Sé que el tema de les Falles ja no està de moda, però m’han arribat ara les fotos... Volia compartir amb vosaltres les poques imatges que vaig fer en visitar la
Falla d’Arrancapins (prop del carrer Calixt III amb la Gran Via, zona Joan Llorenç). Arran d’una visita al
blog de Pau Alabajos, vaig interessar-me per aquesta falla, que enguany complia 100 anys, i que segons havia llegit, conservava l’esperit més crític i satíric de les falles. Després de veure-la, done fe que és cert. I ho aconsegueixen amb quatre cartons, com qui diu. El lema d’enguany era «
Ací no passa res», i feia al·lusió a la falta d’esperit crític dels valencians –l’anomenat
meninfotisme– envers situacions de lamentable actualitat. La crítica anava principalment dirigida a la gestió de la Generalitat pel que fa a la gestió d’Educació i a la crisi econòmica. També s’hi esmentaven velles reivindicacions al cap-i-casal, com ara un carril bici en condicions. Jutgeu vosaltres mateixos.
A banda d’això, un bon record de les falles fou el concert impecable que va fer l’orquestra Pato Daniel a Russafa. Tocaren temes típics d’orquestres rockeres, com ara
Dolores se llamaba Lola,
Vicio, i un llarg ectètera que segur podeu imaginar (no tinc bona memòria, i en Falles tots prenem alguna copeta...) amb molt de
savoir faire. Em va sorprendre que els membres de l’orquestra s’adreçaren tot el temps en valencià al públic. Fins i tot tocaren un parell de cançons en valencià, com ara
La flama d’Obrint pas i
Farem saó, de la Gossa sorda.
Quant a les
falles «massives», doncs alguna en vaig veure. M’agradà
Convent Jerusalem, amb la seua reproducció del palau del
Marqués de Dos Aigües, les seues
figures femenines sempre tan estilitzades, reboniques i aconseguides, i les escenes folklòriques dels ninots caricaturitzats. És curiós, per cert, com les grans falles varen fer pinya en contra la “nova” competidora
Nou Campanar, amb comentaris satírics com ara la frase «Nou Castanyar» gravat en una làpida que preludiava la seua davallada, a Convent, o frases com «Tant fa si guanya Convent, Na Jordana o el Pilar, mentre caiga Nou Campanar» a
El Pilar. En aquesta falla, que vaig veure cremar (cremà molt malament, per cert), vaig ser testimoni de la conversa d’una fallera que n’havia sigut fallera major algun any i que, amb la satisfacció de saber-se escoltada, contava –a tot el qui li aguantara el desagradable to de veu– com d’inútil era el qui llevava les llums, el qui organitzava les grues, el qui minava la falla... Per criticar, criticava fins i tot la pobra església del Pilar, que els llevava espai en la plaça per a cremar la falla: «
No nos ha costao dineros ni ná la finquita de los huevos»... Jo m’aguantava el riure, i és que cal ser faller per a entendre'ls. En acabant vaig allargar-me a veure cremar la de la plaça Doctor Collado, no per la bellesa del monument, sinó perquè és més participativa: el personal sol agombolar-se en els carrers adjacents, i increpa el bomber amb crits de «
bombero maricon» (amants del políticament correcte, no vos tireu les mans al cap, el xic no s’ho prengué malament) que tard o d’hora arruixa tot déu amb la mànega, i acaba alçat enlaire per la massa agraïda.
