Impressions d'İzmir I

(read it in English)

La nostra ruta en arribar a Turquia fon des d’Istanbul a Bandırma en barco, i des d’ací en tren cap a İzmir (en valencià, Esmirna), a on havíem de passar nou dies. Esta és una ciutat costanera del Mar Egeu, i és un dels principals ports de Turquia. En l’actualitat té més de tres milions d’habitants, pareix que està molt occidentalitzada. Potser per això és candidata a ser la seu de l’Expo 2015.

Des del passeig marítim, la visió de la ciutat no deixa indiferent: de la costa a l’altra banda del golf s’alcen tossals a les faldes dels quals s’acumulen edificis que a primer colp d’ull pareixen haver sigut construïts sense orde ni concert. No s’hi veu un pam de terra lliure. Me va sobtar trobar que ignorava l’existència d’una ciutat tan enorme, el fet de no haver-ne sentit parlar en ma vida. L’aspecte mediterrani i turístic del lloc, amb les palmeres i les finques a primera línia de mar, els pubs, restaurants i supermercats feien recordar a una de les meues companyes de viatge la ciutat valenciana de Cullera, famosa pel turisme madrileny. Clar que, salvant les distàncies... segons els meus càlculs, ¡İzmir és unes cent trenta-tres vegades més gran! I pareix que madrilenys no, però d’alemanys, n’hi ha uns quants.

La ciutat es dividix en districtes, cada un dels quals (segons vaig entendre) té el seu corresponent alcalde pedani. D’eixos barris popularment se’n parla al mateix nivell com quan nosaltres parlem dels nostres pobles en relació amb els altres pobles de la contornada (Benetússer amb Alfafar o Massanassa, Paiporta, ect). En İzmir nos allotjàvem en un hotel del districte d’Alsancak, l’alcalde del qual tinguérem l’oportunitat de conéixer el dia que pegàrem un passeig per la zona de Basmane. Esta és una part més antiga, a on no tot són edificis enormes, sinó carrerons empedrats i edificis familiars de dos plantes, construïts a principis del segle XX. Els que nos ensenyaren seguixen el mateix estil arquitectònic, tenen el sòl de fusta i el sostre d’algeps, un balconet interior decorat amb motius vegetals i un jardí gran en la part de darrere. Els taulells del terra de la planta baixa són de colors i amb motius geomètrics que em resulten familiars: no diferixen massa de la ceràmica que pot haver-hi al sòl d’una casa de poble valenciana. Ara l’ajuntament està restaurant alguns d’estos edificis per a convertir-los en seus socials a on es fan tallers per a dones.

Foto d’un carrer de Basmane:

(Redacció modificada en octubre de 2024)

La plaça del diamant

Amb esta novel·la de l’escriptora catalana Mercè Rodoreda acabe l’any 2007. La contratapa la descrivia com a apassionant, la més representativa d’açò, la més important per allò... Sincerament, a mi al principi no m’agradava. Me marejava el seu estil caòtic. Per exemple, l’abús de la juxtaposició, el fet de no introduir els diàlegs entre guionets, sinó encastar-los mesclats amb la veu del narrador (un poc com en Assaig sobre la ceguesa, de Saramago, però més heavy), la repetició absurda d’una paraula en la mateixa frase. Un exemple inventat un poc per fer broma (la cosa en realitat no és tan exagerada) podria ser este:

I va arribar la primavera. I això d’aquí i allò de més enllà. I sense esperar-m’ho i diumenge i acaloradament i estarrufat i cotxes i el carrer Gran. I un colom i un altre colom i ella em deia perquè tant de colom i tot ple de coloms.

És clar que el seu estil és totalment intencionat. Potser no estic acostumat a este monòleg interior o literatura parlada, que en anglés nomenen stream of conciousness. Potser no m’agrada perquè simplement, jo organitzaria la narració d’una altra manera. Ara, jo no soc ningú per criticar estes coses i ara que ho pense, segurament la novel·la perdria bona part del seu significat. Sí que vullc posar de manifest el que crida l’atenció al lector corrent, a vegades negativament.

