit i parla d’una cosa bona, ço és, el merescut disc d’or. Cap al final del vídeo, el guarda de seguretat queda encisat amb la cançó i es queda fantasiejant, com un adolescent, amb una guitarra de mentida a les mans.

Ací teniu la lletra i la traducció de la lletra, disfruteu:

There I was completely wasting, out of work and down
all inside it's so frustrating as I drift from town to town
feel as though nobody cares if I live or die
so I might as well begin to put some action in my life

Estava totalment tirat, sense faena i deprimit
Dins de mi tot era una frustració, vagava de ciutat en ciutat
Em sent com si a ningú li importara si visc o si muir
Així que començaré a posar un poc d’acció en ma vida

Breaking the law, breaking the law

Violant la llei

So much for the golden future, I can't even start
I've had every promise broken, there's anger in my heart
you don't know what it's like, you don't have a clue
if you did you'd find yourselves doing the same thing too

Tantes expectatives per a un futur daurat… ni tan sols puc començar
He trencat totes les promeses, tinc el cos encés en ira
No saps com és açò, no en tens ni idea
Si ho saberes et trobaries fent el mateix

Breaking the law, breaking the law

Violant la llei

You don't know what it's like

Tu no saps com és açò

Com a curiositat, ací podeu veure Judas Priest interpretant la cançó en 2004 ―una pila d’anys després!― en un concert precisament a València, al qual vaig tindre la sort de poder assistir. Fixeu-vos com en el minut 0:33 diu el nom de la ciutat.

dijous, 22 d’abril de 2010

Impressions de la concentració contra la manipulació a Canal 9


El passat dissabte 17 d’abril es va celebrar a València, com sabeu, una concentració en contra de la manipulació informativa de Canal 9 i a favor de la pluralitat en les ràdios i televisions que són de tots els valencians; mitjans que malauradament ofereixen una visió de la realitat distorsionada i afavoridora d'un partit polític. La impressió que me n’emportí és que l’esdeveniment va ser un èxit, malgrat els imprevistos. En arribar a la plaça de la Mare de Déu, vaig comprovar una mica sobtat que a més dels que veníem expressament a concentrar-se, s’hi ajuntava gent que venia a col•laborar amb un mercat solidari que, pareix que coincidia amb esta activitat. Per tant, al principi em fou una miqueta difícil fer-me una idea de quanta gent havia vingut expressament a manifestar-se. Tanmateix, poc després es féu rogle i vaig poder comprovar que els concentrats ―que no sé si llavors serien concentrats + curiosos― arribaven a ser-ne uns quants centenars. Rere la xicoteta plataforma (un palet) on s’havien de fer el parlament, una pancarta sostinguda per globus d’heli maldava per no ser arrossegada pel vent. Com m’havien promés, esta no portava el segell de cap partit polític, puix la mobilització pretenia ser exclusivament ciutadana (per cert, que aspira a convertir-se en plataforma). Amb tot, és cert que Comissions Obreres van fer acte de presència amb una pancarta pròpia, i vaig veure-hi també representants polítics com Enric Morera, del Bloc. Lògic, d’altra banda, perquè la política informativa de Canal 9 s’ha guanyat l’enemistat declarada de tot allò que no siga el PP.

Josep Vicent Marqués, representant de Salvem El Cabanyal, fa la primera intervenció. Contràriament al que esperava, no parla directament sobre la polèmica i els problemes que pateixen este barri mariner, sinó que es llança amb un text un poc poètic (que podeu llegir ací), una metàfora que ens fa veure la falta de repercussió que té un fet si els mitjans de comunicació li giren l’esquena: el forn de Benifairó es crema però els mitjans no ho diuen. A pesar que no ho diguen, però, el forn s’ha cremat.

Em va sorprendre el discurs de Romà de la Calle, exdirector del MuVIM (que com sabeu va dimitir arran de la censura que patí una exposició). Un parlament d’un home ―es nota amb quatre paraules― culte, il•lustrat i de principis meridianament clars. En un parell d’ocasions se li tallà la veu i provà de plorar, o això em va semblar a mi. Pareixia que ja havia acabat, però tornà a demanar la paraula i va dir alt i clar que creia que havia arribat el moment que la gent actuara, parlara, reaccionara contra ―se sobreentenia― la censura del poder Popular a la Generalitat. Tenim la raó i la paraula!, era el lema amb què va acabar de parlar, i que el públic va corejar amb ell.

