dimarts, 22 de març del 2011

He vist: «Cisne negro» de Darren Aronofsky


M’agrada la idea d’esta pel•lícula: com algú que té por de madurar, de viure, i que damunt pretén fer-ho amb un afany de perfecció, acaba boicotejant la seua felicitat sense remei. En el cas d’esta ficció, fins límits ben malaltissos. Una gran frase del film ho resumeix bé: «La única persona que se interpone en tu camino eres tú misma».

Ara cal mesurar-ne la qualitat i veure, com algú una vegada em va dir, si «la idea està ben expressada».

Val a dir que té punts simplistes. No sé com dir-ho, potser té quelcom de clixé la polarització entre cigne blanc envers negre, o innocència envers temptació… per no esmentar el fet que algunes escenes i reaccions dels personatges —estereotipats— es veuen d’una hora lluny. Ara bé, el misteri que li dóna el punt surrealista enganxa des del principi i en part justifica estos estereotips cap al final del film; el paral·lelisme entre la vida de la protagonista i el ballet que interpreta és interessant i Natalie Portman actua francament bé. Però sobretot, com deia al principi, el millor és el caràcter psicològic de l’assumpte, que és una cosa ben humana i real. Si bé és cert que hi sobren alguns moments de tensió: deu ser que sóc massa sensible, però he estat patint bona part del film, que té escenes bastant desconcertants i no pocs moments desagradables de ferides, sang i esglais propis del gènere de terror. En qualsevol cas, amb coses bones i roïnes, és una pel·lícula que té l’efecte estranyador, sorprenent; que no deixa indiferent.

dilluns, 21 de març del 2011

Dia 18

La figura d’un home recorre el mapa de Ciutat Vella; serpenteja pels carrers evitant la bullícia fallera. Diríeu que no segueix un rumb lògic, racional. Zigzagueja, recula, gira, enfila. Es deté en portals i cantonades. Ara hi busca atiar records, adés vacil·la i en fuig. La cadència d’uns passos que trepitgen, tremolosos, una casella del calendari, l’aniversari funest. Tempteja suau —«només un poc», es diu—, conscient del risc que s’hi òbriga una escletxa que l'engula i l'hi atrape.

Des del cel, una lluna quasi plena observa els rampells d’estultícia dels hòmens.

diumenge, 20 de març del 2011

Arrancapins 2011

A diferència de moltes altres falles de la capital —insulses, càndides, acomodatícies—, la falla d’Arrancapins s’alça, com sempre, crítica, reivindicativa i alhora burleta. Sense grans pressupostos, ens mostra un vaixell pirata que simbolitza el neoliberalisme, que esclafa i parteix en dos la seua víctima: l’estat del benestar. El vaixell el piloten Francesc Camps, Ricardo Costa i Rafael Blasco. Envoltant la falla, diversos motius il•lustren la incompetència dels polítics valencians de l’oposició. (Feu clic en les imatges per ampliar-les)



Vos sona este pirata?

El meu gènere favorit, titulars de notícies falses