La història no començà a atraure’m fins ben entrada la novel·la, quan arriba el període de la guerra. Fins a eixe punt no acabava d’entendre la història de la desgraciada Colometa: Colometa per ací, Colometa per allà. No trobava l’esquer que en altres llibres mossegues i ja no pots amollar i fa que lliggues ansiós de tant que t’agrada el llibre. Potser de vegades i erròniament confons la veu del personatge i el narrador (una persona pusil·lànime i passiva un poc en pla el protagonista de L’Étranger de Camus) amb l’autora.

Al remat t’adones que, comptat i debatut, darrere del text hi ha una crítica a la societat masclista, i també altres aspectes psicològics complexos i interessants. En fi, que la meua opinió no té cap rellevància. Sobretot llegiu, i sempre que pugau i vos abellisca, opineu.

(Redacció modificada en octubre de 2024)

De com isquérem d'İzmir

(read it in English)

Se suposava que el nostre tren eixia a les 14:30. Pareix que estaven d’obres en les vies o alguna cosa per l’estil, de manera que en comptes d’agarrar el tren directament a l’estació, havíem de pujar a un autobús que ens havia de dur a una altra estació de tren a vint minuts d’İzmir per tal d’agarrar el tren allà.

En l’hotel ens acomiàdarem d’alguns companys del projecte que vingueren a dir-nos adeu, pensant que encara teníem temps de sobra. Afortunadament el conductor sonat que ens havia portat altres vegades d’excursió (recordareu com feia sonar el clàxon cap a les vaques en aquell poblet de muntanya) ens acostaria amb el seu autobús a l’estació. Pujàrem al bus que ens esperava fora. Per desgràcia hi havia un embós, de manera que a les 14:15 encara estàvem parats a la porta de l’hotel. Ni tan sols havíem eixit d’aquell carrer.

De les rialletes nervioses passàrem a estar molt preocupats per la possibilitat de perdre el tren. Özge i Sevim, les xiques turques que ens acompanyaven, començaren a parlar en turc amb el conductor, amb gest de preocupació, com demanant-li que fera alguna cosa. Ell arrunsava els muscles com dient ‘¡No puc fer res!’.

Aconseguírem eixir a l’avinguda principal, però el trànsit era molt lent. Llavors el conductor sonat accelerà la marxa i començà a esquivar els cotxes que tenia davant. Ara tant les xiques turques com el conductor parlaven pel telèfon mòbil amb algú que pareix que els donava instruccions.

Agarràrem una travessa per un carreró que a penes estava asfaltat. Llavors agarràrem una una velocitat considerable. Anàvem per carrerons estrets, alguns els enfilàvem en direcció prohibida, de manera que topàvem amb cotxes que venien de cara. El conductor feia sonar el clàxon per a ordenar-los que s’apartaren del seu camí. Jo anava agarrat del respatler del seient de davant, i no em sentia gens segur...

Llavors les xiques ens comunicaren que ja havíem perdut l’autobús, però uns segons després ens digueren que Berat, el nostre monitor, estava intentant d’alguna manera aturar-lo i que ens esperara. De sobte isquérem a una avinguda gran i ens demanaren que baixàrem del bus: havien aconseguit quedar amb l’altre autobús en algun punt del carrer. En baixàrem. Atrotinats, travessàrem el carrer davall de la pluja, procurant no perdre l’equipatge i amb tots els tronats conductors turcs del món tocant el clàxon per a nosaltres. ¡Una vegada més arriscàvem la vida!

Quan arribàrem a la vorera tinguérem només uns segons per a dir adeu a les xiques. Entre el trànsit aparegué el bus, que s’aturà enfront nostre. Hi pujàrem i Berat i Iga sorgiren del no-res, com si foren Superman i Lois Lane per a salvar-nos. Berat només tingué temps de dir: ‘Heu tingut molta sort, xics’ abans que la porta del bus se tancara entre nosaltres i ell, sense temps de dir-nos adeu ni d’agrair-li el favor.