Per a amenitzar un poc la concentració, s’havia previst que els presents sentiren unes paraules de Xavi Castillo que l’humorista havia enregistrat expressament per a la concentració. Malauradament, uns problemes tècnics (incompatibilitat de gravació en estèreo amb un canal mono o una moguda d’eixes, jo no hi entenc) no van permetre més que se sentiren alguns mots i no fou possible escoltar el parlament. Amb tot, les quatre paraules que se sentiren feren riure un poc al públic.

dilluns, 19 d’abril de 2010

La paraula de la setmana: «oix / ois»

La paraula que reivindiquem aquesta setmana es refereix a un estat físic. «Oix» en valencià significa nàusees o fàstic. Quan, per exemple, un menjar no se’ns ha assentat bé i notem agonia, direm que «tenim oix» o que «ens ha vingut un oix». Però el mot no s’usa només en situacions posteriors a un àpat desafortunat. Així, les expressions «fer oix» o «donar oix» s’utilitzen també per referir-se a coses o situacions que ens causen un profund desgrat ―potser en un llenguatge un poc barroer i jovenívol― en sentit més figurat o general que l’estat físic. En valencià hi ha altres expressions equivalents en a donar o fer oix, com per exemple «donar agonia», i per descomptat fer fàstic, coneguda entre els valencians ―crec jo― sobretot gràcies a l’ús en mitjans de comunicació i a l’ensenyament reglat de llengua. En qualsevol cas, crec que cal reivindicar el mot «oix». No és de trellat permetre que el calc castellà donar asco ens faça oblidar que tenim expressions molt expressives ―valga la redundància― i genuïnes en la nostra llengua per expressar aquesta idea. Els nostres pares i iaios les usen, ¿per què nosaltres hem de deixar de fer-ho?

Com veieu, he escrit «oix» amb ics al final, tal com l’he sentida pronunciar sempre: amb o oberta i fricativa postalveolar sorda ―per entendre’ns, el so shh que fem quan demanem silenci―. Aquesta pronúncia la trobareu reflectida en topònims com el Racó de l’Oix, un barri de Benidorm on antigament es formaven antics pantans i gatxulls que feien molta pudor. Tanmateix, en els diccionaris normatius trobareu la grafia ois, amb ela final, puix el mot, en realitat, és el plural d’oi («fàstic»). Usem per tant aquest mot sempre en plural. «Oi», per cert, ve del llatí ŏdĭu, que vol dir «odi».

diumenge, 18 d’abril de 2010

Paga la pena aquest blog


Elisabet Roig, des del seu blog De passeig, m’ha concedit el premi Vale a pena ficar de olho nesse blog o siga: ha recomanat als lectors del seu blog fer una ullada al meu. Em fa molt de goig que li agrade el meu ―per dir alguna cosa― quadern de bitàcola de reflexions d’anar per casa, apunts inconstants i intranscendents i recomanacions particulars. Gràcies.

Els mems o cadenes són una eina molt útil per a dinamitzar la blogosfera i ampliar les nostres lectures. Seguiré les condicions d’aquest i vos recomanaré altres 10 blogs que llig de tant en tant:

Neandertal total: blog d’humor en què s’inventen notícies falses i desgavellades, amb titulars i muntatges fotogràfics d’un destrellat absolut. Boníssim si voleu riure.

Do de llengua: La lingüista elitista (com s’autoanomena ella), a peu de carrer i càmera en mà, ens mostra les pifiades lingüístiques d’establiments, institucions, etc., arreu dels Països Catalans.

Vent d Cabylia: Ja el deveu conéixer, i si no, féu-hi una ullada. Vicent és historiador i té un blog interessantíssim on tracta temes històrics, sociològics, lingüístics i polítics que afecten els valencians des de l’Edat Mitjana fins els nostres dies. Els seus textos susciten sempre debat entre els lectors. A banda, de tant en tant ens sorprén ―gratament, s’entén― amb algun apunt musical, videojoc o vídeo de youtube una miqueta friki, com se sol dir.

Metal bitácora: Sabeu que tinc debilitats, que m’agrada el heavy metal. Aquest blog és interessant perquè alhora que ens assabenta de les últimes tendències, penja vídeos de curiositats de les estrelles del rock, com ara entrevistes antigues, pifiades i escenes lamentables que han protagonitzat aquests personatges que viuen del rock’n’roll.

Els pobles valencians abandonats: de tant en tant entre i pegue una ullada a les fotos d’aquest blog sobre localitats despoblades. Ens mostra el drama de l’èxode rural, però alhora la màgia i la fantasia que evoquen els pobles fantasma.

Hic et nunc: Blai, des de Pedreguer, ens parla d’anècdotes històriques, la música que li agrada, les seues opinions polítiques i, a més a més, d’algun dels seus viatges. Solia llegir-lo bastant fa un temps i ara em propose prestar-li atenció de nou.

L’aixeta: Vicent Terol ens ofereix el seu punt de vista sobre els assumptes ―especialment valencians― que estan en la palestra dels mitjans de comunicació. Estigueu també atents al marge dret del blog, on deixa caure l’enllaç a lectures (en paper) sorprenents.

Indiecat: En aquest blog estan bastant al dia sobre l’actualitat musical cantada en català.

La panxa del bou: blog que llig de tard en tard però en el qual sempre trobes coses de textos de qualitat, interessants i ben escrits.

Més content que un gínjol: reflexions literàries, opinions i anècdotes d'Urbà Lozano, escriptor de la Ribera que cal seguir, l’autor de Plagis.