M’agrada la idea d’esta pel•lícula: com algú que té por de madurar, de viure, i que damunt pretén fer-ho amb un afany de perfecció, acaba boicotejant la seua felicitat sense remei. En el cas d’esta ficció, fins límits ben malaltissos. Una gran frase del film ho resumeix bé: «La única persona que se interpone en tu camino eres tú misma».
Ara cal mesurar-ne la qualitat i veure, com algú una vegada em va dir, si «la idea està ben expressada».
Val a dir que té punts simplistes. No sé com dir-ho, potser té quelcom de clixé la polarització entre cigne blanc envers negre, o innocència envers temptació… per no esmentar el fet que algunes escenes i reaccions dels personatges —estereotipats— es veuen d’una hora lluny. Ara bé, el misteri que li dóna el punt surrealista enganxa des del principi i en part justifica estos estereotips cap al final del film; el paral·lelisme entre la vida de la protagonista i el ballet que interpreta és interessant i Natalie Portman actua francament bé. Però sobretot, com deia al principi, el millor és el caràcter psicològic de l’assumpte, que és una cosa ben humana i real. Si bé és cert que hi sobren alguns moments de tensió: deu ser que sóc massa sensible, però he estat patint bona part del film, que té escenes bastant desconcertants i no pocs moments desagradables de ferides, sang i esglais propis del gènere de terror. En qualsevol cas, amb coses bones i roïnes, és una pel·lícula que té l’efecte estranyador, sorprenent; que no deixa indiferent.
Ara cal mesurar-ne la qualitat i veure, com algú una vegada em va dir, si «la idea està ben expressada».
Val a dir que té punts simplistes. No sé com dir-ho, potser té quelcom de clixé la polarització entre cigne blanc envers negre, o innocència envers temptació… per no esmentar el fet que algunes escenes i reaccions dels personatges —estereotipats— es veuen d’una hora lluny. Ara bé, el misteri que li dóna el punt surrealista enganxa des del principi i en part justifica estos estereotips cap al final del film; el paral·lelisme entre la vida de la protagonista i el ballet que interpreta és interessant i Natalie Portman actua francament bé. Però sobretot, com deia al principi, el millor és el caràcter psicològic de l’assumpte, que és una cosa ben humana i real. Si bé és cert que hi sobren alguns moments de tensió: deu ser que sóc massa sensible, però he estat patint bona part del film, que té escenes bastant desconcertants i no pocs moments desagradables de ferides, sang i esglais propis del gènere de terror. En qualsevol cas, amb coses bones i roïnes, és una pel·lícula que té l’efecte estranyador, sorprenent; que no deixa indiferent.