(Redacció modificada en octubre de 2024)

Leaving İzmir

(Llig-ho en valencià)

Our train was supposed to depart at 14:30. It seems that the railway track or something was under construction, so instead of taking the train directly at the main station we should take a bus which had to lead us 20 minutes away from İzmir to another station to link with the train there.

Anyway, we said goodbye to the people thinking that we still had time. Fortunately the Turkish crazy driver (the same who horned at the cows, remember?) offered himself to give us a lift to the station where the bus was waiting. We got onto the crazy driver's bus, which was waiting at the Hotel entrance. Unfortunately there was a traffic jam so at 14:15 we were still at the hotel main entrance, we hadn't even got out from the hotel street.

From the nervous smiles we all began to get really worried about being late and miss the train. Özge and Sevim who accompanied us began to speak nervously in Turkish with the driver demanding something to him and he just shrugged his shoulders as if saying: 'I can't do anything.'

We managed to take the main avenue but the traffic was very slow. Then the Turkish crazy driver began to dodge the rest of the cars and to speed up the bus. At a given moment both the Turkish girls and the driver were talking by mobile phone with somebody who was giving instructions.

He took a shortcut by a street which was barely tarmaced and then he began to drive at full speed by narrow streets and in the wrong way, so we found cars which were coming in the opposite direction. He just horned at them as if ordering them to get out of his way. I was clung to the back of the seat and didn't feel safe at all...

At a given moment the girls told us that we had already missed the bus, but a few seconds later they told us that Berat was trying somehow to stop it and wait for us. Then suddenly we were at a big avenue where they told us to get off the bus cause the other bus would wait for us at some point on the road. We crossed the street running in a hurry, under the rain, striving not to lose our luggage and with all the crazy Turkish drivers of the world horning at us. We were putting our lives at risk once more.

Once at the other sidewalk we hardly said goodbye to the girls and from the heavy traffic appeared a bus which stopped in front of us. We got onto it and Berat and Iga appeared from nowhere as if Superman and Lois Lane. He had just time to say 'You're lucky guys' before the bus door closed between us without time to say goodbye or thank him for everything.

Worshipping a man, Mustafa Kemal Atatürk

(llig-ho en valencià)

After only one day in Turkey it is easy to see that the streets are crowded with national flags, red-coloured with the star and the moon. They hang from almost every balcony and sometimes they are huge. You will find them as stickers attached to the rear of cars, or hung up from walls of shops and restaurants. One could say that it is not surprising, as it is the country’s flag. What attracts my attention is the Turkish people’s strong need to assert their personality. The thing is that in Izmir, where I spent most of my time in Turkey, it was almost impossible to walk down the street without bumping into a Turkish flag. It reminds me (maybe now you can figure it out) of Valencia during the ‘Falles’ celebrations.

The thing is that it is not only the flag that is a common element in Turkish day to day life. Together with the flag, or maybe even superimposed to it, you will find the picture of a man: Mustafa Kemal Atatürk; the founder of the Turkish Republic. You will find dozens of images of him, an assorted of images in which he appears with his hair combed backwards or untidy, with or without a moustache. I found the highest degree of over elaboration in a restaurant: in a space on the wall no wider than 1 metre and a half there were hung 5 different pictures of him, in a row!

I was surprised to see such adoration for a figure that died almost seventy years ago. I am not able to find a Spanish equivalent. To be honest it arouses my suspicions. To find so many flags does not seem a positive sign to me. Later I found out that it has an explanation more or less logical on a given context. Atatürk, besides being the founder of the Republic, is a symbol of a secular state in a country where Islamic movements exist. Henceforth, this national display is a reaction against Islamic forces. Although I still find it strange, I promise to keep investigating it.

Have a look at a very interesting article about how Atatürk is understood today.